Experimentació social en noves economies: el paper de la innovació comunitària 1

Ruben Suriñach
Economista i membre del Centre de Recerca i Informació en Consum (editors de la revista de consum responsable Opcions): www.opcions.org.

Alguna cosa es mou, i molt, a la societat civil catalana. Potser és per culpa de la crisi, o potser es tracta d’una evolució inevitable dels moviments socials que aborden qüestions com la democràcia, la justícia social o la sostenibilitat ambiental. La qüestió és que sembla que la gent cada vegada menys espera solucions màgiques caigudes del cel i aposta per l’autoorganització per a construir estructures que permetin satisfer necessitats de consum basant-se en valors transformadors. Consum col·laboratiu, economia solidària, innovacions comunitàries en sostenibilitat, experiències post-capitalistes… noms diferents (i que poden sonar a xinès) però que intenten conceptualitzar totes aquestes pràctiques innovadores que viuen avui en efervescència i que pretenen remoure els fonaments d’un sistema que fa aigües.

Satisfer necessitats col·lectivament
Horts col·lectius, grups i cooperatives de consum, mercats i xarxes d’intercanvi, bancs del temps i monedes socials, habitatge comunitari, cooperatives energètiques… Dins de la gran diversitat d’experiències col·lectives de la societat civil, en aquest article ens interessa posar especial èmfasi en les iniciatives que es caracteritzen pel següent:

  • Pretenen construir estructures organitzatives i econòmiques en l’àmbit local per a satisfer necessitats de consum sota un enfocament transformador.
  • El treball voluntari té molta importància. És a dir, poden tenir treball remunerat però sense el suport i el lideratge de la comunitat no funcionarien.
  • Derivat en part de l’anterior, aquestes experiències es basen en el lideratge comunitari o de la societat civil.
  • La presa de decisions és, en major o menor mesura, col·lectiva, horitzontal i democràtica[i].

Fem aquest exercici conceptual perquè dins del ball de definicions existeixen algunes diferències d’enfocament que remarquen unes o altres característiques de les experiències en qüestió. Així, per exemple, des de la idea de Consum Col·laboratiu (CC) es posa molt d’èmfasi en el fet de no haver de posseir productes o consumir-los individualment sinó que es poden compartir; per tant qüestiona sobretot la propietat privada, independentment de qui subministri el servei (pot ser una societat anònima, una cooperativa, l’administració pública, la comunitat auto-organitzada…) o de si es subministren des d’un mercat altament competitiu (The Economist, 2013). Un altre exemple seria el del món de l’economia social i solidària; en general està formada per empreses cooperatives que comparteixen molts valors amb les experiències esmentades més amunt però la seva estructura professionalitzada fa que el lideratge no sigui tant de la societat civil com dels propis treballadors (és a dir, no són tant un «moviment» sinó un agent econòmic). Encara que les fronteres entre els diferents móns d’emprenedoria social són molt difuses, ens agradaria enfocar l’anàlisi partint d’aquelles experiències que es basen en el lideratge de la comunitat autoorganitzada; d’ara endavant en direm Innovacions Comunitàries en Sostenibilitat[ii] , ICOS, (CRIC 2012) per la terminologia utilitzada en el món anglosaxó Grassroots Innovations[iii] (Seyfang i Smith 2007).

Innoven o reinventen la sopa d’all?
Diem que les ICOS són innovacions perquè, encara que puguin prendre formes antigues[iv], són espais d’experimentació constant que responen i s’adapten a la realitat canviant.

Igual que altres tecnologies socials (sistemes d’organització posats al servei de la comunitat per a satisfer necessitats socials diverses: el consum, la inclusió, la participació…), les ICOS s’adapten a les necessitats canviants de la comunitat d’una manera particularment idònia. D’una banda, perquè “són” la comunitat (és la comunitat qui actua per a satisfer les seves pròpies necessitats), i per l’altre, perquè la “pèrdua” en cas que no funcionin és molt baixa –podríem dir que són experimentacions de baix risc–: com que es basen en el treball voluntari, si una iniciativa no funciona no es perden diners, i com que no hi ha objectius electorals la pèrdua de reputació no és tan important com per a un ajuntament. En canvi, les iniciatives que impulsen ajuntaments o empreses privades poden no respondre bé a les necessitats socials, ja sigui per falta de proximitat o perquè els objectius s’allunyin de les necessitats socials reals (per electoralisme en un cas, per afany de lucre en altres).

De fet, moltes vegades les ICOS serveixen com a “camps de proves” dels quals beuen tant el sector privat com l’administració per a veure en què pot ser interessant invertir i en què no. Són espais d’innovació que comencen sent marginals però que, si funcionen, poden expandir-se i sortir de la marginalitat. Des del món anglosaxó es parla d’upscaling  (augmentar escala) o mainstreaming (arribar al ciutadà mig) per a definir aquesta dinàmica per la qual les ICOS passen a convertir-se en estructures capaces d’arribar a un públic més ampli i de consolidar estructures de major escala (Seyfang 2009). És innegable que per recórrer la transició cap a un model socioeconòmic més just i ambientalment sostenible cal afrontar el repte de l’escala per a poder arribar a capes de població més àmplies, amb els seus perills i les seves oportunitats.

De marginal a corrent principal?
Aquest pas d’experiències petites-activistes a grans-corrents pot donar-se, segons Gill Seyfang (2009), per tres vies:

  • Ampliació: en aquest cas les mateixes experiències que comencen sent petites-activistes augmenten l’escala fins a consolidar-se com estructures professionalitzades de major abast. Això ha passat amb diversos grups de consum ecològic, que comencen sent una estructura autoorganitzada basada en treball voluntari, però amb el pas del temps es consoliden estructures bàsiques de funcionament i es va ampliant el nombre de socis a qui abasteixen, el que permet i incentiva a professionalitzar una part del seu funcionament operatiu.
  • Rèplica: en aquest cas el major abast es dóna per efecte multiplicació, és a dir, les experiències es multipliquen en nombre. Seguint amb l’exemple dels grups de consum a Catalunya es passa de menys de deu grups a l’any 2000 a més de cent en l’actualitat[v].
  • Translació: en aquest cas succeeix que alguns agents majoritaris es fixen en les experiències de la societat civil i decideixen invertir i traduir el producte o servei desenvolupat per la comunitat a la seva idiosincràsia empresarial. Si agafem l’exemple dels horts comunitaris podem deduir que es dóna aquesta dinàmica en una certa mesura: cada vegada existeixen més iniciatives tant de l’administració com d’empreses privades que ofereixen serveis relacionats amb la horticultura com a espai d’oci saludable i sostenible. Per tant, podem dir que la societat civil, a base d’impulsar horts comunitaris (com a pràctica concreta) i sensibilitzar entorn la necessitat d’impulsar canvis en el model agroalimentari i de reconnectar amb la terra i l’alimentació (com a marc ètic més general), ha anat generant un context fèrtil i una massa crítica predisposada a veure amb bons ulls i acollir iniciatives d’horticultura ecològica com a alternativa d’oci i també com a espai on canalitzar determinades inquietuds ètiques. A partir d’aquí hi ha persones que veuen que pot tenir sentit muntar empreses tant privades com públiques amb un cert grau de professionalització que ofereixin serveis al voltant de la horticultura ecològica.

Perills, pors i potencialitats
És probable que més d’un grup de consum o hort comunitari (seguint amb els exemples anteriors) amb una forta intencionalitat política tingui reaccions de resistència davant l’entrada d’agents majoritaris, ja que aquest camí de «mainstreaming» no està exempt de riscos: poden desvirtuar-se alguns dels principis definits com a fonamentals inicialment. És un debat molt complex, i malauradament no tenim espai en aquest article per analitzar els principals riscos que l’expansió posa sobre la taula. Hem conegut més d’una experiència col·lectiva que ha transitat conflictes per aquest motiu. Expandir-se i arribar a majors capes de població o mantenir l’espai participatiu i relacional? mantenir les ICOS en la marginalitat econòmica però amb forta capacitat de empoderament social o perdre intensitat política i permetre el drenatge cap al mainstream?

Com tot, la resposta no és blanc ni negre: existeixen molts punts intermedis que poden compaginar d’una manera interessant l’experiència de provisió de béns i serveis de manera operativa amb mantenir un cert espai de relació i participació per a facilitar l’intercanvi de valors i pràctiques i l’empoderament polític. Potser allò amb el que han de saltar les alarmes és quan determinats agents situats en posicions de poder intenten adoptar les experiències de la societat civil i convertir-les en un producte o servei de consum més, anteposant els propis interessos als de la societat en general (que és pel que la societat civil experimenta: per a l’interès general). És per això que plantegem que, sigui quina sigui la forma que prenguin les noves economies col·laboratives i les seves derivades, ha de prevaler la democràcia i l’equilibri de poder com element fonamental. Si això es dóna, la complementarietat i convivència d’experiències diverses està garantida.

BIBLIOGRAFIA

CRIC (CENTRE DE RECERCA I INFORMACIÓ EN CONSUM). Consumo y Estilos de Vida. Cambio Global España 2020/2050. Centro Complutense de Estudios e Información Medioambiental, 2012.

THE ECONOMIST. The rise of the sharing economy, The Economist, 9 de març de 2013. Disponible a: http://www.economist.com/news/leaders/21573104-internet-everything-hire-rise-sharing-economy.

SEYFANG, Gill. The New Economics of Sustainable Consumption: Seeds of Change., Palgrave MacMillan, Basingstoke, 2009.

SEYFANG, Gill i SMITH, Adrian. Grassroots Innovations for Sustainable Development: towards a new research and policy agenda. Environmental Politics, 16(4), pp.584-603, 2007.


Notes

[i] Sabent que hi ha moltes formes de definir «horitzontal» i «democràtic», partim de que existeix una assemblea on es prenen les decisions d’una manera participativa i transparent.

[ii] A l’informe Cambio Global España 2020/2050. Consumo y estilos de vida, realitzat pel CRIC, es pot obtenir una perspectiva dels límits i potencialitats del consum com espai per a la transformació social. Disponible gratis a: www.opcions.org/es/cric/que-hacemos/investigacion

[iii] Els enfocaments teòrics sobre aquestes experiències són variats i provenen de diferents disciplines i escoles acadèmiques. Nosaltres ens hi acostem des dels plantejaments de pensadors com Tim Jackson o Gill Seyfang, propers al think-tank britànic New Economics Foundation.

[iv] Les cooperatives de consum, per exemple, tenen els seus antecedents en les cooperatives obreres que sorgiren a finals del segle XIX, sense parlar del troc com a eina per satisfer necessitats.

[v] Aquesta dada ha estat obtinguda de la base de dades de l’espai de trobada entre grups de consum i productors agroecològics La Repera: http://repera.wordpress.com/.

Anuncis

One comment

  1. Retroenllaç: PRESENTACIÓ DEL MONOGRÀFIC « Àmbits de Política i Societat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s