Marina Subirats Martori, catedràtica emèrita del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Doctora Honoris Causa per la Universidad de Valladolid
@marina68marina

Parlar del futur és sempre un risc, i, els que treballem des de la sociologia, no el podem pas defugir ja que no tenim una bola de vidre. Podem, únicament, tractar d’estirar fins a l’horitzó les línies que parteixen de la situació actual, sabent que passi el que passi, res no avança mai en línia recta, en la vida social, i que el que ens cal és preveure una carambola sense conèixer del tot les posicions de les boles on la nostra rebotarà. Així que deixeu-me que plantegi almenys un parell d’escenaris, tot i assumint que en qualsevol cas no es produiran mai tal com avui els podem imaginar.

Si partim de la línia que la societat catalana ha anat confegint durant els darrers 40 anys en relació a la situació de les dones, quin panorama podem preveure? Bastant positiu. Les catalanes hem passat d’una situació similar a la dels menors d’edat, des del punt de vista de la ciutadania –tutelades per pares, marits i fills tota la vida, i amb una escassíssima presència en el món públic- a una situació d’igualtat formal i de franca disminució de la desigualtat real. En què ha consistit realment aquest canvi? En què hem pogut accedir a la universitat, al món del treball remunerat, a les responsabilitats públiques, en condicions que no són exactament les mateixes de què gaudeixen els homes, però que s’hi van assemblant. En aquest sentit, es pot dir que ens hem masculinitzat, en la mesura en que ens hem hagut d’adaptar al món públic, que segueix sent totalment androcèntric, -fet totalment normal si tenim present que durant mil·lennis ha estat creat i ocupat gairebé exclusivament pels homes- i accedir-hi ha significat adoptar moltes de les actituds, valors i hàbits que sempre havíem considerat característics de la masculinitat.

És molt probable que aquest canvi en la vida de les dones es consolidi, i per tant que en un futur previsible, -25, 50 anys, més enllà ja tot és imprevisible, sobretot en una etapa de canvis tan accelerats com la nostra- trobem cada vegada més a les dones en papers socials que abans no havíem ocupat mai: dirigents polítiques, dirigents empresarials, investigadores, inventores, tants altres. I que poc a poc es vagin normalitzant els elements que encara segueixen sent diferencials: les diferencies salarials, les cooptacions masculines, les inseguretats femenines, les violències i assetjaments sexuals. S’obren però una sèrie d’interrogants sobre el funcionament global de la societat, una sèrie d’aspectes que caldrà resoldre d’una manera o altra si volem que tot funcioni.

En efecte, les dones no ens hem estat pas sense fer res. Hem fet el que podríem anomenar “feina de dones”, no perquè estigui inscrita en la nostra genètica, sinó perquè és el paper que ens han atribuït les societats del passat. Aquelles feines que ara coneixem com a “feines de cura”, i que són, de fet, essencials per a la vida: gestar, parir, alimentar, cuidar, estimar, consolar, acompanyar i un llarg etcètera que no sabem reconèixer i valorar fins al moment en que ens falta, quan no hi ha ningú per dur-lo a terme. Què ha passat amb aquestes feines, a mesura que les dones anàvem entrant en les funcions anteriorment masculines? Doncs que en part les hem seguit assumint, però això ha generat un gran esforç i un cert ressentiment. D’una banda, perquè s’ha trencat l’equilibri anterior; i de l’altre, que han estat assumides per les dones procedents de països més pobres: elles són les que, en molts casos, ens substitueixen, s’ocupen de la població vella, les que netegen, les que son prostituïdes, aviat les que gestaran les nostres criatures, si no podem evitar aquesta nova forma d’explotació que són els ventres de lloguer.

Què pot passar, doncs, en el futur? Si les condicions de vida milloren al tercer món –a Amèrica, Llatina, a l’Àfrica, a molts països asiàtics que segueixen vivint en condicions molt precàries- també les dones del tercer món trobaran altres ocupacions i s’haurà acabat aquesta reserva de treball femení que avui encara existeix al món, a baix preu i disponible en grans quantitats. A partir d’aquí, s’obre una nova incògnita: tornaran les dones europees a fer “treballs de dona”? Hi seran forçades o seduïdes a fer-ho amb miratges de felicitat domèstica i grans dosis d’amor romàntic? És una possibilitat molt més versemblant del que podria semblar: cada vegada més veiem com s’ha produït un canvi en la socialització de les nenes, i, per fer-les assumir els papers tradicionalment femenins ja no s’empra la repressió i l’amenaça, sinó el miratge del plaer i el poder que pot donar ser una dona sexy, és a dir, abocada a ser en funció dels altres i no d’ella mateixa.

Hi ha d’altres possibilitats, és clar. Pot ser que les condicions de vida no millorin en els països del tercer món, o en molts d’ells, i seguim tenint la divisió que ja veiem ara: les dones del primer món amb feines relativament ben pagades –o menys mal pagades, per a ser més exactes-, i les immigrants fent les feines típiques de les dones, les feines pitjor retribuïdes, menys valorades, sense gairebé ni el nivell de “lloc de treball”.

I encara hi ha una altra possibilitat, que des del meu punt de vista seria la més favorable: que els rols de gènere es vagin desdibuixant no només en el sentit que ho han fet fins ara, consistent en que les dones puguem treballar en feines i àmbits tradicionalment masculins, sinó que es produeixi també el moviment contrari: que els homes puguin sortir dels límits tradicionals del seu gènere i puguin assumir la meitat de les feines de cura. És a dir, que es pugui restablir l’equilibri entre els dos sexes mitjançant una nova distribució de les feines socialment necessàries, de tal manera que homes i dones es reparteixin amb igualtat o de manera molt similar les tasques de producció i de reproducció, per dir-ho així. Cosa que fóra perfectament possible si disminueix dràsticament el temps de treball remunerat i tothom –cal subratllar el tothom- treballés a mitja jornada.

Aquesta solució, que sembla la més raonable per moltes raons que no puc ara explicar en detall, xoca, de tota manera, amb diversos obstacles. D’una banda, la dificultat dels homes per canviar, per abandonar el lloc privilegiat que la societat els ha atribuït llargament. D’altra banda, el predomini de l’androcentrisme encara avui, en la nostra cultura i en tota la vida social. Predomini que suposa que es fa molt difícil pensar un altra manera d’organitzar la vida humana i que porta, en aquest moment, a una valoració de la competència que s’ha convertit en un element molt amenaçador per a la pròpia vida humana.

Davant d’aquesta possible situació s’obren de nou opcions diverses, perquè tenim ja des d’ara tendències divergents en la nostra societat. De moment no és evident que l’entrada de les dones en llocs de decisió impliqui necessàriament un canvi en les formes de funcionament, en els valors i en les prioritats. Allò que, per ara, es va veient és que les dones, quan ocupen aquests llocs, tendeixen a imitar els comportaments masculins en una proporció bastant elevada. Si això continua així, l’efecte positiu de l’entrada de dones al món públic podria quedar reduïda a una qüestió de justícia i no de canvi en les formes de la vida social. Però hi ha una altra possibilitat: que quan la presència de dones comenci a ser molt nombrosa en llocs de decisió, introdueixin canvis en les seves formes de raonar i d’actuar. Canvis que vagin en el sentit de fer disminuir la competitivitat i incrementar les formes de treball cooperatiu. I això, no tant perquè les dones siguin millors que els homes, sinó perquè tenen darrera seu un llarguíssim aprenentatge d’un altra manera d’actuar, una manera que en aquest moment podria aportar una renovació extraordinàriament favorable a la vida col·lectiva.

En què pot consistir aquesta diferència? Pel que anem veient, i que subratllen també algunes autores, especialment en l’economia feminista, l’ethos masculí de competició com a norma generalitzada constitueix ara una amenaça per la vida, i especialment per la vida humana. La contraposició que elles estableixen entre capitalisme, d’una banda, i vida, per l’altra, té molts elements de versemblança: la vida ha acabat tenint menys valor que els guanys econòmics, i en conseqüència, ha d’estar subordinada a aquets, llei suprema de la societat en el moment actual. De fet, comprovem quotidianament la veritat d’aquesta afirmació: just quan la humanitat és més capaç de produïr tot allò que necessita per viure i conviure, es multipliquen els conflictes i s’accentuen les desigualtats fins a extrems que mai no hauríem sospitat que poguessin produir-se en aquesta etapa.

Les dones, curadores de la vida durant mil·lennis, tenim, encara avui, uns altres valors derivats de la nostra herència de gènere i de la nostra educació, i podem aportar un altra escala de prioritats a l’organització de la vida col·lectiva. No és segur que ho aconseguim: com a éssers habituats a la subordinació i la baixa autoestima ens costa fins i tot imaginar una societat diferent de la que tenim. I ens costa lluitar per imposar-la. De manera que ens trobem en un escenari obert, amb almenys tres continuacions possibles: una certa regressió a la clàssica divisió sexual del treball, si triomfen les tendències més conservadores avui presents en la societat mundial; una transformació lenta, en la que una part de les dones tindran accés al món públic i un altra part seguirà fent les “feines de dona” subordinades i mal pagades; i una tercera possibilitat, en la que homes i dones evolucionin cap a una integració cultural de les característiques d’ambdós gèneres, puguin compartir més equilibradament totes les feines socialment necessàries i s’avanci cap a un major pes social de les actituds i valors tradicionalment femenins, és a dir, cap a la reducció de la competició generalitzada i de la violència i es desenvolupi una etapa basada en la cooperació i la conservació de la natura.

El futur no està escrit. Esperem que hi hagi sort.