Catalunya i la ‘Generació Erasmus+: Un ‘plus’ d’oportunitats i d’inclusió Respon

Anna Gumbau
Estudiant d’Estudis Europeus al College of Europe (Varsòvia) i membre del consell assessor d’AEGEE-Europe (Fòrum Europeu d’Estudiants)
@annagumbau

El programa Erasmus, reconegut per molts com un dels grans èxits de la integració europea, va fer els 30 anys l’any 2017, amb més de quatre milions d’estudiants d’arreu d’Europa que se n’han beneficiat i, segons estimacions de la Comissió Europea, haurien nascut un milió de ‘bebès Erasmus’ en aquestes tres dècades del programa. Aquesta podria ser una xifra agosarada, però ja ho deia Umberto Eco, que un noi català podria conèixer “una noia a Flandes, enamorar-se, casar-se i convertir-se en ciutadans europeus, com els seus fills”[1] i concloïa que l’idea Erasmus hauria de ser “obligatòria”.

Durant la legislatura europea 2014-2019, han tingut lloc canvis importants que han sacsejat els esquemes de mobilitat i intercanvi europeus com els coneixíem. Primer de tot, s’han aglutinat totes les beques i programes d’educació i mobilitat europeus que existien fins el moment (com Erasmus, Joventut en Acció, Comenius o el Servei de Voluntariat Europeu) en un marc únic europeu, prenent el nom del programa d’intercanvis europeu per excel·lència i anomenant-lo així ‘Erasmus+’. El ‘plus’ no només indicava la multitud d’opcions disponibles per a joves de diferents nivells educatius, ni els tipus d’estades i projectes (des d’intercanvis juvenils d’uns pocs dies, diàlegs estructurats, semestres a universitats estrangeres o voluntariats d’un any sencer) a què s’hi pot optar, sinó que el pressupost total del programa Erasmus+ de l’any 2014 al 2020 seria un 40% superior[2] al període anterior.

Però quins beneficis aporten, aquestes estades a l’estranger, i quines són les principals barreres amb què es troba la joventut europea? I la Generalitat, com està implementant el programa, i com pot tombar aquestes barreres? Malgrat la falta d’estadístiques sobre la implementació del programa Erasmus+ a Catalunya, és important plantejar-se quins són els obstacles que cal superar a nivell català: tot i tractar-se d’un marc europeu, la implementació de polítiques educatives i de joventut correspon, en gran mesura, als Estats membres (i, en molts casos, a nivell regional).

Joves en moviment

Segons dades de l’Idescat, un total de 6.500 estudiants d’universitats catalanes van participar en programes de mobilitat durant el curs 2017-18[3]. De fet, segons les últimes dades disponibles (curs 2013-14, abans de la introducció del programa Erasmus+), dues universitats catalanes, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la Universitat de Barcelona (UB), es troben entre el ‘top 20’ d’universitats europees que envien més estudiants a l’estranger dins el programa Erasmus. Fins ara, no s’ha dut a terme cap estudi específic sobre les motivacions específiques de la joventut catalana que marxa a estudiar a l’estranger. Tot i això, la literatura sobre el tema indica que l’interès de joves estudiants d’arreu d’Europa en el programa Erasmus es pot resumir en el trinomi d’intercanvis a l’estranger, noves amistats i un context favorable per al desenvolupament personal[4]. Els estudiants mostren interès en les beques Erasmus, també, per les possibilitats d’inserció laboral i el suposat avantatge competitiu que suposa haver estudiat a l’estranger. Dit d’una altra manera, altres estudis indiquen que són, precisament, la falta d’oportunitats laborals i qualitat educativa al país d’origen el que fa que un bon nombre de joves decideixin estudiar a l’estranger[5].

D’altra banda, l’aprenentatge d’idiomes estrangers és un altre dels principals atractius del programa. En aquest sentit, la Comissió Europea ha introduït el servei de suport lingüístic en línia (OLS, d’Online Linguistic Support), un curs en xarxa que els estudiants que participin en qualsevol dels programes Erasmus+ poden completar per a millorar competències lingüístiques i posar a prova els coneixements de la llengua de destinació[6]. La inclusió és un eix central del programa Erasmus+, i amb l’OLS, la Comissió Europea ha volgut adreçar un dels obstacles amb què més es troben els joves a l’estranger: la barrera lingüística.

Mobilitat europea: inclusió o elitisme?

De fet, la falta de competències en idiomes estrangers és una de les barreres més comunes amb què la joventut se sol trobar. D’altres obstacles comuns són la família i relacions personals, la falta de beques i modes de finançament (i la competició ferotge per aquestes beques), i el lent procés de reconeixement de crèdits entre la universitat d’acollida i la d’origen. Tot i que el nivell d’inclusivitat de programes com Erasmus han crescut exponencialment des dels seus inicis, el finançament segueix sent el principal obstacle.

Actualment, els estudiants que duen a terme estades a universitats estrangeres solen rebre finançament de la Unió Europea a través del propi programa Erasmus+, d’entre 250€ i 350€ al mes depenent del país de destinació. A més, els respectius ministeris (en el cas espanyol, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport) solen donar unes beques complementàries d’entre uns 200€ i uns 300€ mensuals. La Generalitat de Catalunya, a través de les beques MOBINT, otorga uns 200€ al mes complementaris, amb criteris més concrets que d’altres beques (on es té en compte, entre d’altres, la nota de tall i el coneixement de l’idioma del país d’acollida). Alguns ajuntaments ofereixen beques complementàries per a joves de la ciutat en qüestió que marxin a l’estranger.

En la majoria d’aquests ajuts financers, part de la beca es paga al principi de l’estada (normalment, la meitat), mentre que la meitat restant s’acostuma a rebre al moment de la tornada de l’estudiant. Les quantitats de les beques són, en la majoria de casos, insuficients per a mantenir costos addicionals al lloguer i als trajectes d’anada i/o tornada de la ciutat de destí. Es tracta, doncs, d’un símbol de “distinció i privilegi”[7], com alguns autors declaren?

D’altra banda, la bretxa entre els països del nord i els del sud es fa evident també en el cas d’Erasmus. En molts casos, els estudiants escullen països on les perspectives d’inserció laboral són més prometedores: no és estrany, llavors, que molts dels joves que emigren per un semestre o un curs a l’estranger decideixin o quedar-se, o tornar al país on han fet la seva estada per a trobar feina[8]. Una dada de la qual Catalunya hauria de prendre nota, i que evidencia la necessitat de programes de retorn.

Conclusió i recomanacions

La Generalitat de Catalunya té competències limitades pel que fa als programes europeus de mobilitat. A efectes pràctics, l’empremta més visible de la Generalitat són les beques de mobilitat internacional, o MOBINT, on la nota mitjana i el coneixement de l’idioma de destí són criteris clau per als estudiants catalans que hi vulguin aspirar. Sempre que es parla de finançament, la tendència és demanar que s’inverteixi més en aquests programes, actualment a l’abast de pocs. El nombre de places disponibles per a estudiants que vulguin fer estades a l’estranger difícilment es pot ampliar, però sí que es pot augmentar el valor de les beques que s’atorguen, com les MOBINT. Aquest seria un primer pas cabdal per a aconseguir una major inclusivitat als programes de mobilitat europeus.

Com hem mencionat anteriorment, el reconeixement de crèdits és un altre dels obstacles amb què molts joves es troben. El Pla Bolonya i el Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS en la seva sigla en anglès) havien de facilitar aquest procés, però el procés de reconeixement és sovint lent, degut als sistemes de puntuació, escales de notes i diferències en els processos d’avaluació d’institucions universitàries arreu d’Europa. Amb tot, les universitats catalanes, amb el suport de la Generalitat, podrien facilitar el reconeixement de crèdits dels estudiants catalans a l’estranger, i fer-ne d’aquesta una prioritat a nivell europeu de cara a la propera edició del programa Erasmus+, prevista pel 2021.

D’altra banda, la Generalitat de Catalunya ha de seguir potenciant el coneixement d’idiomes estrangers, començant des de la infància. El maig de l’any passat, el Parlament de Catalunya aprovava una pròrroga de quatre anys a la provisió de la la Llei 2/2014 que insta estudiants universitaris a què acreditin el nivell B2 d’una tercera llengua per a poder graduar-se[9]. Mentrestant, però, les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI) catalanes segueixen sent les més cares de l’Estat espanyol[10]. Qualsevol requisit mínim d’idiomes hauria d’anar acompanyat d’eines que donin suport a alumnes, i les EOI són una eina indispensable.

En definitiva, cal seguir fent de l’Erasmus una proposta atractiva, que segueixi brindant oportunitats i estenent ponts entre talent d’arreu d’Europa. Però també cal seguir estenent ponts perquè el talent català que decideixi marxar temporalment pugui, i vulgui, tornar: la Generalitat i els ajuntaments de Catalunya haurien de reforçar les polítiques i programes de retorn de joves, proveint un entorn atractiu i on l’emancipació dels joves sigui una prioritat i no un privilegi.

 

NOTES I BIBLIOGRAFIA

[1] Riotta, G. (26 de gener, 2012). Umberto Eco: ‘It’s culture, not war, that cements European identity’. The Guardian. Recuperat de: https://www.theguardian.com/world/2012/jan/26/umberto-eco-culture-war-europa

[2] Comissió Europea. (19 de novembre, 2013). Green light for Erasmus+: More than 4 million to get EU grants for skills and employability. [Comunicat de premsa]. Recuperat de http://europa.eu/rapid/press-release_IP-13-1110_en.htm

[3] Institut d’Estadística de Catalunya. (2018). Ensenyament universitari. Mobilitat d’estudiants. Per universitats. [Estadístiques]. Recuperat de: https://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=762

[4] Lesjak, M., Juvan, E., Ineson, E.M., Yap, M.H.T. i Axelsson, E. (2015). Erasmus student motivation: Why and where to go?. Higher Education, Vol. 70(5), pp. 845-865.

[5] Van Bouwel, L. i Veugelers, R. (n.d.). The determinants of student mobility in Europe: the quality dimension. [Estudi]. Recuperat de: https://core.ac.uk/download/pdf/6258651.pdf

[6] Comissió Europea (n.d.). Online Linguistic Support. Recuperat de: https://ec.europa.eu/programmes/erasmus-plus/resources/online-linguistic-support_en

[7]  Ballatore, M. i Ferede, M. (2013). The Erasmus Programme in France, Italy and the United Kingdom: student mobility as a signal of distinction and privilege. European Education Research Journal, Vol. 12(4).

[8] Parey, M. i Waldinger, F. (2011). Studying abroad and the effect on international labour market mobility: Evidence from the introduction of Erasmus. The Economic Journal, Vol. 121(551), pp. 194-222.

[9] Parlament de Catalunya. (2018). El Parlament aprova per unanimitat la moratòria de quatre anys per a l’acreditació del nivell B2 d’una tercera llengua als universitaris de grau. [Comunicat de premsa]. Recuperat de: https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/305856/parlament-aprova-unanimitat-moratoria-quatre-anys-acreditacio-del-nivell-b-2-una-tercera-llengua-als-universitaris-grau

[10] Zuil, M. (05 de febrer, 2017). La Escuela Oficial de Idiomas se desangra y pierde miles de alumnos en Madrid. El Confidencial. Recuperat de: https://www.elconfidencial.com/espana/madrid/2017-02-05/escuela-oficial-idiomas-pierde-alumnos-madrid_1326229/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s