Miguel Medina Abellán. Doctorat en Relacions Internacionals per la Universitat de Cambridge. Analista de Relacions Internacionals. Coordinador de la Càtedra Jean Monnet d’integració europea / Professor de Relacions Internacionals, Universitat Abat Oliba-CEU, Barcelona.

Segurament quan el lector llegeixi aquestes línies el Regne Unit ja tindrà un nou, o nova, premier ocupant el número 10 de Downing street. La dimissió de Liz Truss com a primera ministra britànica no només suposa acabar amb el mandat governamental més efímer de la història de la democràcia més consolidada del món, sinó també el fracàs d’una nefasta gestió econòmica, d’un melodrama polític, o, dit d’una altra manera, és la punta de l’iceberg de la italianització de la política britànica en els darrers sis anys.

Per què italianització? País amb turbulències polítiques constants, amb la volatilitat governamental com a senyal d’identitat i on per primera vegada hi ha una força d’ultradreta al govern, Itàlia ens aporta un sistema polític on la teatralització, el caricaturisme, el filibusterisme i, òbviament, el populisme han entrat amb força a la seva arquitectura i tarannà polític. A més, amb un marge temporal escàs (uns dies de diferència), Londres i Roma han protagonitzat les portades dels diaris europeus a partir d’una figura política femenina, de mitjana edat i molt controvertida; l’enèrgica Meloni a Itàlia i la discutida Truss al Regne Unit. Dues idees ens ajuden a entendre aquest particular escenari: el context i la manca de lideratge.

Un context desfavorable… fins a cert punt  

Liz Truss va ser nomenada Primera Ministra del Regne Unit el passat 6 de setembre, només dos dies abans de la mort d’Isabel II i amb la difícil missió de re direccionar la nau britànica després de la darrera etapa del govern de Boris Johnson. Agafava el testimoni en un context poc favorable i sense la sensació d’estar recolzada o, almenys, acceptada per la majoria del seu partit, el Partit Conservador.  La dimissió de Truss, només quaranta-cinc dies després de la seva presa de possessió, posa de relleu com de líquides, en paraules de Bauman, són les societats contemporànies i com els paràmetres polítics, socials i econòmics canvien amb més rapidesa de la desitjada. Tanmateix, torna a la palestra el debat sobre si fenòmens com certa italianització del sistema polític, bones dosis de populisme i augment dels relats i partits d’ultra dreta o de dreta extrema, que el Regne Unit havia pogut contenir o centrifugar, poden ara agafar embranzida i solidificar-se en aquest país. Tot i que és difícil afirmar que aquestes corrents han quallat en el cas britànic, sí que seria convenient, per entendre aquest vodevil polític, agafar una mica de perspectiva i analitzar el context on la política conservadora va haver d’exercir.

Amb tres primers ministres en poc més de tres anys, el Regne Unit que Truss es va trobar era un país submergit en ple debat sobre les poc a poc més visibles conseqüències del Brexit, amb un partit conservador fragmentat i amb un panorama internacional inèdit; el replegament del món anglosaxó, segurament la variable geopolítica global més influent de les dues darreres dècades[i]. Truss va haver de pujar a un cotxe en marxa però potser no estava al seient del conductor o no portava posat el cinturó de seguretat, el que dificulta enormement la tradicional política dels tories[ii]. Els fets posteriors al seu nomenament, com la mort de la reina Elisabet II, van posar encara més sorra a la motxilla de Truss i ella no ha sabut com trobar una sortida. El tradicional pragmatisme britànic no ha sortit efecte en aquest cas i Truss ha estat el llumí davant de l’huracà.

Un lideratge de fang

Analistes i comentaristes es van aventurar fa cosa de dos mesos a qualificar Truss com a una possible segona Dama de ferro. Hi ha poques comparacions més desafortunades que aquesta. Truss és segurament el prototip de política sense lideratge i sense cau polític, i ha provocat en el sistema polític britànic, en l’electorat del seu país i a nivell internacional una de les pitjors reaccions amb què es troba un estatista: la indiferència. Truss ha estat una primera ministra amb un discurs poc convincent, sense lideratge, amb un passat polític amb massa cops de volant en termes ideològics, i que a més s’ha trobat un sistema econòmic trontollant. No sabem si com a causa o com a conseqüència de tot plegat, Truss no ha sabut o pogut representar valors típics del conservadorisme britànic, com el pragmatisme polític, la bona gestió econòmica o el tradicionalisme institucional i cultural. A més la seva carta de presentació, basada en una rebaixa històrica d’impostos combinada amb una notable injecció de despesa pública, per tal d’alleugerir la despesa energètica de llars i d’empreses, ha fet aigües[iii].  Segurament no cal ser Keynes o Smith per veure que aquestes receptes econòmiques haurien portat el país a la fallida. Truss hauria pogut apostar per la recepta clàssica del conservadorisme britànic en termes polítics i econòmics, però en democràcies consolidades i en especial en el sistema polític britànic, els excessos i les grans promeses solen ser castigats.  Els 45 dies de desgovern de Truss no han estat una excepció.

La darrera mostra d’aquest lideratge de fang va ser la tragicomèdia viscuda al parlament britànic amb motiu d’una moció parlamentària presentada pel Partit Laborista, que va provocar el caos a la cambra dels comuns i va empènyer a presentar la seva dimissió al dia següent. Paradoxalment, la democràcia de Westminster va impulsar Truss com a la tercera primera ministra del Regne Unit, però també significà la seva defunció política.

A mode de conclusió

L’efecte dominó a la política britànica no ha trigat gaire en aparèixer. Tant l’oposició laborista com el Partit Liberal ja han demanat eleccions anticipades, posant el Partit Tory i el nou, o nova, premier encara més sota la llum de la opinió pública. I la ministra principal d’Escòcia s’ha sumat a aquesta petició, aprofitant l’avinentesa i amb la clara intenció de reobrir el tema de la relació entre Escòcia i la resta del Regne Unit, i entre el Regne Unit i Escòcia. Diverses opcions semblen existir i, sigui quina sigui la direcció que agafi la política britànica en els propers anys, fora bé que aquest país aprengui dels errors comesos en el passat i torni al tradicional pragmatisme, que un dia va situar Londres i Greenwich com a centre del món.

Una primera derivada de la situació viscuda en els darrers mesos seria caure en   el populisme i, fins i tot, en cert sensacionalisme polític. Res més lluny del que necessita el sistema polític britànic en aquests moments. La renúncia de Boris Johnson de tornar a presentar-se al càrrec sembla un bon senyal en aquest sentit, i tant el Govern com el Parlament britànic haurien de ser exemplificadors en la manera de gestionar la transició envers el nou cap de l’executiu.

En segon lloc, si el Partit Conservador fa autocrítica, un dels autoaprenentatges podria ser que si no hi ha un partit unit al Parlament de Westminster, és molt difícil ser primer ministre del Regne Unit. Recordem que el cap de l’executiu britànic es troba més a prop d’un primus inter pares que d’un president de govern a l’estil continental, i el recolzament de la seva formació política és fonamental per assegurar l’estabilitat del govern i la governabilitat del país. Liz Truss potser va sortir en desavantatge de la casella de sortida; havia de conviure amb l’ombra de Thatcher, per definició massa allargada, amb l’autoafirmació que potser l’antic ministre de finances, Rishi Sunak, era el favorit de la gran part del conservadorisme britànic, i amb la necessitat de convèncer no l’electorat britànic, sinó el seu propi partit. La fugaç presidència de Truss és un clar exemple que, de vegades en política el rival és el teu oponent polític, però l’enemic el tens a casa.

En tercer i últim lloc, el nou inquilí o inquilina del 10 de Downing street  hauria de fer un cop de volant a l’economia britànica, començant per revaloritzar la lliura esterlina, tractar amb seriositat temes com la inversió pública i el deute de l’estat, i tornar a posicionar-se a nivell europeu i global com un territori business friendly. Temes a més llarg termini passen pel posicionament del Regne Unit en l’economia mundial, i en concret dues dimensions. Les relacions amb els països de la Commonwealth, que no passen pel seu millor moment des de la mort d’Elisabet II, i quina relació vol tenir amb la resta de països d’Europa, abans o després haurà de decidir. Segurament si el nou executiu aplica receptes econòmiques sensates i que els tories coneixen bé, l’estabilitat del o de la premier estarà una mica més garantida.

Referències

• ABELLÁN, Lucía, ‘La alquimia fiscal acaba en vodevil’, publicat a EL PAÏS, 21 octubre 2022
• PIQUE, Josep, El mundo que nos viene. Retos, desafíos y esperanzas del siglo XXI: ¿Un mundo post-occidental con valores occidentales?, Deusto, 2018

---

[i] PIQUE, Josep, El mundo que nos viene. Retos, desafíos y esperanzas del siglo XXI: ¿Un mundo post-occidental con valores occidentales?, Deusto, 2018, pp 27-49

[ii] Una tradicional visió británica, en general, i tory, en particular, de la política i del paper del Regne Unit al món és We are on the driving seat or we do not get onto the car

[iii] ABELLÁN, Lucía, ‘La alquimia fiscal acaba en vodevil’, publicat a EL PAÏS, 21 octubre 2022