Europa i la seva sobirania sobre els diners Respon

Victor Solé
Politòleg, Assistent al Parlament Europeu i President d’Horitzó Europa
@sule25

Si hi ha un gran llegat positiu dels cinc anys de la Comissió presidida per Jean-Claude Juncker aquest és la creació, desenvolupament, aprofundiment, seguiment i implementació de la unió econòmica i monetària tal i com la coneixem, amb la unió bancària, o la unió de mercats de capital.

Si el Brexit és el gran llegat negatiu de la Comissió Juncker –un Brexit que ni va saber ni va voler ajudar a neutralitzar–, el cert és que se li ha de reconèixer la gran feina feta amb la unió econòmica i monetària. La Unió posseeix algunes competències exclusives: comerç, competència dels mercats, i política monetària. Va ser un greu error haver deixat la política fiscal en mans dels estats membres després de la firma del Tractat de la UE (Maastricht, 1992), va afirmar Romano Prodi al 1999, anys abans de l’inici de la gran recessió. Aquest trauma conjunt va donar el tret de sortida de la UE que coneixem avui.

“El BCE farà el que calgui per a preservar l’euro. I, creieu-me, serà suficient”, va dir Mario Draghi en una conferència a Londres el 26 de juliol de 2012. Encara es patia la radiació de la recessió, l’atur presentava percentatges que superaven el 25% a alguns estats membres del Sud (Grècia, Espanya), i hi havia estagnació econòmica. Quatre anys després, el 2016, es posava en marxa la unió bancària: creació d’un Mecanisme Únic de Supervisió, amb seu al mateix Banc Central Europeu; una autoritat de resolució bancària amb seu a Brussel·les (i que rep l’avorrit nom de Junta Única de Resolució), i un sistema de garantia de dipòsits que encara no s’ha ni presentat per part de la Comissió, ja que no hi ha una majoria qualificada prou sòlida al Consell: els estats membres del Nord es neguen encara a compartir riscos amb els estats membres del Sud, els quals presenten uns ràtios de crèdits morosos massa alts, que creen un sumatori europeu de ràtio de crèdits morosos del 4,17%[1] al final de 2018 (als Estats Units, aquest ràtio no arriba a l’1%).

Catalunya, essent com és una regió d’un estat membre de la UE, no ha tingut cap veu en la creació i el desenvolupament d’aquesta nova estructura (necessària) europea: la política monetària i ara la política fiscal són supranacionals, parcialment pel que fa a la segona. Els estats membres poden establir impostos, posseeixen per tant aquesta competència de forma exclusiva. Però ja no posseeixen el poder de decidir el tipus de canvi (el té el BCE), o si un banc ha de ser resolt (el té la JUR).

Fa anys que la Comissió, i el Parlament, intenten establir impostos europeus: al 2010 ho van intentar amb la taxa sobre les transaccions financeres, i al 2019 han aparcat la taxa digital sobre els beneficis de les grans empreses digitals (Google, Facebook, etc.). Sempre han sigut els estats membres més petits (Irlanda, Malta, Xipre) qui s’han oposat frontalment a aquesta possibilitat. ¿Què faria Catalunya en cas de ser estat membre? ¿Deixaria que els estats membres més grans, com Alemanya, França o Espanya, els que de veritat volen establir aquest tipus d’impostos, aconseguissin fer-ho? Són preguntes que cal fer-se, tot sabent que avui, com fa dècades, una de les demandes polítiques catalanes més reiterades i repetides és la possibilitat de poder recaptar i gestionar els propis impostos.

La Unió ha creat fons de contingència per ajudar els estats membres que més ho necessitaven a endegar inversions públiques. El Fons Europeu per a Inversions Estratègiques (EFSI, en el seu acrònim anglès), creat al 2015 i conegut com a Pla Juncker, ha aconseguit mobilitzar més de 365.000 milions d’euros des d’aleshores a tota Europa, dels quals més de 500 milions s’han invertit a Catalunya. Cal reconèixer la feina informativa i administrativa de la Generalitat, sobretot del seu Departament d’Acció Exterior[2].

El successor de l’EFSI serà el programa InvestEU. Amb 650.000 milions d’euros de pressupost, té un doble objectiu: per una banda, fer les inversions que els estats membres no poden fer –com el seu fons predecessor–, i per l’altra tenir la iniciativa de finançar projectes diferents de la UE. InvestEU posseeix quatre finestres: infraestructura sostenible; recerca, innovació i digitalització; ajudes a pimes; inversió social. Cada projecte haurà de ser finançat sense cap tipus de discriminació per raó nacional o social. Això significa que a Catalunya, l’Institut Català de Finances (ICF) serà vist com el soci implementador, el qual també podrà idear projectes transfronterers (per exemple, amb la Catalunya Nord o amb l’Alguer). A més, totes les llengües oficials o cooficials dels estats membres podran ser emprades en el territori en què s’implementin els projectes finançats pel programa InvestEU.

Una altra fita d’aquests darrers cinc anys és el desenvolupament de la unió de mercats de capitals. El Capitals Markets Union era extremadament necessari, ja que de facto la Unió està dividia en 28 (amb el Brexit, 27) compartiments estancs en els que els capitals no podien fluir d’una empresa d’un estat membre a una altra. Sempre hi havia, i encara segueix havent-hi, traves burocràtiques que no incentivaven les inversions transfrontereres. És rellevant veure com la Comissió es va posar les piles després del referèndum del Brexit de juny de 2016, introduint moltes propostes de reglament i directiva que havien de desenvolupar una harmonització adient i significativa dels mercats de capital de la UE.

Cal destacar algunes d’aquestes lleis. Per exemple, la introducció d’un producte pan-europeu individual de pensions (PEPP). A Catalunya tenim un sistema públic de pensions, basat en la cotització durant tota la vida laboral del treballador a la Seguretat Social. Aquest sistema està complementat per un sistema individualitzat, en què bancs o asseguradores poden oferir productes de pensions individualitzats. Cada PEPP podria ser transferible. La llibertat de moviment de treballadors és un dels drets fundacionals i fonamentals de la UE des de 1951 i per tant el PEPP busca ajudar incrementar el moviment de treballadors i capitals.

Un altre exemple és el nou reglament per a la promoció de l’ús de borses per a pimes, que té com a objectiu facilitar l’accés al capital per a les petites i mitjanes empreses (pimes). Les borses per a pimes van ser creades a la directiva de mercats en instruments financers (MiFID II, en el seu acrònim anglès), però necessitava una actualització per harmonitzar els procediments burocràtics que les pimes hauran de fer en cas que desitgin aconseguir liquiditat en aquest tipus de borses. Segons la Comissió Europea, entre 2009 i 2017, una mitjana de 2.550 milions d’euros es van assolir, anualment, per part de les pimes europees en les borses per a pimes desenvolupades en alguns estats membres, com Alemanya. Aquest número és molt diferent dels 13.800 milions d’euros que es van assolir entre 2006 i 2007, anualment. La crisi financera ha estat, per tant, el catalitzador d’aquest reglament.

Catalunya és terra de pimes. La Generalitat hauria d’ajudar-les i guiar-les, en cas que les pimes desitgin recaptar capital mitjançant aquestes borses. Avui, quasi el 80% de les pimes catalanes es financen a través de crèdits bancaris. Aquest reglament europeu també té com a objectiu diversificar la font de finançament de les pimes, donant-los-hi més possibilitats. A més, aquest reglament europeu crea un règim europeu per a la provisió de contractes de liquiditat per a borses per a pimes. L’Autoritat Europea de Mercats de Valors (ESMA, en el seu acrònim anglès) haurà d’ajudar les autoritats estatals homònimes (la CNMV a Espanya) a instaurar els procediments legals corresponents.

Seguint amb les noves mesures adoptades a la UE podem veure el paquet legislatiu de les finances sostenibles. Aquest tipus de finances està basat en inversions que tenen en compte consideracions socials o de medi ambient. De totes les normes que s’han presentat, la classificació d’aquest tipus d’inversions (taxonomia) és la més rellevant. L’ambició és clara: fer d’Europa la líder en la lluita contra el canvi climàtic, fent dels Acords de París de 2015 una part integral de la legislació financera europea. El sistema classificatori de què són i què no són finances sostenibles és europeu. Per exemple, les inversions financeres en empreses que produeixen un producte que crea una externalitat contaminant molt gran (petroli, dièsel) no seran considerades “sostenibles”, però les inversions en empreses que busquin trobar nous mètodes de reciclatge, sí.

Com veiem, la Unió vol deixar escrita una nova pàgina en la història del capitalisme i de com gestiona la seva competència monetària i la seva parcial competència fiscal. Això no pararà, ans al contrari, és una constant per als anys que venen, i fóra bo que Catalunya estigui preparada i vulgui jugar aquesta partida amb la seva pròpia veu.

 

NOTES

[1] Dada del Banc Central Europeu.

[2] Departament d’Acció Exterior de la Generalita de Catalunya: EFSI.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s