Crisi, austeritat i descensor social Resposta

Xavier Martínez-Celorrio
Departament de Sociologia-UB
Grup de Recerca CRIT-UB

Antoni Marín-Saldo
Grup de Recerca CRIT-UB

 

L’impacte de la crisi a Espanya i Catalunya ha suposat un tsunami catastròfic de despossessió, devaluació i  descensor social massiu. En 2012, el 40% dels adults catalans entre 25 i 64 anys vivia pitjor o en una classe social inferior a la dels seus pares, si categoritzem la desocupació com a categoria de descens. El desemparament angoixant d’àmplies capes de població vulnerada i desclassada s’està traduint en suport a nous partits i carismes populistes.


Crisi, austeritat i acumulació per despossessió

La gran recessió econòmica que va esclatar el 2008 i de la qual, tècnicament, vam sortir en el tercer trimestre del 2013 ha tingut greus conseqüències en forma d’atur massiu, d’empobriment i de retallades de la despesa pública que encara estem patint i que patirem en l’immediat futur. Entre 2008 i 2012, es van destruir a Espanya tres milions de llocs de treball i l’últim trimestre del 2012 culmina amb la màxima taxa d’atur (26,9%) de tot el cicle recessiu.

L’impacte de la crisi a Espanya ha suposat un tsunami catastròfic de despossessió i devaluació social. Entre 2007-2013, els assalariats espanyols van perdre 30.852 milions d’euros en rendes del treball assalariat o autònom, passant els salaris a representar el 47,2% de la renda nacional bruta. En segon lloc, les rendes del sector públic que reverteixen en serveis i despesa pública, han patit un retrocés del 15% en aquest període, perdent gairebé 20.000 milions d’euros. En tercer lloc, la tributació directa no comptabilitzada com a renda del sector públic ha patit una caiguda de 32.875 milions d’€, retrocedint un 23%. En contrast, les rendes del capital van ingressar a Espanya sota la gran recessió un total de 62.934 milions d’€ més, amb un augment del 23,6% sobre 2007 (CERES, 2016).

El balanç final és l’acumulació per despossessió i per devaluació salarial massiva, agreujada en els tres últims anys de creixement econòmic (2014-2016) en els quals els beneficis empresarials s’han recuperat al nivell nominal de 2008 mentre que els salaris continuen en 2016 uns 6 punts per sota del nivell pre-crisi. Per això, en 2015 el nombre de milionaris a Espanya ha augmentat un 50% respecte al que hi havia abans de la crisi amb 193.000 persones que declaren tenir un patrimoni superior al milió de dòlars, registrant el major augment post-crisi de potentats en el conjunt d’Europa (Capgemini, 2016).

La contrapart amarga és que els preus al consum entre 2009-2014 s’han incrementat un 10,2% mentre que els salaris només han pujat de mitjana un 0,3% (García, 2016). Per tant, els preus i el cost de vida han augmentat 34 vegades més que els salaris, agreujant la despossessió i l’empobriment. Amb dades de 2014, el 28,6% dels espanyols vivien sota risc de pobresa i exclusió amb una forta dispersió territorial des del màxim a Andalusia (35,7%) al mínim a Navarra i el País Basc (10%) segons l’indicador AROPE (INE, 2016) que, al no incloure els costos familiars per l’habitatge, subestima la incidència real de l’empobriment.

L’efecte depressiu d’una crisi tan perllongada es tradueix en l’augment generalitzat del pessimisme i el fatalisme davant les perspectives de futur. En l’estudi global del Pew Research Center de 2012, el 69% dels espanyols reconeixen veuen més difícil per als seus propis fills les probabilitats d’ascens social i millora d’estatus que els enquestats van gaudir en el passat. L’expectativa negativa davant l’ascens social dels fills no afecta per igual a tots els països i economies. És del 63% entre els italians, del 50% entre els britànics, cau al 39% entre els nord-americans, al 37% entre els francesos i tan sols preocupa el 23% dels alemanys (Pew Research Center, 2012).

El descensor social massiu en les trajectòries vitals

La crisi, l’austeritat i la despossessió es tradueixen en les trajectòries vitals en forma de descensor social massiu. En la nostra investigació més recent (Martínez-Celorrio i Marín, 2016) hem analitzat la mostra longitudinal del PaD de la Fundació Jaume Bofill amb 1.530 enquestats cada any a Catalunya resseguint les seves trajectòries entre 2008 i 2012, sent una de les poques o única de tipus longitudinal existent a Espanya. Els dos resultats més destacats confirmen el descensor social, tant inter-generacional com de trajectòria.

En termes inter-generacionals, el 40% dels adults entre 25 i 64 anys vivia pitjor en 2012 o en una classe social inferior a la dels seus pares, si categoritzem la desocupació com a categoria de descens. Suposa una fita històrica atès que la nostra anterior recerca amb dades de 2005 en plena bonança es registrava un descens inter-generacional del 21% (Martínez-Celorrio i Marín, 2010). El 2012, per primera vegada, el descens supera l’ascens social (35%) quan el 2005 aquest representava el 46%.

El desclassament inter-generacional arriba a un màxim del 51% entre els adults de 50 a 64 anys. En canvi, entre els adults d’edat intermèdia entre 35 i 49 anys es modera al 34% i per als joves entre 25 i 34 anys, el desclassament afecta al 36% el 2012. En funció del gènere, les dones pateixen un 41% de desclassament respecte als pares i els homes un 39%.

Tal com hem constatat en altres estudis, el nivell educatiu és el factor que jerarquitza les oportunitats d’ascens i els riscos de descens. Un 2% de la mostra no tenen estudis i d’aquests un 76% han patit desclassament, un 22% dels adults tenen estudis bàsics i presenten un 55% de desclassament. El 15% de la mostra compta amb una FP mitjana i viu un descens del 47%, una taxa molt propera als adults amb batxillerat com a màxima titulació.

Amb títols d’FP superior, el descens inter-generacional disminueix fins a una taxa del 38%. Però són els nivells universitaris els que millor protegeixen del risc de descens, ordenats jeràrquicament i encapçalats pel 7% dels adults amb màsters i doctorats que només presenten un 14% de descens mentre que el 16% dels adults llicenciats superiors tenen una taxa el 25% i el 15% d’adults amb diplomatures pateixen més taxa de descens amb un 27%.

Pel que fa a la mobilitat de trajectòria o intra-generacional entre 2008-2012, hem capturat dos nivells de gravetat del descens social en funció del grau moderat o del grau extrem en que homes i dones han viscut tres derives negatives: a) el desclassament o descens estricte de classe social, b) el descens de quintil de renda familiar i c) les transicions de devaluació laboral (passant d’empleats fixos a temporals o aturats, de temporals a aturats i d’aturats a inactius). En total, un 30% dels adults catalans ha estat desclassat per la crisi entre 2008-2012, repartint-se entre un 19% amb descens moderat i un 11% amb descens  extrem i més sever. Entre els que han patit el descensor social, el 52% ha acabat en atur, el 24% es retira a la inactivitat i l’altre 24% ocupa posicions de classe inferiors a les que tenien en el 2008.

mobilitat-social

Com reflecteix el gràfic, el 35% dels que ocupaven posicions de classe obrera en 2008 s’ha desclassat el 2012, repartint-se entre un 21% de descens moderat i un altre 14% de descens sever. Les dues classes mitjanes del nostre esquema (III-V-administratius- quadres-tècnics intermedis i IV-petita burgesia) han patit un 27% de descens social amb un inapreciable descens extrem. En canvi, la classe directiva i professional I-II ha patit la menor taxa de descens (17%) i també un descens extrem residual. Per tant, en contra del discurs mediàtic i tertulià sobre les classes mitjanes com les més afectades per la crisi, les nostres dades longitudinals ho desmenteixen.

D’altra banda, enmig de la crisi, un 12% dels adults catalans han experimentat l’ascens de trajectòria. La majoria són menors de 44 anys i exemples de contra-mobilitat, és a dir, han ascendit des de les posicions baixes que ocupaven el 2008. Per això el 18% dels ocupants de posicions obreres han viscut l’ascens de trajectòria, la qual cosa no vol dir que siguin o volien ser obrers sinó que eren posicions temporals de contra-mobilitat. De fet, si ho analitzem per orígens socials, els fills de les classes mitjanes més acomodades registren un 37% d’ascens de trajectòria entre 2008-2012 per un 17% entre els fills de les classes obreres. A més, el 48% de tots els que ascendeixen ho fan en ocupacions professionals i tècniques, reforçant-se així una pauta classista inclinada als més afavorits i millor formats.

Una altra constatació preocupant són els efectes desafiliadors del descens social atès que un 36% de les llars empobrides durant la crisi han perdut o han deixat de relacionar-se amb amistats. Si posem el focus en les llars per sota del llindar de la pobresa, el 43% no té amics de confiança, el 48% no ha rebut ni prestat ajuda mútua i el 78% no pertany a cap associació (Martínez-Celorrio i Marín, 2016). Viure l’estrès vital i vergonyant del descens social i la pobresa comporta major encapsulament o bonding, perdent o evitant xarxes i vincles que facilitarien capital social, de tal manera que l’aïllament reprodueix el cercle tancat de la desigualtat ([1]).

Desclassament, desemparament i populisme

Fins l’esclat de la gran recessió el 2008, l’ascensor social havia funcionat amb l’encadenament de més onades de creixement que de recessions, permetent que els Estats poguessin redistribuir i aplicar polítiques keynesianes en economies nacionals i després post-nacionals. Tot i la mutació de l’economia productiva sota l’especialització flexible des de la dècada dels noranta amb una major precarització laboral, contracció salarial i pèrdua de poder sindical, des dels anys 2000 el capital ha trobat majors taxes de rendibilitat en els mercats financers que passen a convertir-se en el nou cor i cervell articulador de tot el sistema econòmic (Piketty, 2014). El poder financer i corporatiu lidera el procés globalitzador i neoliberalitzador, acceptat pels Estats desreguladors que, alhora, deixen en desemparament àmplies capes de població vulnerada, perdedora i empobrida, molt desafecta amb el sistema democràtic de representació i amb els vells grans partits.

La globalització desregulada, el dúmping salarial, l’erosió de la sobirania dels Estats-nació, les polítiques d’austeritat i la pèrdua de la fiscalitat progressiva davant la volatilitat dels capitals són factors determinants per entendre el nou context de limitacions en què opera el popularment conegut com ascensor social. A més, conflueixen canvis estructurals i composicionals en la divisió del treball i en la segmentació laboral que restringeixen les abans extenses oportunitats d’ascens social:

  1. la disminució gradual però constant dels llocs de treball menys qualificats tant per la deslocalització productiva com per l’avenç de la robòtica, quedant atrapats en mercats locals de treball d’alta rotació i fàcil substitució,
  2. l’augment del cognitariat professional amb ocupacions d’alta qualificació però oberts a un mercat global de treball i a l’expatriació del seu talent on les empreses i multinacionals combinen tant criteris meritocràtics com adscriptius de contractació,
  3. l’expansió de la flexi-precarietat com a eix transversal que travessa totes les ocupacions i deteriora el benestar present amb salaris baixos i el benestar futur amb baixes cotitzacions,
  4. l’elevació dels requisits educatius de selecció per part de les empreses, tot i que els llocs de treball no ho requereixin, provocant l’augment de la sobre-qualificació o subocupació entre les noves generacions,
  5. la reducció de l’ocupació pública i del funcionariat dels serveis de benestar (metges, professors, administratius, etc) davant l’ajust fiscal de l’Estat i la disciplina del dèficit,
  6. la major volatilitat de les posicions de petita burgesia, impactades per la desaparició del comerç tradicional davant les grans superfícies, l’externalització que fan les empreses cap al treball autònom dependent i l’elevada mortalitat dels micro-negocis.
  7. tots aquests processos interactuen sota un rerefons de remercantilizació social generalitzada de necessitats bàsiques com l’habitatge o l’educació d’uns Estats del Benestar en retirada que fan individualitzar els riscos socials i la desigualtat conseqüent.

Si, alhora, el sistema educatiu no aconsegueix generar més equitat de resultats que afavoreixin les trajectòries dels fills de les classes més baixes i l’escola no pot anar més enllà del 20% en la seva capacitat de neutralitzar els orígens socials (Martínez- Celorrio, 2017), el sistema d’estratificació s’acaba estancant en un flux constant de rigidesa social i herència de classe que passa a ser el gran desafiament pels règims i polítiques de benestar (Esping-Andersen, 2005).

Usant el big data disponible sobre ingressos, trajectòries i orígens socials als Estats Units, Chetty i el seu equip (2014) arriben a aquesta conclusió de constant rigidesa social. La fluïdesa i l’herència social ni ha empitjorat ni ha millorat durant els últims 50 anys tot i l’augment dramàtic de les desigualtats, de la bretxa oberta per l’1% més potentat i dels processos de neoliberalització. Però si descomptem l’efecte acumulatiu que sempre té la perspectiva inter-generacional i l’encavalcament de diferents cohorts d’edat, l’escenari futur que sembla dibuixar-se no és d’estancament de les oportunitats sinó el seu empitjorament.

Dobbs (2016) demostra que dos terços de les llars de les 25 economies més avançades del món s’han estancat o han perdut ingressos entre 2005-2014 quan entre 1993-2005 el 98% havia millorat el seu nivell de renda. També ens adverteix que, tot i que ens els propers anys es recuperin els ritmes tradicionals de creixement pre-crisi, entorn del 30-40% de les llars no veuran millorats els seus ingressos en una dècada si, a més es van accelerant els processos de robotització de l’ocupació. Per aquest motiu, els fills de les classes mitjanes ja no tenen un enclassament assegurat sinó un descens relatiu de condicions de vida, seguretat i benestar respecte a la generació dels seus pares, activant-se pors i ansietats de desclassament (Maurin, 2009; Peugny, 2009) que són ben instrumentalitzats pels nous partits populistes, tant a Europa com als Estats Units.

La vella legitimació de la democràcia industrial ha mutat amb el trencament del contracte social i en la politització de la desconfiança des de nous carismes populistes de dretes que prometen re-nacionalitzar l’economia i reforçar la seguretat interna en clau xenòfoba. La resposta política al desclassament i el descensor social per part de la socialdemocràcia tradicional o des de la nova esquerra pos-capitalista encara està per articular però passa, segurament, per una combinació de mesures predistributives i redistributives on l’Estat recuperi amb força la seva capacitat reguladora davant les elits i corporacions extractives que l’han zombificat en les darreres dècades neoliberalitzadores.

Bibliografia:

CERES (2016). Evolució de la distribució de la renda a Espanya i l’Eurozona amb una aproximació de la situació a Catalunya (2007-2013). Barcelona, Centre d’Estudis i Recerques Sindicals

CAPGEMINI (2016). World Wealth Report. París, Capgemini Financial S. Analysis

CHETTY, R., HENDREN, N., KLINE, P., SAEZ, E. I TURNER, N. (2014). “Is the United States Still a Land of Opportunity? Recent Trends in Intergenerational Mobility” American Economic Review, 104 (5), pp. 141–147

DOBBS, R. (dir.) (2016) Poorer than their parents? Flat or falling incomes in advanced economies. New York, McKensey Global Institute

ESPING-ANDERSEN, G. (2005). “Social Inheritance and Equal Opportunity Policies” en R. Delorenzi i P. Robinson (eds.), Maintaining Momentum: Promoting Social Mobility and Life Chances from Early Years to Adulthood. Londres: IPPR.

GARCÍA, P. (coord.) (2016). Mercat de treball, llars i desprotecció social. Barcelona, CC.OO.

MARTÍNEZ-CELORRIO, X. (2017) “Inversió predistributiva per augmentar l’equitat educativa” en Padró, F. & Albaigés, B., L’Estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2016.  Barcelona, Fundació Jaume Bofill.

MARTÍNEZ-CELORRIO, X. & MARÍN SALDO, A. (2016). Crisi, descens social i xarxes de confiança. Barcelona, Fundació Jaume Bofill.

— (2010). Educació i mobilitat social a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill

MAURIN, E. (2009), La peur du déclassement. Une sociologie des recessions. Paris, Seuil-La République des idées.

NEWMAN, K. (1988), Falling from Grace. The Experience of Downward Mobility in The American Middle Class. New York, BasicBooks.

PEUGNY, C. (2009). Le déclassement, Paris, Grasset.

PEW RESEARCH CENTER (2012). European Unity on the Rocks: Greeks and Germans at Polar Opposites. Washington, Pew Global Attitudes Project.

PIKETTY, Th. (2014). El capital en el siglo XXI. Mexico, FCE.

[1] Katherine Newman (1993) va etnografiar cóm l’experiència del desclassament  repercuteix en l’autoestima, en les amistats i en l’honor social.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s