Mireia Prat
Advocada de Competència i Dret europeu

L’objectiu d’aquest article és analitzar les polítiques adoptades a Catalunya en l’àmbit de les plataformes d’economia col·laborativa, en particular en l’àmbit del transport i l’allotjament, i l’impacte de les polítiques europees des del punt de vista de la defensa de la competència.

 1. Creixement de les plataformes en línia a Catalunya i Europa

El fenomen de l’economia digital i el creixement de les plataformes en línia no ha passat desapercebut a Catalunya ni Europa, on les noves tecnologies han transformat la manera de viatjar i d’allotjar-se. Les plataformes d’economia col·laborativa han tingut una gran acollida per part de les empreses i els usuaris a Barcelona i a les principals ciutats europees. Han aconseguit oferir serveis a preus molt atractius i han creat noves formes d’interacció entre consumidors, facilitant l’intercanvi de béns i l’aprofitament d’actius entre desconeguts. Segons la Comissió Europea (en endavant, “CE”), un 60% del consum privat i un 30% del consum públic es gestiona a través de plataformes online i navegadors.

L’impacte econòmic i social d’aquestes plataformes ha plantejat un gran nombre de qüestions pels reguladors a nivell europeu, nacional, autonòmic i local, obrint un gran debat sobre la necessitat de crear nous instruments per adreçar els problemes i les externalitats emergents d’aquests nous models de negoci.

2. Respostes legislatives

Actualment, no hi ha cap regulació adreçada específicament a l’economia col·laborativa. A finals de 2015, la CE va aprovar una sèrie de mesures per impulsar un mercat digital únic als països de la Unió Europea^[1]. Un dels seus reptes principals és crear un entorn just i segur per al desenvolupament de negocis en plataformes i assegurar que no hi hagi contingut il·lícit en línia. En el marc d’aquesta estratègia, la CE va presentar l’Agenda Europea per a l’economia col·laborativa^[2] (en endavant, “Agenda Europea”), que planteja els principis a tenir en compte en l’elaboració d’iniciatives legislatives i el full de ruta per desenvolupar polítiques públiques els següents anys. En paral·lel, autoritats nacionals de competència van realitzar informes sobre els efectes econòmics i socials de les plataformes^[3]. Seguint les directrius de l’Agenda Europea, la Comissió Nacional de Mercats i Competència (“CNMC”) i l’Autoritat Catalana de Competència (“ACCO”) recomanen la creació d’un marc favorable a les plataformes, que els permeti desenvolupar la seva activitat de negoci i alhora es protegeixi el consumidor i la competència.

El desembre de 2017, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar l’informe per al Desenvolupament de l’Economia Col·laborativa, elaborat per la Comissió Interdepartamental específica d’aquest sector, activa des del 2016. L’informe, marcat pels documents aprovats per  la CE i el Parlament Europeu, recull vint-i-quatre propostes que abasten diferents àmbits^[4]. Les propostes es centren en (i) detectar els elements clau que configuren les activitats d’economia col·laborativa i es poden diferenciar d’un servei professional, (ii) la revisió de normes sectorials, especialment en el sector de l’allotjament i de la mobilitat; (iii) fer recomanacions transversals en material fiscal i laboral; (iii) que les plataformes signin el Codi de bones pràctiques; i (iv) impulsar la signatura d’acords de col·laboració entre les plataformes d’economia col·laborativa i l’Administració per facilitar la recaptació d’impostos i la transparència^[5].

A dia d’avui, ja s’ha treballat en algunes d’aquestes propostes a nivell autonòmic. Per exemple, s’han modificat normatives sectorials en l’àmbit de l’allotjament i el transport. En el cas de l’allotjament, s’han creat categories per a diferenciar l’allotjament turístic en l’àmbit de l’economia col·laborativa dels apartaments i dels hotels turístics. La normativa incorpora el concepte d’habitatge d’ús turístic (HUT) per identificar la modalitat de llar compartida no professional a canvi d’un pagament^[6]. No obstant, per a poder dur a terme aquesta activitat, es requereix la concessió d’una llicència d’allotjaments turístics, que està suspesa temporalment des de 2015 a la ciutat de Barcelona^[7]. L’efecte d’aquesta moratòria és la prohibició indirecta de l’exercici d’aquesta activitat. En sentit contrari, l’Agenda Europea senyala que la prohibició de l’activitat del lloguer de curta durada és difícil de justificar quan es pot limitar amb la imposició d’un límit temporal de lloguer, per exemple amb un màxim de dies a l’any^[8]. Seguint les directrius de la CE, aquesta mesura ha sigut adoptada a altres ciutats europees com Paris, Londres o Amsterdam, on s’ha imposat una limitació temporal al lloguer de curta durada.

En l’àmbit del transport, la Generalitat de Catalunya ha aprovat recentment el Decret Llei que regula els vehicles VTC (“Decret VTC”). Entre d’altres, fixa una reserva amb 15 minuts d’antelació mínima i no es pot utilitzar la geolocalització prèvia a la reserva^[9]. Aquestes restriccions impedeixen continuar amb el model de negoci d’algunes de les plataformes de transport que oferien el servei a la nostra ciutat. L’ACCO considera que aquesta norma suposa un perjudici pels usuaris, impedint que aquests es beneficiïn de les innovacions tecnològiques que els operadors VTC han aplicat al servei a través de les plataformes, i d’una alternativa de mobilitat molt eficient i satisfactòria. L’ACCO també ha senyalat que l’actuació dels poders públics hauria de propiciar un entorn de mercat que possibilités el desenvolupament de l’activitat en diverses modalitats, i les limitacions legals per operar, en cas d’estar justificades, respectin els principis de necessitat, proporcionalitat, no discriminació i de mínima distorsió, d’acord amb les exigències de la política d’una bona regulació i la normativa europea^[10]. Segons el Tribunal Suprem, en la seva sentència de 4 de juny de 2018^[11], l’elecció del model per aquest tipus de transport constitueix una decisió política i el límit està configurat per la necessitat, proporcionalitat i el caràcter no discriminatori de les mesures imposades.

D’altra banda, seguint les propostes de l’informe per al Desenvolupament de l’Economia Col·laborativa, la Generalitat de Catalunya també ha signat el Codi de bones pràctiques, que pretén garantir unes regles del joc estables i segures, amb sis plataformes digitals (Drivy, Glovo, Som Mobilitat, Afterscool, Flyshionista i BusUp). Entre d’altres objectius, les plataformes es comprometen a millorar la defensa i protecció dels consumidors i a ser lleials i transparents amb la informació. A més, les plataformes es comprometen a col·laborar amb les Administracions públiques, actuant com a assistents en la recaptació d’impostos quan la norma ho prevegi. El Codi també preveu adherir-se a la Junta Arbitral de Consum de Catalunya per a la resolució de conflictes^[12]. Aquests acords col·laboratius entre les plataformes i l’Administració són un pas endavant en la millora d’un entorn adequat per a les plataformes i els usuaris.

3. Impacte de les polítiques europees i propostes de millora

D’acord amb la normativa europea, els poders públics haurien d’adoptar mesures per protegir l’interès públic i la competència, que respectin els drets del consumidor i la competència lleial, però no haurien d’imposar restriccions que no siguin necessàries i no compleixin el principi de proporcionalitat, ja sigui a causa del desconeixement de com actuen els operadors dels nous models de negoci o per proteccionisme dels sectors tradicionals.

La CE recomana als Estats Membres revisar i simplificar els requisits d’accés al mercat als operadors, suprimint les càrregues reglamentaries innecessàries, independentment del tipus de negoci del que es tracti, i evitant la fragmentació del mercat únic^[13]. L’Agenda Europea recomana imposar autoritzacions i llicències com a últim recurs^[14]. A més, cal tenir en compte que les polítiques que s’adoptin en relació a les plataformes han de respectar els principis d’una regulació eficient: necessitat, proporcionalitat i no discriminació.

De forma contrària a les recomanacions de la CE, sembla que la normativa sectorial nacional i autonòmica adoptada fins al moment no va en aquesta direcció i suposa una barrera pels operadors que ofereixen nous models de negoci, en detriment de la innovació i l’elecció dels consumidors. En aquest sentit també s’ha pronunciat l’ACCO, que va recomanar la no convalidació del Decret VTC per part del Parlament de Catalunya.

Les propostes de l’informe per al Desenvolupament de l’Economia Col·laborativa són un pas important per a la creació d’un entorn favorable per a les plataformes d’economia col·laborativa a Catalunya, però la seva implementació ha de permetre el desenvolupament de nous models de negoci i seguir les directrius marcades a nivell europeu. Tenint en compte les particularitats de les plataformes en línia, cal aprofitar les mesures d’autoregulació que aquestes ofereixen, com la puntuació i els rànquings per mesurar la qualitat del servei o la seguretat, i fomentar els acords col·laboratius amb l’Administració per garantir el compliment de la llei i l’evasió fiscal, sense imposar restriccions a l’exercici de la seva activitat quan no siguin necessàries.

 

NOTES I BIBLIOGRAFIA

^[1] Comissió Europea, “Shaping the Digital Single Market”, disponible a: https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/policies/shaping-digital-single-market

^[2] Comissió Europea (2016) “Una Agenda Europea para la economía colaborativa”, Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions, [COM (2016) 356 final].

^[3] Autoritats francesa i alemanya de la Competència (2016), Càmera dels Lords britànica (2014), ACCO (2014 i 2016), CNMC (2016).

^[4] Generalitat de Catalunya, Presentació de l’informe per al Desenvolupament de l’Economia Col·laborativa, elaborat per la Comissió Interdepartamental (2017), pàg. 5, disponible a: http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius/economia-collaborativa/presentacio-informe.pdf

^[5] Generalitat de Catalunya, Informe per al Desenvolupament de l’Economia Col·laborativa, elaborat per la Comissió Interdepartamental (2017), disponible a: http://economia.gencat.cat/ca/ambits-actuacio/economia-catalana/estudis-publicacions/informe-economia-collaborativa/

^[6] Article 66, Decret 159/2012, de 20 de novembre, d’establiments d’allotjament turístic i d’habitatges d’ús turístic, DOGC núm. 6268.

^[7] Ajuntament de Barcelona, Barcelona Ciutat Digital, disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/digital/ca/noticia/suspesa-la-concessio-de-llicencies-dallotjaments-turistics_215174

^[8] Comissió Europea (2016), op. cit nota 2, pàg. 4.

^[9] Decret Llei 4/2019, de 29 de gener, de mesures urgents en matèria de transport de viatgers mitjançant el lloguer de vehicles amb conductor, DOGC núm. 7800.

^[10] Autoritat Catalana de Competència, Informe de regulació del Decret llei 4/2019, de 29 de gener, de mesures urgents en matèria de transport de viatgers mitjançant el lloguer de vehicles amb conductor, núm. IR 38/2019 , 6 de febrer 2009.

^[11] “(…) Creemos, por el contrario, que los poderes públicos pueden optar entre el modelo vigente de asegurar un servicio de taxi con dichas características (en cuyo caso tal opción puede admitirse como una razón imperiosa de interés general) o bien dejar el transporte urbano sometido exclusivamente a la libre competencia: la opción escogida constituye una decisión de política sobre el transporte urbano cuyo límite está configurado por la necesidad, proporcionalidad y carácter no discriminatorio de las medidas regulatorias impuestas.” (FJ 6è), Sentència Tribunal de Suprem 913/2018, 4 de juny de 2018, ECLI: ES:TS:2018:1913.

^[12] Generalitat de Catalunya, Agència Catalana del Consum, Sis plataformes digitals signen el Codi de bones pràctiques promogut per l’Agència Catalana del Consum, 13 de febrer de 2009, disponible a: http://consum.gencat.cat/ca/detalls/noticia/Codi-bones-practiques-plataformes-digitals

^[13] Comissió Europea (2016), op. cit., pàgs. 7-8.

^[14] En aquest sentit, la Directiva 2006/123/ CE, de 12 de desembre, relativa als serveis en el mercat interior (Directiva de Serveis), aplicable a les plataformes quan actuen com intermediaris, requereix una justificació a favor de l’interès públic per restringir la lliure prestació de serveis.