© CDC

Del referèndum a la independència: Catalunya i la Unió Europea 2

Ferran Requejo
Professor de Ciència Política. Universitat Pompeu Fabra

Hi ha escepticismes que es basen en els límits del coneixement: sabem que a partir de les nostres capacitats empíriques i intel·lectuals no podem conèixer més enllà de determinats límits. I sempre queda el dubte de si aquests límits només són els que ara veiem. És la línia Erasme-Montaigne-Shakespeare-Hume-Kant-Heisenberg-Wittgenstein-Berlin. Però també hi ha escepticismes que es basen en la incertesa del futur. Del fet que no sabem exactament què passarà, alguns conclouen precipitadament que cap de les alternatives previstes acabarà realitzant-se, mentre que altres conclouen, més erròniament, que totes les alternatives són igual de possibles i que tot depèn de la voluntat de portar-les a terme.

La política té a veure amb aquests dos tipus d’escepticismes. No coneixem totes les variables que intervenen en les decisions polítiques, i sempre podem qüestionar qualsevol projecte de futur. La conclusió és que cal passar pels dos tipus  d’escepticisme, però sense instal·lar-nos en cap d’ells. Bertrand Russell (La meva concepció del món) ho diu bé: “si algú està segur del que sigui, certament està equivocat, ja que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i ésser capaços d’actuar enèrgicament malgrat aquest dubte”.

Governar és difícil. També, o sobretot, en les democràcies contemporànies. La política sempre inclou un component agonístic inevitable. De fet, si es vol evitar el populisme -de dretes o d’esquerres-, governar esdevé la tasca paradoxal d’uns esperits solitaris. Sempre rodejats de gent; sempre sols. T. Wilder (Els idus de març) ho posa en boca de Juli César: “La condició de governant afegeix més graus de solitud a la solitud inherent de l’home. Cada ordre que donem augmenta el nostre aïllament, i cada mostra de deferència que ens dediquen ens separa dels altres”.

El procés polític “Catalunya, nou estat d’Europa” està entrant en una nova fase. La primera fase del procés, la fase de l’independentisme, caracteritzada pel lideratge d’organitzacions de la societat civil catalana (Omnium, ANC, moviment de les consultes, etc) va acabar amb les eleccions al Parlament del 25-N del 2012. L’inici d’aquesta fase va ser la manifestació-resposta (juliol 2010) a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, un text molt modest que havia estat ratificat en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Tal com mostren diferents estudis, el creixement de l’independentisme en aquesta fase ha sigut constant, fins arribar a l’expressió inequívoca de la massiva manifestació de l’11 de setembre del 2012.

A partir del 25-N el país ha entrat en la fase de la independència, liderada per les institucions del país (Govern i Parlament) i pels partits polítics. Podem distingir dues etapes en aquesta segona fase. La primera comprèn el període entre les eleccions al Parlament i la celebració del referèndum/consulta. La segona etapa, cas d’una victòria del “sí”, serà la que anirà des del referèndum fins a la formalització del nou estat. Les tasques a desenvolupar en aquestes dues etapes són diferents, i cal no confondre els objectius i les estratègies respectives.

Un dels aspectes sobre el que hi ha actualment més confusió és el de la vinculació o no de Catalunya a la Unió Europea, cas que els ciutadans optem per un “sí” en el referèndum. Podem veure com es considera aquest punt en el cas d’Escòcia-Regne Unit. Esquematitzem-ho a partir de les dues etapes esmentades.

Etapa Eleccions-Referèndum. Sembla prou clar que la UE no té una posició fixada sobre processos “d’ampliació interna”. També és clar que els casos escocès i català estan protagonitzats per ciutadans europeus (que ho són des de fa 40 anys en el cas d’Escòcia i 26 en el de Catalunya). Tanmateix, hi ha un clar contrast en dos aspectes bàsics. D’una banda, els ciutadans escocesos tenen garantit legalment el dret de pronunciar-se en un referèndum democràtic, previst per la tardor de 2014, sobre si prefereixen seguir dins del Regne Unit o bé constituir un nou estat. Per contra, els ciutadans de Catalunya parteixen d’un marc constitucional que impedeix l’exercici d’aquest dret. Previsiblement, per tant, en aquest cas la consulta haurà de fer-se a partir d’un marc legal internacional. D’altra banda, mentre que les enquestes indiquen que la majoria de ciutadans escocesos són partidaris de seguir al Regne Unit, a Catalunya resulta factible que una majoria de ciutadans recolzin la constitució d’un estat propi. El que tenen uns, els hi manca als altres.

Resulta flagrant el contrast entre les cultures polítiques britànica i espanyola en termes de democràcia, modernitat, drets i respecte al pluralisme intern. Mentre els escocesos prepararan el referèndum en els propers dos anys i debatran els pros i contres de cada posició, a Catalunya la principal tasca serà assegurar la realització de la consulta, donada l’hostilitat del marc constitucional espanyol. Un objectiu bàsic del proper Govern de la Generalitat serà assegurar que el referèndum es faci, i amb totes les garanties procedimentals i legals que el legitimin internacionalment. Per aquest objectiu comptarà amb moltes complicitats de la ciutadania i de la societat civil. Durant tota aquesta etapa tant els ciutadans escocesos com els catalans seguiran essent ciutadans de la UE.

Etapa referèndum-proclamació formal del nou estat. En el cas escocès, el procés post-referèndum està descrit en detall per diferents informes (vegis per exemple el signat per Graham Avery, decisor i expert en temes europeus; sessió 2012-13, HC 643, accessible en la home page del Parlament britànic; repeteixo, no del Parlament  escocès, sinó britànic!). De manera contundent s’estableix la irracionalitat i la manca de realisme que suposaria que Escòcia quedés fora de la UE per tornar a ser admesa poc després. Es dóna per descomptat que s’establiria un procediment simplificat, després del referèndum, per l’accés d’Escòcia com a nou membre de la UE (també es va fer un procediment simplificat, i molt ràpid, en el cas de l’Alemanya unificada). Es tracta d’un procediment molt diferent al de l’accés de nous membres a la UE. Escòcia, és diu, no és Turquia. Hi ha drets de ciutadania europea que han de ser respectats. Qualsevol altra cosa seria contradictòria amb els valors de la Unió. Les modificacions a introduir en els Tractats serien mínimes (decisió del nombre d’eurodiputats, de vots en el Consell, etc).

Aquest procediment es faria en paral·lel a la negociació entre els governs de Londres i Edimburg sobre els termes concrets de la separació. En aquesta segona etapa transitòria s’apunta que es podrien adoptar fórmules de participació d’Escòcia a la UE, com tenir veu sense vot en el Consell, representació a les Conferències Intergovernamentals, delegat a la Comissió, etc. Així, en definitiva, al final d’aquesta etapa, es produirien simultàniament la proclamació formal de la independència i l’accés de ple dret a la UE.

Desprès del referèndum, el cas de Catalunya es podria regular amb un procediment similar. Per això he proposat que el referèndum a Catalunya es faci el mateix dia que el d’Escòcia. Seria el dia del referèndum Scot-Cat. Així, el procés s’europeïtzaria automàticament. I la resposta prevista de la UE hauria de ser similar en els dos casos.

En definitiva, amb una majoria social interna no n’hi ha prou per ser un nou estat d’Europa. Cal treballar en diversos àmbits: consolidar i ampliar aquesta majoria; establir una xarxa i una estratègia d’aliances a nivell internacional que faci que actors decisius recolzin el procés (o com a mínim no s’hi oposin); establir una sòlida majoria parlamentària; projectar el lideratge de la Presidència de la Generalitat; mantenir la congruència entre les accions de les institucions del país i de la societat civil.

La internacionalització del procés és un dels punts clau del seu èxit. A diferència del que passa al Regne Unit o Canadà, el marc constitucional espanyol ha esdevingut un marc hostil per Catalunya. S’ha convertit en una camisa de força que impedeix varies coses: 1) el reconeixement del país com una societat nacional diferenciada, tant a nivell intern com europeu i internacional; 2) tenir un autogovern nacional solvent per a que Catalunya decideixi per si mateixa el seu futur i la seva projecció al món (economia, benestar, cultura, educació, recerca, innovació, pensions, política europea, relacions internacionals, etc); 3) que el país surti de l’espoli fiscal actual i pugui disposar dels recursos que genera, sense la sagnia permanent actual, i 4) que Catalunya disposi de les infraestructures que necessita (aeroport, port, línies ferroviàries, telecomunicacions, etc) pel seu desenvolupament competitiu en un món globalitzat.

“Hi ha moments –diu M. Yourcenar a Alexis– en que només ens cal un arbre que depassi una muralla per recordar-nos que els boscos existeixen”. Ara és un d’aquests moments. A partir d’ara és l’hora de la professionalitat. Això vol dir, entre altres coses, que les preses són comprensibles en la població, però no en els professionals de la política. Cal posar molt rigor en els objectius, en les estratègies, en els procediments i en les aliances. El ritme, la velocitat del procés, ha de venir en funció del rigor i la qualitat, no a l’inrevés. Quan un té molta pressa acostuma a pensar ràpid i malament. L’hora de la professionalitat també vol dir que el proper Govern estigui composat per persones competents, tant en termes professionals com en termes polítics (dues condicions que no van juntes necessàriament). El repte és la presència de Catalunya en el concert internacional dels estats del món. És un repte que podem dir que hem heretat dels nostres fills i dels nostres nets. De les generacions futures.

En el proper bienni, el Govern de la Generalitat necessitarà brúixoles ben orientades per navegar en el cantó de Janus que mira al futur. Caldran decisions que permetin que Catalunya s’alliberi d’un estat anacrònic i estableixin una democràcia de benestar de molta més qualitat. Els polítics catalans es mouran, però, entre realitats que d’entrada són hostils o indiferents al futur del país. Els principals arguments seran els de la democràcia (fórmules de desobediència civil i mobilitzacions ciutadanes incloses). Vots i reconeixement internacional. La política exterior del Govern serà un element clau. Però ho serà encara més el fet que la majoria social i la classe política que recolza el procés vers un estat propi mostrin al món, de manera reiterada, la seva voluntat de que la ubicació forçada de Catalunya a l’Estat espanyol pertany al passat. I per tenir èxit, això probablement caldrà fer-ho des del racionalisme escèptic que expressen dos personatges de W. Faulkner: “el mal té una estructura lògica”; “no tenim tant temps com per consumir-lo a tota pressa”.

Avís final per federalistes benintencionats: per la via federalista, Espanya mai serà federal. Una federació plurinacional s’entén, l’únic model que podria ser acceptable des de Catalunya. Un model amb trets confederals i asimètrics en que quasi totes les decisions internes i internacionals estiguessin en mans d’una Generalitat protegida constitucionalment (no com ara). Amb models federals uninacionals el resultat seria fins i tot pitjor que l’estat de les autonomies. Però en tot cas, per aconseguir un acord plurinacional el que ara convé és votar a partits favorables a l’estat propi, no a partits federalistes sense idees clares sobre els diferents models federals de la política comparada. A Madrid, el llenguatge que entenen és el de la força. Només des de la contundència dels resultats electorals a favor de l’estat propi es podria negociar una federació plurinacional. Però aquest model, com deia, està més enllà de les possibilitats mentals dels actors polítics espanyols. Per Catalunya, la via federalista és una via morta.

Al segle XXI, cada cop serà democràticament més inviable mantenir territoris nacionals dins de fronteres en contra de la voluntat de la majoria dels seus ciutadans.

Anuncis

2 comments

  1. Retroenllaç: Del referèndum a la independència | L'esplai d'en Pep

  2. Retroenllaç: Ferran Requejo: “Avís als federalistes ben intencionats: Espanya mai serà federal” | Humbert.Cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s