Jaume Ríos Navarro
Consultor a Ideograma
@riosjaume

El fenomen participatiu: de la reivindicació a les institucions

Quan s’analitzen les conseqüències de la crisis financera global iniciada l’any 2007, sovint oblidem les repercussions que ha tingut aquesta en els diferents sistemes institucionals. La pèrdua de poder adquisitiu global, l’explosió de la bombolla immobiliària i l’increment significatiu de l’atur en molts països europeus va generar una onada de desafecció en molts estats, tant de la Unió Europea com altres realitats occidentals. Les receptes basades en l’austeritat fiscal de molts governs van generar una major desconfiança pública i una onada d’indignació. El discurs oficialista, on s’argumentava que no existia cap alternativa a les retallades en molts dels serveis públics que sostenten l’Estat del Benestar^[1], va ser un dels principals causants del naixement de moviments com el 15-M o Occupy Wall Street.

La indignació social davant d’aquest escenari va ser el principal motor dels múltiples moviments socials sorgits del 2010 al 2013. Aquestes protestes compartien unes característiques comunes, tant les sorgides a Puerta del Sol com al Districte Financer de Nova York: horitzontalitat, inclusivitat, pacifisme, heterogeneïtat, inexistència de portaveus o líders, generació d’idees mitjançant la intel·ligència col·lectiva, ús de les TIC, organització en xarxa, entre d’altres^[2]. La lògica assembleària i participativa d’aquests moviments va generar espais i dinàmiques que fins aleshores eren residuals en tendència.

Tant és així que el sorgiment de nous espais polítics, tant a nivell partidista com en organitzacions de la societat civil, es posa en valor el coneixement compartit^[3] i la necessitat de prendre decisions que no deixin a ningú al marge. En un moment on es viu una crisis del sistema representatiu, sorgeixen espais de participació paral·lels que acaben impermeabilitzant a les pròpies institucions clàssiques.

En el cas espanyol, les primeres institucions en experimentar aquesta tendència són els propis partits polítics. El naixement de noves opcions electorals com Podemos o Ciudadanos canvien el paradigma de democràcia interna d’aquestes organitzacions. Les primàries, o l’elecció oberta dels candidats a càrrecs públics, són un precedent del que posteriorment viuran les diferents administracions públiques. Tot i que els partits ja comptaven amb mecanismes de contrapoder i rendiment de comptes, aquesta nova tendència fomenta noves legitimitats: aquells candidats o aquells partits que organitzen un procés participatiu intern, són reforçats per la pròpia opinió pública.

En aquest context, sorgeixen iniciatives ciutadanes que xoquen frontalment amb la tradició institucional o amb la voluntat política d’aquell moment. Un exemple clar el vam viure a Catalunya, amb el Multireferèndum del 2014. Aquesta iniciativa ciutadana volia plantejar diferents qüestions i posar-les a consulta de l’electorat. Davant de l’oposició de la Junta Electoral Central, el Govern de la Generalitat va ordenar retirar les meses constituïdes per recollir els vots dels participants. Aquesta acció va acabar amb total de 10 imputats per desobediència.

Tot i aquests escenaris disruptius, les administracions catalanes, especialment a nivell municipal, han incorporat polítiques de participació ciutadanes fins a convertir-les en part fonamental de les diferents accions de govern.

Els municipis, motor de la participació

La participació a ciutadana ha estat un fenomen fonamentalment municipal. Aquestes administracions compten amb un contacte directe amb el ciutadà que facilita l’organització de processos participatius. En el cas català, hem de diferenciar les grans ciutats de la resta de municipis, per entendre l’evolució de les polítiques en participació ciutadana: les grans ciutats han evolucionat començant per grans consultes sobre obres públiques^[4], i acabant amb implementació de plataformes digitals de participació^[5].

Si ens fixem en municipis de mida mitjana o petita, la participació s’ha basat, principalment, en processos basats en la inversió pública, és a dir, en pressupostos participatius^[6]. En aquest sentit, les diferents diputacions provincials també han tingut un paper rellevant, fomentant ajuts econòmics per organitzar processos participatius, suport tècnic i tecnològic, formacions i publicant diferents guies^[7] i investigacions sobre aspectes útils en polítiques de participació.

Lisboa i el tret de sortida de la participació europea

El Tractat de Lisboa, signat l’any 2007 pels Estats membre de la UE s’introdueix la Iniciativa Ciutadana Europea, la primera mesura que promou la participació ciutadana i la democràcia directa dins de les institucions europees. Aquesta novetat dins dels tractats europeus buscava una major participació ciutadana, a nivell paneuropeu, i que aquesta partís dels propis ciutadans de la UE. No es buscava refrendar accions legislatives del Parlament o decisions preses pel Consell o la Comissió, sinó adoptar polítiques que provinguessin de la voluntat popular d’un grup de ciutadans.

Tot i aprovar-se el 2007, no és fins el 2013 que trobem la primera iniciativa aprovada per les vies que exigeix la Iniciativa Ciutadana Europea. Aquesta va ser la campanya de Right2Water^[8], que volia comprometre tots Estats membre a garantir accés a aigua potable pels ciutadans europeus i bloquejar la liberalització de la distribució pública de l’aigua. Durant els següents anys, també trobem dues iniciatives exitoses relacionades amb el dret a la vida i sobre l’ús dels animals en laboratoris.

Un dels grans problemes del propi procés de la Iniciativa Ciutadana Europea és el seu grau de complexitat pel que fa als passos formals que s’han de desenvolupar perquè aquesta prosperi. Més enllà de que és una eina poc coneguda pels ciutadans europeus, els requeriments plantejats comporten una barrera per moltes iniciatives que no s’han acabat materialitzant.

Més enllà de la Iniciativa Ciutadana Europea, altres programes d’inversió pública com Horizon 2020, han donat suport a iniciatives que promouen la participació ciutadana. Un exemple clar d’aquest cas és el projecte DECODE^[9], una iniciativa de diferents organitzacions europees per protegir la identitat personal dels ciutadans en processos participatius i tenir un control d’allò que compartim amb administracions i terceres parts. Dins d’aquest projecte hi trobem la ciutat d’Amsterdam, l’Ajuntament de Barcelona o universitats com la UOC.

Aquest tipus d’ajudes, tot i no suposar una política de promoció de la participació directa, sí que ajuden a que actors involucrats en processos deliberatius locals a desenvolupar projectes que poden tenir repercussió a diferents regions de la UE.

De la lògica local a la europea

Les dinàmiques de funcionament i evolució de les polítiques en participació ciutadanes són diferents depenent del nivell administratiu en el que ens trobem. Les institucions catalanes, i principalment l’administració local, ha estat pionera en implementar aquest tipus de polítiques públiques.

En el cas europeu, malgrat la voluntat de les institucions d’apropar-se als ciutadans, segueixen amb lògiques de poca proximitat i amb un alt nivell burocràtic, que resta protagonisme a qualsevol iniciativa que es vulgui generar a nivell comunitari.

Al mateix temps, estem veient com iniciatives en participació ciutadana en territori català estant sent exemple per altres regions europees, com és el cas de la plataforma Decidim i la seva propagació per altres capitals com Helsinki o Waterloo. Aquest tipus de polítiques públiques generades a nivell local, poden ser un punt de partida per teixir polítiques de participació a nivell europeu, des de les pròpies institucions comunitàries, cedint el protagonisme a aquells actors que realment estan innovant en termes de deliberació, participació i intel·ligència col·lectiva.

 

BIBLIOGRAFIA

^[1] Fernandez-Albertos, José (2012) Democracia Intervenida: Políticas económicas en la gran recesión. Los Libros de la Catarata. Colección Alternativas.

^[2] Toret, Javier (Coord) (2013) Tecnopolítica y 15M, la potencia de las multitudes conectadas. El sistema red del 15M, un nuevo paradigma de la política distribuida. Editorial UOC.

^[3] Surowiecki, James (2004) The Wisdom of Crowds. Anchor Editions.

^[4] Ajuntament de Barcelona (2010) Informe Consulta Ciutadana de la Diagonal 2010. https://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/informediagonal.pdf Última consulta: 23 abril 2019.

^[5] Peña-López, Ismael (2019) Shifting participation into sovereignty: the case of decidim.barcelona.  https://ictlogy.net/20190331-book-shifting-participation-into-sovereignty-the-case-of-decidim-barcelona/ Última consulta: 23 abril 2019

^[6] Neòpolis (2017) Neobaròmetre: Pressupostos participatius 2016 https://neopolis.cat/wp-content/uploads/2016/03/IXNeobarometrePressuParti2016.NE%C3%92POLIS-2.pdf Última consulta: 23 abril 2019

^[7] Diputació de Barcelona (2019) Pressupostos participatius al món local: El repte d’incorporar la ciutadania en la definició del pressupost públic https://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Diputacio&ID=61492 Última consulta: 23 d’abril de 2019

^[8] Web de la iniciativa. https://www.right2water.eu/ Última consulta: 23 d’abril de 2019

^[9] Web de la iniciativa https://decodeproject.eu/what-decode Última consulta: 23 d’abril de 2019