Bernat Miquel
Becari al Parlament Europeu i coordinador de la publicació
@BernatMiquel

Des de fa uns anys, una de les grans prioritats de la Unió Europea és accelerar la transició d’Europa cap una economia circular. El 2015, ja ben entrada la Comissió Juncker, la Unió Europea va publicar un pla d’acció que estableix mesures per millorar i allargar la vida dels productes[1]. La idea és incidir en tots els cicles de la vida del producte: des de la seva producció i consum fins a la gestió i reducció de residus.

Una de les polítiques europees de més rellevància en matèria d’economia circular va veure la llum el març passat, quan el Parlament Europeu va aprovar una directiva relativa a la reducció de l’impacte ambiental de determinats productes de plàstic[2]. Aquesta llei era un dels compromisos de l’actual Comissió i Parlament Europeu: a causa del seu lent procés de descomposició, el plàstic s’acumula en mars i platges, cosa que provoca un fort impacte al medi ambient i a la nostra pròpia salut. Els productes coberts per aquesta legislació constitueixen el 70% del total dels residus marins.

A grans trets, la llei que el Parlament va aprovar a Estrasburg es divideix en dues parts. D’una banda, es prohibeixen alguns productes de plàstics a partir del 2021: plats i coberts de plàstics d’un sol ús, bastonets de cotó fabricats en plàstic o plàstics oxodegradables passaran a estar prohibits en el territori de la Unió Europea. La segona part de la llei és la que regula el reciclatge de les ampolles de plàstic, i obligarà als Estats Membres de la UE a reciclar el 90% de les ampolles el 2029. A més, aquest llei amplia reforça el principi de “qui contamina paga”: els productors de plàstic d’un sol ús hauran d’assumir, entre d’altres, costos de recollida i neteja dels productes que han fabricat.

Sens dubte, aquesta llei és un èxit europeu. En primer lloc, perquè la Comissió Europea ha estat capaç d’impulsar aquesta llei tot i tenir els grans lobbies de productors de plàstic en contra (en aquest sentit, cal destacar el paper que ha realitzat el Vicepresident de la Comissió Europea Timmermans o el Comissari Katainen). En segon lloc, perquè el Parlament Europeu ha estat capaç de fer la llei encara més ambiciosa del que s’havia pensat inicialment a través d’esmenes parlamentàries. I finalment, pel canvi de paradigma que suposa que la gestió de residus comença quan el residu encara no s’ha generat, que s’ha culminat a través de la responsabilitat ampliada pel productor.

Tot i que pot semblar que Europa ha fet els deures en matèria d’economia circular, no tota la feina està feta. Europa legisla, però són els estats membres els encarregats d’implementar les polítiques de la Unió. Si no ho fan de manera correcta, la llei pot no acabar tenint l’èxit esperat. A més dels estats, altres estrats de govern com les regions també poden acabar sent decisius en la correcta implementació de les polítiques comunitàries a través de les seves pròpies lleis. És per això que val la pena avaluar l’estat de la legislació catalana en aquesta matèria.

En comparació a altres regions europees, Catalunya és una regió avançada en matèria de gestió residus. Això és així en gran part gràcies a la llei catalana de residus de 1993 (6/1993)[3], pionera a nivell estatal i europeu. En un moment on la recollida i tractament de residus municipals quedava en mans dels municipis a través de la legislació de règim local, la llei va permetre incrementar el control de qualitat dels gestors de residus autoritzats i va obligar als municipis de més de 5.000 habitants a fer recollida selectiva de matèria orgànica i a tenir deixalleria.

Tot i que en l’última dècada, i en part a causa de la crisi econòmica, la legislació catalana en matèria de residus no ha avançat tant com als anys 90, s’han produït algunes iniciatives destacables. Una d’elles és el Pacte per la bossa, un acord entre l’Agència Catalana de Residus i  i totes les organitzacions de la distribució i la fabricació de bosses amb presència a Catalunya i Espanya.

El Pacte tenia l’objectiu de reduir el consum bosses de nanses d’un sol ús en un 50% l’any 2012, respecte dels valors de consum de 2007. Tant el primer Pacte per la bossa, signat el 2009, com les successives pròrrogues que ha tingut al llarg dels últims anys, reflecteixen les prioritats europees en matèria de gestió de residus. A Catalunya hi ha hagut la voluntat de recolzar activament el lideratge europeu en matèria de gestió i reducció de residus.

Que tant a la Unió Europea com a Catalunya hi hagi bones iniciatives que afavoreixen la transició cap a una economia circular no significa que no es pugui millorar. La urgència climàtica és cada cop més palpable, i cada estrat governamental hauria de fer un esforç extra per redreçar l’estat de salut del nostre planeta.

Al tractar-se d’una regió, el marge de maniobra que hi ha a Catalunya per implementar polítiques disruptives és limitat, però en cap cas menor. Des de casa nostra podem millorar la gestió i reducció de residus i tenir un impacte més que considerable pel medi ambient.

Un dels aspectes en què Catalunya pot millorar més és en l’agilitat a l’hora d’aprovar les seves pròpies lleis en àmbit de gestió de residus. Un bon exemple d’això és la llei PRECAT 20[4], un instrument programàtic del que la Generalitat s’havia de dotar per a fer front als reptes estratègics i objectius en matèria de prevenció i gestió de residus durant els anys 2013-2020. A causa d’una sèrie de traves administratives, aquesta llei no va poder ser aprovada fins l’abril de 2018, a només dos anys de la finalització del propi programa. És important que el pragmatisme guiï l’acció política, i cal trobar un equilibri entre allò ideal i allò possible per tal que les polítiques siguin efectives.

Una altra faceta on hi ha un alt marge de millora per continuar sent una regió europea de referència en l’àmbit de la gestió i reducció de residus és la capacitat de fer complir les lleis als ajuntaments. La mateixa llei catalana 6/1993 estipula l’obligació que els ajuntaments facin recollida selectiva dels residus, incloent-hi la matèria orgànica. De manera força generalitzada, hi ha un excés de tolerància amb la manca de compliment de la recollida selectiva per part dels municipis, cosa que provoca que la llei quedi sense efecte en certes ocasions. En aquest sentit, fer complir la pròpia llei en cada cas seria un gran avenç.

Per acabar, cal oferir incentius econòmics per promoure bones pràctiques en la gestió municipal de residus. A Catalunya tenim dos casos clars d’èxit en aquest sentit. D’una banda, des que es va aprovar la llei 5/2017 que estableix l’entrada en vigor de tipus únics per gravar l’abocament de residus municipals[5], s’ha observat un increment d’ajuntaments que fan recollida selectiva. D’altra banda, des que es donen incentius econòmics als ajuntaments que fan recollida de deixalles porta a porta, hi ha hagut un increment dràstic d’ajuntaments que promouen aquest mètode de recollida.

Tot i que la Unió Europa és un líder mundial en el camí cap a la transició a una economia circular, també té un marge de maniobra considerable per millorar en la gestió i reducció de residus. Per capacitats polítiques, si Europa és capaç de millorar algunes ineficiències de la seva política en matèria de gestió i reducció de residus, pot millorar la vida dels centenars de milions de ciutadans europeus.

Un dels aspectes principals on la Unió Europea encara pot millorar és en el propi finançament a accions i infraestructures dedicades a promoure l’economia circular. Dins del programa LIFE de la Unió Europea, dedicat a la promoure la conservació i la millora de condicions del medi ambient i el clima, només una quarta part dels diners són destinats a accions i infraestructures que promoguin la transició a l’economia circular. Els 1.350 milions d’euros que la Unió dedicarà en el període 2021-2027 a la reducció i gestió de residus queden lluny, per exemple, dels 13.000 milions del Fons Europeu de Defensa o dels 11.500 dedicats a ajudar les pimes[6].

La Unió Europea també ha de millorar en supervisar la implementació de la seva pròpia legislació. Cal que s’implementin mecanismes a nivell comunitari que supervisin de manera més adequada i eficient si els estats compleixen amb les directrius europees. A més, quan s’identifica que un Estat incompleix la llei europea, el regim sancionador és lent. En aquest sentit, una solució podria ser intensificar el sistema d’alerta primerenca conegut com Early Warning System, que implementa la Unió Europea amb l’objectiu d’anticipar les recomanacions als Estats que no compleixen amb la legislació europea.

En conclusió, es pot afirmar que Catalunya ha s’aprofita i aprofundeix el lideratge global d’Europa en la reducció i gestió de residus. Tot i això, i a causa de l’acceleració del canvi climàtic, ser líders mundials en aquesta matèria pot no ser suficient. Europa i Catalunya han de ser més eficients i ambiciosos, cada u dins de les seves possibilitats, per tancar el cercle de l’economia circular com abans millor.

 

NOTES

[1] https://eur-lex.europa.eu/resource.html?uri=cellar:8a8ef5e8-99a0-11e5-b3b7-01aa75ed71a1.0011.02/DOC_1&format=PDF

[2] http://www.europarl.europa.eu/doceo/document/TA-8-2019-0305_ES.html

[3] https://www.parlament.cat/document/cataleg/48096.pdf

[4]http://www20.gencat.cat/docs/arc/Home/Ambits%20dactuacio/Planificacio/PROCAT20/PRECAT20.pdf

[5] https://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa?action=fitxa&documentId=781993

[6] https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=CELEX:52018DC0321