De aquellos polvos, estos lodos Respon

Emilio Román Rodrigálvarez. Politòleg doctorant en Ciències Polítiques.

Des de fa 4 mesos el Regne Unit està sent una font constants de titulars i articles periodístics. Hem vist passar a 4 ministres d’economia, 2 primers ministres i fins i tot 2 caps d’estat diferents, juntament amb la gran particularitat del Protocol London Bridge.

No obstant això, és igual de cert que l’actual dimissió de la Primera Ministra del Regne Unit Liz Truss semblava inevitable a causa de la crisi (auto provocada) de l’enfonsament de la lliura esterlina, i la seva posterior pèrdua de auctoritas (poder real) enfront dels diputats conservadors. Això és degut a la tímida i vacil·lant reacció de Liz Truss enfront d’aquesta crisi, ja que un dia es reafirmava amb rotunditat en els plantejaments de les baixes impositives i a l’altre obligava a dimitir al seu Canceller. Encara que, en honor a la veritat, era molt difícil preveure l’altíssima celeritat dels esdeveniments que s’acaba de produir.

Per això mateix, és normal que qualsevol ciutadà es pugui preguntar què està passant al Regne Unit?

Per a respondre a aquesta complexa pregunta podem utilitzar la immensa saviesa del refranyer popular, ja que com és ben conegut “De aquellos polvos (del Brexit), estos lodos (de la inestabilidad política-económica del Reino Unido)

El Brexit es pot entendre com un procés polític intern que ha trastocat o actualitzat els cleavage de Rokkan tradicionals en el Regne Unit. Aquest procés és conseqüència o resposta contra del procés d’integració de la Unió Europea, on en les últimes dècades la correlació de forces confederalista s’ha vist minvada enfront de les premisses federalista europees. Sobretot, arran de les conseqüències de la crisi econòmica-financera de 2008, ja que a nivell europeu van suposar la creació d’un marc comú d’actuació fiscal conegut com el Six Pack o Pacte d’Estabilitat en el si de la Unió Europea, i que el mateix Regne Unit va rebutjar ja en el 2011. Dit d’una altra forma, la Unió Europea comença a actuar com un poder polític legítim sobirà, però extremadament limitat pels contrapoders confederals existent en els diversos multinivells de l’arquitectura política europea.

En aquest sentit, aquesta expansió política sempre ha estat innecessària i contraproduent per als representants del Regne Unit. Per això mateix, des de les posicions britàniques sempre s’ha defensat el confederalisme europeu basat en la creació d’una zona de mercat comú forta i harmonitzada derivada del fracàs original de la EFTA. De la mateixa manera, ja des de les èpoques napoleòniques els britànics/anglesos han defensat la necessitat del equilibri europeu dels estats però mai han defensat formar part d’un projecte d’unificació política del continent.

Aquesta situació, agreujada amb la coneguda època de l’austeritat econòmica, va suposar una resposta en negatiu en la pròpia societat europea, però molt especialment al Regne Unit, on la resposta es va materialitzar amb partits populistes i euroescèptics com és l’United Kingdom Independence Party (UKIP).

A partir d’aquest punt, un pot preguntar-se per què va ser tan important la creació del UKIP a pesar que en els seus inicis es va ridiculitzar la seva creació?

La importància resideix en el fet que va ser el partit que va introduir en els debat polític i en l’opinió pública la necessitat de respondre al malestar polític-econòmic dels ciutadans britànics a través del Brexit. Aquesta situació va suposar la instauració d’un nou cleavage social que va ser un element clau de pressió contra David Cameron qui va decidir reorganitzar o pacificar i aclarir el panorama polític interior del país (encara que entre “bambalinas” es parla més de pacificar el panorama polític del partit conservador) a través del referèndum de la independència d’Escòcia (que va ser exitós des dels interessos polítics vinculats a la unitat del Regne Unit ) i el referèndum del Brexit. I, de la mateixa manera aconseguir un rèdit electoral en les eleccions de 2015 al parlament britànic.

A partir d’aquí, el Brexit ha suposat que el Regne Unit ha canviat la seva posició de força real en el panorama polític europeu e internacional contradient l’efectivitat “per se” sobre que els referèndums són eina de pacificació social. El desvincular-se del projecte comú europeu després de 59 anys ha donat origen a una nova relació política-econòmica amb la UE que podria calificar-se com a incòmoda per a la part britànica a causa de la unitat del bloc comunitari durant les negociacions. Aquesta situació pot fàcilment apreciar-se a través de les actuals tensions polítiques actuals generals o el moment de màxima tensió de Boris Johnson davant el parlament britànic respecte a la possibilitat d’un “Brexit Dur” i elements de “alta importància e inestabilitat política i social” com és la situació d’Irlanda del Nord. En definitiva, les conseqüències directes del Brexit ha suposat la caiguda de dos primers ministres: David Cameron (qui gaudia una sòlida majoria parlamentària) i Teresa May (qui va patir la pèrdua de la sòlida majoria parlamentària, i va negociar i gestionar una sortida acceptable). De la mateixa manera, s’han produït efectes econòmics-laborals adversos com el desproveïment, el renaixement de nacionalismes com el Gal·les, la nova petició d’un referèndum d’Escòcia o la victòria del Sinn Féin a Irlanda del Nord. I, sobretot, la constant e insaciable lluita de poder dins del Partit Conservador per a arribar a ocupar el càrrec al número 10 de Downing Street.

A partir d’aquí, és interessant parar-se a observar el com funcionen aquestes lluites de poder “constant” i “insaciables” dins del Partit Conservador des de 2016?

El mecanisme el portem veient des de la caiguda de Teresa May, on en aquesta ocasió l’artífex va ser el mateix Boris Johnson (qui també l’ha patit en les seves carns). No obstant això, abans d’entendre aquest “modus operandi” és important explicar la particularitat del sistema polític britànic, ja que és un sistema majoritari on els parlamentaris provenen de circumscripcions uninominals fent que la seva legitimitat sigui directa, personalitzada i molt localitzada en el territori.

Llavors, prenent en consideració el paràgraf anterior, el modus operandi es basa en el joc de poder dels suports reals entre els parlamentaris, i no tant amb el partits polítics. Per consegüent, la clau del complot o intriga es fonamenta en què els diputats conservadors creen aliances parlamentàries secretes, per a provocar una crisi governamental a través de la dimissió d’un membre del gabinet o la caiguda d’alguna llei important per a l’executiu. A partir d’aquí, el propi Premier es veu obligat a rendir compte, i és en aquest punt on es produeix la despossessió de la auctoritas, ja que ha de mostrar a la pròpia societat i al conjunt dels parlamentaris com el líder no controla els seus suports, i amb això exemplifica una correlació de forces en negatiu. Així mateix, aquesta situació s’agreuja si tenim en compte que la legitimitat del govern no és directa sinó indirecta a través dels propis diputats. A partir d’aquí, enfront de la solitud del càrrec, el Premier es veu forçat a dimitir perdent la seva potestas, en vista que qui vol governar sense aliats i enfront de constants crítiques i bloquejos parlamentaris en una situació econòmica adversa?

En conseqüència, per què afirmem que des del Brexit existeix una alta inestabilitat governamental?

Les dades prèvies a aquest referèndum ens mostren que el Regne Unit era conegut abans del Brexit com un sistema polític d’alta estabilitat governamental i política. Aquesta afirmació, pot apreciar-se que des de 1945 fins a 2016 la mitjana de mandat d’un Primer Ministre/a britànic era de 4,43 anys (tenint en compte que les eleccions se celebren cada 5 anys). No obstant això, si afegim a l’operació els anys marcats pel Brexit fins a l’actualitat, els anys mitjans dels primers ministres descendeixen fins a 4,05 anys (en 6 anys cau la durada mitjana 0,38 anys). És en aquest punt, que es pot observar l’element desestabilitzador i disruptiu del Brexit en l’àmbit institucional, ja que han caigut 2 primers Ministres malgrat la fulgurant victòria electoral dels conservadors al capdavant de Johnson durant les eleccions de 2019. I és necessari afegir que s’han celebrat en un marge de 6 anys dues eleccions generals britàniques que havien d’haver-se produït en un interval de temps de 10 anys.

A partir d’aquí, la següent qüestió és només s’explica la inestabilitat política del país arran del Brexit?

En honor a la veritat, no. La inestabilitat política i econòmica del Regne Unit s’instal·la arran del Brexit, però auqesta s’ha agreujat amb la pandèmia, el coll d’ampolla en el comerç internacional, la inflació, la guerra a Ucraïna, l’increment dels preus de les energies, la situació econòmica del Regne Unit d’insularitat (respecte a la necessitat d’importació), i el canvi climàtic que estan modificant les relacions econòmiques internes i externes del Regne Unit del resta de països del món (que serveixi com exemple, les noves plantacions de vinyes en el sud Regne Unit). Tot això, sense oblidar les contínues tensions polítiques internes arran de la mobilització de faccions secessionistes en el si del país.

Tenint en compte això tots els elements ja explicats, és necessari explicar que la defenestració de Boris Johnson es genera arran de la seva personalitat extravagant i estrambòtica juntament amb una sèrie d’importants escàndols que arriba a la seva cúspide amb el “Partygate”. Així mateix, la dimissió de Liz Truss (sense arribar a complir el conegut període de gràcia dels cent dies napoleònics) està vinculada a una incapacitat d’entendre aquest context. Probablement aquesta incomprensió estaria motivada amb la seva suposada voluntat d’emular a Thatcher respecte a defensar posicions ideològiques fortes malgrat l’adversitat i sense tenir en compte el conjunt del sistema i el seu context.

De la mateixa manera, i malgrat la brevetat del seu mandat, és possible preguntar-se quin és el llegat polític de Liz Truss?

Probablement és un mandat que ens permetrà aprofundir en la comprensió de les lògiques de poder del sistema polític britànic, atès que s’ha pogut apreciar com el legislatiu és més preponderant que l’executiu (elements molt arrelats en la idiosincràsia anglesa des de l’edat Mitjana amb la “Magna Carta Libertatum” i posteriorment fins a la “Revolució gloriosa comanda per Orwell” arribant a la democratització i aprofundiment liberal del segle XIX fins als nostres dies). Així mateix, el seu llegat està marcat per la gestió de l’enfonsament de la lliura i l’entronització i traspàs de poders a Carles III arran de la mort d’Isabel II. Probablement, la seva petjada a la posteritat serà per ser l’última foto oficial d’Isabel II.

Per tot això, i prenent en consideració tot el comentant, és possible preguntar-se a curt termini, què passarà amb el nou lloc vacant?

D’una banda, politòleg no significa futuròleg, ja que mai sabem que pot passar en el futur a pesar que puguin existir unes certes premisses lògiques. Dit d’una altra manera, com ens explica Michel Foucault en les seves lògiques del poder, és important tenir en compte que hi ha milers d’interaccions actives i passives en les relacions de poder (tots som subjectes actius i passius) que crea una “capil·laritat del poder” que realment fa que sigui impossible conèixer tots els elements “exògens” i “endogen” que permetin preveure els esdeveniments.

Encara que respecte al pròxim inquilí a la sala de comandaments de Downing Street pot trobar-se tota la informació actualitzada del conjunt de candidats aquí. No obstant això, arran que Boris Johnson ha declinat la seva participació en la carrera per tornar al poder, el nou primer Ministre serà Rishi Sunak a causa de la recent retirada de Penny Mordaunt en l’enfrontament democràtic pel lideratge. Independentment del candidat victoriós, és important destacar que en cap cas es canviarà realment la línia política del britànic, pel fet que tots i cadascun dels possibles candidats són persones que han format part dels Gabinets de Johnson i podran canviar en la forma, però no el fons.

I, finalment, després del conjunt de les explicacions aportades respecte al passat i al present de la situació política del Regne Unit, cal preguntar-se Quo vadis Regne Unit?

En aquest punt, podem deduir que seguiran les lluites de poder fins que aparegui un lideratge democràtic fort amb un suport parlamentari clar. De la mateixa manera, ha de ser un líder que aconsegueixi corregir els dèficits i costos del Brexit juntament amb la crisi política-econòmica actual.

Dit d’una altra forma, és necessari l’aparició d’un lideratge democràtic fort i clar altament coordinat amb el parlament, per replantejar la situació actual del Regne Unit a través d’una anàlisi honest de la posició real del país. D’aquesta manera, és possible poder plantejar una millor anàlisi que permeti desenvolupar millors estratègies de reunificació i pacificació internes i, al seu torn, entendre que ens trobem enfront de món multipolar de diferents “hegemones”. Tot això, sense obviar que és necessari teixir noves aliances tenint molt en consideració la situació geogràfica d’insularitat europea que caracteritza al Regne Unit.

No obstant això, en aquesta ocasió només es posarà l’accent en la política exterior britànica on existeixen dos escenaris possibles. D’una banda, el Regne Unit pot plantar-se la possibilitat d’implementar i regenerar el país des del “soberanisme britànic/anglès” que permetés explotar totes les potencialitats de la Commonwealth a través de la creació i aprofundiment d’una Unió a l’estil europeu que seria, la CANZUK . Encara que, de la mateixa manera, la segona possibilitat sempre pot ser replantejar-se tot el procés del Brexit i deixar de veure amb reticències a la Unió Europea per tornar a adherir-se al projecte comú europeu des de perspectiva federalista.

En definitiva, a curt i urgent termini el Regne Unit ha de solucionar el conjunt de problemàtiques existents a nivell intern per a aconseguir mantenir la seva unió i, al seu torn, resoldre la disjuntiva sobre si potenciaran la via del CANZUK o van replantejar-se tornar a UE. Tot això, sempre preguntant-se si el Canadà i Nova Zelanda estan interessat a tornar a unir-se amb el Regne Unit? I El projecte comú li interessa que torni el Regne Unit?

Un conjunt d’incògnites que només el temps podrà resoldre a través de l’esdevenir inevitable i inexorable dels esdeveniments.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s