Per què és tan difícil predir el futur? Resposta

Antoni Biarnes, director del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia
@antoni_biarnes

“Predir és molt difícil. Sobretot el futur” va escriure en una determinada ocasió Niels Bohr. Si ja és complicat “predir” el passat (tant interpretar-lo, com fins i tot establir-ne les certeses), imaginem el repte que suposa avançar-se a allò que encara no ha passat.

Tot i així, l’ésser humà sempre ha tingut l’aspiració de predir el futur. En un món cada cop més complex i en constant acceleració, la capacitat d’anticipar d’alguna manera allò que ha de venir constitueix un avantatge clar i permet adaptar-se als canvis que s’han de produir i rendibilitzar-los, mentre que la incertesa sobre el que ha d’esdevenir genera neguit i preocupació. Però encara millor si, enlloc de funcionar en mode reactiu i partint de les tendències que percebem, som capaços de “crear-lo”, el futur. Perquè la veritat és que aquest no està escrit enlloc, sinó que som nosaltres (amb les nostres accions i omissions de cada dia) qui li donem forma.

Per tot plegat, no és estrany que, des del començament del temps, hagin aparegut personatges que s’han atribuït la capacitat de veure el futur i/o de condicionar-lo: oracles, pitonisses, astròlegs, entabanadors televisius… però també periodistes, polítics, homes d’empresa i científics. Alguns n’han fet fins i tot un ofici: els prospectivistes. Però el cert és que tant els “professionals” com els endevinaries ocasionals l’han espifiat infinites vegades. Podríem omplir pàgines senceres recordant algunes de les prediccions -enunciades amb gran fermesa i convicció- que el pas del temps ha demostrat poc fonamentades o directament ridícules. I això ens planteja una pregunta: per què costa tant encertar-la? Com és que fins i tot els savis i els prospectivistes solvents s’equivoquen tan sovint? Assagem algunes respostes.

  • En primer lloc, resulta que tot està profundament interconnectat. Un petit canvi en un element pot ocasionar-ne de molt grans en àmbits que potser ni tan sols som conscients que hi estan relacionats (seria el cas del conegut “efecte papallona”).
  • Relacionat amb això primer, un altre error habitual en el qual incorren els pronosticadors (aquest el destaca Ray Kurzweil, de l’escola optimista) és el considerar només les transformacions resultants d’una tendència en el món d’avui, com si res més canviés. Kurzweil posa l’exemple de la preocupació que sosté que una radical extensió de la vida provocarà un excés de població i l’esgotament dels limitats recursos materials que fan possible la vida humana, ignorant -al seu parer- que, gràcies a la nanotecnologia i a la Intel·ligència Artificial forta, al mateix temps es produirà una creació de riquesa comparable a l’extensió de la vida[1].
  • En tercer lloc, hi ha molts errors a l’hora de predir el futur perquè tot és tan complex i tot va tant ràpid (s’està produint una autèntica acceleració de la història[2]) que no tenim temps ni capacitat d’entendre-ho (si més no, a la primera). El paradigma d’això varen ser els softwares que dissenyaven i controlaven els productes financers que varen acabar donant lloc a la fallida hipotecària i a la crisi generalitzada posterior; simplement, se’ls en varen anar de les mans, als programadors i operadors financers. Per això, als anàlisis sobre el que està passant els acostuma a faltar perspectiva, i queden caducs en poc temps. Costa distingir allò principal d’allò accessori, el detall de l’anècdota, el senyal del soroll.  I el fomut és que quan ja es disposa de suficient perspectiva, les preguntes i els reptes ja són uns altres.

No cal pas recordar que la majoria dels fenòmens socials o els fenòmens climàtics o els econòmics són molt complexes. Com bé argumenta el col·lectiu Politikon  a “La urna rota”, resulta que els sistemes complexes són dinàmics i no lineals; estan composats per molts elements multifuncionals que interactuen de forma selectiva (de forma que el seu comportament no depèn tant dels seus elements constituents sinó que emergeix de les interaccions entre aquests); a vegades mostren un comportament caòtic[3] -les seves respostes varien extremadament davant d’estímuls imperceptibles- que els fa impredictibles a la pràctica; en general el seu comportament és emergent (cosa que impedeix estudiar-los peça a peça i ens obliga a enfrontar-nos a la complexitat de tot el sistema simultàniament), mentre que altres vegades mostra robustesa (el seu comportament és resistent a les nostres accions); …  Tot això fa que siguin difícils tant de predir com de dirigir (a vegades són ultrasensibles i altres cops impertorbables).

Encara, patim també el fet que els mitjans de comunicació estan ancorats en la immediatesa. D’aquí que les instantànies del moment no ens deixen veure, massa vegades, les transformacions a llarg termini.

  • Quart, hem de confessar que no poques vegades confonem desitjos (bons o dolents) de futur amb la realitat: volem creure que tot anirà bé i afirmen que hi anirà (escollint els senyals que ens permeten ‘estar-ne segurs’ i ignorant els que no encaixen en l’escenari preferit) o, al revés, ens interessa hipotitzar que les coses aniran malament (com quan els venedors d’assegurances ens volen convèncer dels mil desastres que, amb tota probabilitat, ens cauran al damunt) i ens fixem en els indicadors -o els gurús de torn- que confirmen les nostres preferències.
  • En cinquè lloc (aquest és un dels factors importants), hi ha el problema que tendim a pensar segons esquemes i dades del passat (per exemple, quan utilitzem projeccions) i del present (de fet, quan pensem en el futur, els nostres horitzons estan limitats per les ideologies i els sistemes socials actuals[4]), malgrat que la història té de tant en tant moments disruptius en què canvien les lògiques i els esdeveniments emprenen noves direccions. Així, per exemple, es diu que “fins ara, sempre que la tecnologia ha fet desaparèixer alguns oficis i llocs de treball, n’ha creat més i de millors”; passa, però, que això no és cap garantia de què sempre serà d’aquesta forma.

Matt Ridley destaca que les tendències solen no ser lineals, la qual cosa fa que coses que són simples esboços de núvols  a l’horitzó d’una determinada dècada (com la telefonia mòbil i internet a finals dels vuitanta) es transformin en “huracans” en la següent. En una línia semblant, Ruy Kurzweil ens fa adonar que el progrés humà és exponencial, per la qual cosa el futur serà molt més sorprenent del que la majoria pensa, ja que pocs analistes han interioritzat de veritat les implicacions del fet que el propi ritme de canvi s’està accelerant[5].

En aquest mateix sentit, Dan Jardiner argumenta en el llibre “Future Babble” que el biax de l’estat actual de les coses implica que els que realitzen prediccions ens expliquen molt més sobre el seu propi temps que sobre el futur (i posa el següent exemple: a mitjans del segle XX, després de 50 anys de pocs canvis en les tecnologies de les comunicacions, però d’innovacions sorprenents en el transport, els futuròlegs no feien altra cosa que dissertar sobre el viatge espacial com quelcom rutinari, sobre girocòpters personals i motxilles propulsores. Ningú anticipà Internet ni l’omnipresència de la telefonia mòbil).

  • L’estètica també ens pot perdre. És comú en molts pensadors interpretar la història com una successió de cicles, com una alternança de polaritats. Així, en l’evolució de l’art, al barroc el substituiria el neoclassicisme (que vindria a representar el seu contrari), el qual al seu torn donaria pas al romanticisme, i aquest al realisme. En economia, a una època de bonança li tocaria seguir una de recessió (amb l’esclat de periòdiques crisis com a punts de canvi), i retorn posterior al creixement. En política, a una era de valoralització de la llibertat en seguiria una altra de priorització de la seguretat. Etc, etc[6].

És clar que no gaire millor són les visions que anuncien la fi -i  la congelació- de la Història (sigui políticament, amb la instauració de l’ordre liberal o del paradís comunista; o econòmicament, amb l’eliminació de les crisis o la fi del treball). L’avantatge és que aquests models són aviat desmentits pels fets.

Totes aquestes categories mentals que ens predisposen a ‘esperar’ un futur determinat (i a llegir després els fets de forma que encaixin amb les nostres expectatives) són perilloses si ens treuen rigor i llibertat de pensament (dues premisses ineludibles per a fer bona prospectiva).

  • JM Martín Carretero afegeix un motiu més de fallida de les prediccions, fent notar que, a l’igual que existeixen les profecies que s’autocompleixen, també hi ha previsions que s’autoanul·len. Ho raona així: “Sabem que les ciències socials són en bona mesura reflexives, i que el coneixement de la realitat social -i les seves possibles projeccions a mig i llarg termini- modifiquen les conductes i els propis escenaris”. En definitiva, s’està referint als canvis que indueixen les pròpies prediccions i que acaben allunyant-nos d’allò que elles anticipaven. Per entendre’ns: si se’ns adverteix que el canvi climàtic arruinarà l’agricultura, i s’actua (amb èxit) per prevenir-lo, el destí de l’agricultura no té per què ser negatiu.
  • Encara, no hem de menystenir la font d’error que pot ser simplement no fer bé les coses quan es practica la prospectiva: dades dolentes o falta de dades, models equivocats, falta de rigor en operar dades i models, etc.

A fi de vèncer aquest risc, pot ser convenient utilitzar en paral·lel diferents eines de les que fa servir la prospectiva (per a veure si coincideixen en les conclusions), i combinar les metodologies quantitatives amb les qualitatives.

  • Tampoc podem desconèixer que hi ha molts interessos en joc que procuren influir el curs dels esdeveniments a través de l’esponsorització d’estudis i informes de prospectiva que interpreten les dades a la seva conveniència, quan no les manipulen directament.

A voltes, n’hi ha prou amb simplificar i fer lectures parcials de les indicacions que la prospectiva ens dóna. Un  bon exercici de prospectiva ens hauria de plantejar diferents escenaris[7]; si només agafem l’escenari central o, pitjor encara, aquell que encaixa amb les nostres conveniències, estarem temptant la sort.  Martin Carretero ens recorda que les prediccions tenen un marge d’error estadístic, són probabilitats, i per tant, han de ser considerades com a tals, encara que en els informes i en les presentacions públiques se sol dibuixar únicament l’escenari central. I és que malgrat que els processos de predicció més avançats incorporen tècniques estadístiques molt detallades per examinar la probabilitat que un escenari es produeixi, a l’hora de la veritat se sol treballar operativament amb el que es denomina “escenari central” (el que té més probabilitats d’esdevenir-se).

  • En un altre ordre de coses, hi ha biaixos culturals que fan que les expectatives i les interpretacions sobre el futur es tenyeixin d’optimisme o pessimisme segons els països i els moments històrics. Ara mateix, els xinesos són, segons determinats estudis[8], els més optimistes del planeta i un 41% d’ells creuen que el futur serà millor (contra un 16% dels saudites, un 10% de suecs, un 8% de finesos, danesos i noruecs, el 6% de la població dels Estats Units i només un 4% d’alemanys i britànics, i un 3% de francesos i australians)[9]. Alerta, però: la “solució” contra l’excés d’optimisme o de pessimisme no està en adoptar el “punt mig” (una altra concessió a l’estètica): la ‘veritat’ pot estar tan en els extrems con en les posicions centrals.
  • Per últim, no hem d’oblidar que, al llarg de la historia, l’enginy i la inventiva de l’home han donat peu a innovacions increïbles (bones i dolentes) que han trastocat l’ordre previst. I sovint això s’ha esdevingut de forma inesperada: Tim Harford, al seu llibre “Adáptate” ens fa veure que els assajos a cegues (i no pas el disseny intel·ligent ni tampoc la planificació) són els responsables de la majoria de les innovacions que canvien el món.

En fi, aquestes són les principals raons per les quals hom s’equivoca sovint quan s’aventuren escenaris de futur. La prospectiva no és una ciència exacta, perquè el futur  no va d’exactituds. Però és un mapa que ens ajuda a orientar-nos en la travessa del desert de la història. En conseqüència, val la pena utilitzar-la (especialment en les ciències socials), però prenent les degudes precaucions.


 Referències

[1] Combinant aquest element i l’anterior, Martín Carretero explica que la majoria de prediccions es fan sobre la base del principi de ceteris paribus (mantenint tots els aspectes no directament observats en condicions d’igualtat). Així, la probabilitat d’un fet inesperat és relativament petita en prediccions a curt termini, però a llarg termini es multipliquen les probabilitats que nous successos interfereixin en la predicció, successos que no estaven previstos o el risc dels quals estava sols calculat com un dels possibles escenaris.

[2] Kurzweil ens fa notar que tant l’evolució biològica com la tecnològica mostren una acceleració contínua que es reflecteix en períodes més curts entre esdeveniments (a l’inici, dos mil milions d’anys des de l’origen de la vida fins a les cèl·lules; al final, només 14 anys des del PC fins a la WWW). Dit d’una altra manera: fa mil milions d’anys no s’esdevenien moltes coses en el curs d’1 milió d’anys, però fa un quart de milió d’anys esdeveniments sense precedents tals com l’evolució de la nostra espècie varen tenir lloc en lapses de temps de només 100.000 anys. Si ens remontem 50.000 anys enrera, res de rellevant succeïa durant un període de mil anys en el terreny de la tecnologia, però en el passat recent ens trobem amb què nous paradigmes com la WWW passen del naixement fins a una adopció massiva  en només una dècada.

[3] Complexitat, caos i contradiccions conformen els “temps postnormals” que estem vivint –afirmen determinats prospectivistes

[4] Així, Yuval Noah Harari, a “Homo Deus” emfatitza que “la democràcia ens anima a creure en un futur democràtic, el capitalisme no ens permet imaginar una alternativa no capitalista i l’humanisme ens fa dificil imaginar un desti posthumà. Com a molt, de vegades reciclem esdeveniments passats i hi pensem com a alternatives futures”.

[5] Kurzweil explica que la majoria de previsions a llarg termini sobre el que serà viable en el futur subestimen en gran mesura la força de desenvolupaments futurs, ja que es basen en la visió ‘lineal intuïtiva’ de la història enlloc de basar-se en la visió ‘exponencial històrica’ (ell sosté que una avaluació seriosa de la història de la tecnologia revela que el canvi tecnològic és exponencial). En conseqüència, la gent assumeix intuïtivament que el ritme de progrés actual continuarà en períodes futurs -fins i tot aquells que han viscut el suficient com per saber per experiència que el ritme de canvi augmenta amb el temps-. Com a resultat, a l’hora de determinar expectatives sobre el futur, fins i tot quan es tracta de comentaristes experts, se sol extrapolar el ritme de canvi actual als propers 10 o 100 anys. Per aquest motiu, la gent tendeix a sobreestimar allò que podem aconseguir en el curt termini (ja que tendim a deixar de cantó detalls necessaris), però subestima el que es pot aconseguir en el llarg termini (ja que s’ignora el creixement exponencial).

Així les coses, i partint d’aquesta premissa que el progrés és exponencial, no lineal, Kurzweil creu que durant el segle XXI no experimentarem cent anys d’avenços tecnològics, sinó que presenciarem al voltant de 20.000 anys de progrés mesurats al ritme de progrés actual, o al voltant de mil cops més d’allò aconseguit en el segle XX.

[6] Esment a part cal fer d’Alexandre Deulofeu, el català autor de “La matemàtica de la Història”. Segons allò que del figuerenc explica la Vikipèdia, en la visió de Deulofeu les civilitzacions i els imperis passen per uns cicles equivalents als cicles naturals dels éssers vius (Oswald Spengler i Arnold Joseph Toynbee també havien teoritzat sobre el caràcter cíclic de les civilitzacions). Cada civilització pot arribar a viure tres cicles de 1.700 anys cadascun. Compreses a dins de les civilitzacions, els imperis tenen una durada mitjana de 550 anys. Deulofeu afirmà que mitjançant el coneixement dels cicles es poden evitar les guerres, considerades innecessàries, fent que els processos esdevinguin pacífics en lloc de violents. També sostingué que la humanitat podrà ser capaç de conèixer-los i alterar-los, aquests cicles. Malgrat que aquesta teoria pugui semblar inversemblant, el cert és que Deolofeu va imaginar amb molta antel·lació esdeveniments com la nova puixança alemanya o l’esfondrament de la Unió Soviètica (i va predir, també, la independència de Catalunya per al 2029).

[7] Un “escenari” és una descripció de la realitat futura basada en la combinació plausible de diferents variables subjectes a diferents probabilitats. Les tècniques per a elaborar aquests escenaris són variades i van des de la projecció estadística pura -models de predicció- fins a metodologies més qualitatives com el mètode Delphi, basat en el treball sistemàtic de predicció amb un panell d’experts en una determinada matèria.

[8] Document “Ahora para el largo plazo”, de la comissió Oxford-Martin sobre les generacions futures.

[9] I el cert és que, a través de la percepció que tenim del futur, construïm el nostre present. En particular, si veiem les coses amb ulls de por, serà més probable que ens posem a la defensiva i ens tanquem a les possibilitats que ens ofereixen les innovacions; i a la inversa.

BIBLIOGRAFIA

* GARDNER, Dan. “Future babble”. McClelland&Stewart, 2010.

* GUTIERREZ, Juli. “Alexandre Deulofeu. La matemàtica de la història”. Llibres de l’Índex, 2004.

* HARDFORD, Tim. “Adáptate”. Temas de Hoy, 2011.

* KURZWEIL, Ray. “La singularidad está cerca”. Lola Books, 2012.

* MARTÍN CARRETERO, José Moisés. “España 2030. Gobernar el futuro”. Deusto SA Ediciones, 2016.

* RIDLEY, Matt. “The rational optimist”. Taurus, 2011.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s