Isabel Junquera i Muriana, consultora i gerent a REPTE TERRITORIAL SL

Del medi ambient intangible al medi ambient omnipresent

Els models imperants de producció, consum, prestació de serveis, etc., en constant evolució i canvi, no han contemplat, ni històricament ni recentment, la preservació del medi ambient com element prioritari per al sosteniment de les societats.

Aquesta manca de protagonisme resulta especialment curiosa quan resulta que gairebé la totalitat dels processos i pràctiques més comuns de la societat es basen i/o afecten el medi. Des de l’ancestral aprovisionament de matèries primeres per a funcions bàsiques i intrínseques de la vida humana com respirar, fins la funció d’abocador que li hem atribuït a zones del nostre territori i a la pròpia atmosfera, passant per la funció de gaudir que ens aporta la visita a determinats espais naturals, tots aquests processos comporten un (ab)ús del medi.

La provisió gratuïta i aparentment inexorable de recursos naturals pot molt ben ser una de les causes d’aquest viure d’esquenes a la necessitat de preveure accions organitzades (pensant en societats més antigues) i polítiques públiques (si pensem en societats més recents) encaminades a transitar des de l’antropocentrisme a un model de societat que confereixi importància a l’estudi, gestió i preservació del medi.

La successió de desastres naturals palpables (amb l’entrada a escena del tsunami a l’Oceà Índic el 2004), les conseqüències internacionals d’accidents amb afectacions a clars recursos ambientals (vessaments de petroli com el cas Prestige el 2002 – un dejà-vu de l’Exxon Valdez el 1989) i l’avenç, sempre insuficient, en la recerca científica semblen ser els únics elements que, ocasionalment i a mode d’alarma, ens serveixen en safata evidències dels impactes que com a societat realitzem sobre el nostre entorn.

És precisament l’evidència d’aquestes connexions i la necessitat de gestionar els impactes sobre el medi que han conduit a utilitzar l’obertura conceptual de la definició de “medi ambient” que ja preveia la Directiva Europea 85/337/CEE en el seu article 3[1]:

• “el ser humano, la fauna y la flora,
• el suelo, el agua, el aire, el clima y el paisaje,
• los bienes materiales y el patrimonio cultural.
• la interacción entre los factores mencionados en los guiones primero y segundo y tercero”.

Des de la ciència de carrer sobre les observacions climàtiques fins als més avançats informes sobre, per exemple, l’impacte de l’ús de determinats pesticides sobre la pèrdua de la biodiversitat, situen el medi ambient com un gran calaix de sastre que sempre acaba rebent les pitjors conseqüències del nostre model de societat.  Entendre que som part d’aquest calaix de sastre i què tot el que afecta el medi ens afecta directament com a éssers vius és la clau de volta dels propers anys –i el mal menor de no canviar de model de desenvolupament i continuar ubicant la societat occidental al centre de tot plegat-.

L’argument del desconeixement no pot ser més temps una raó per a l’omissió del medi ambient com a bé que es veu malmès pel model de societat actual. Caldrà doncs compatibilitzar aquest model -que sembla haver comprat vigència per temps- amb el Principi de Precaució, recollit en l’article 191 del Tractat de la Unió Europea i segons el qual si les conseqüències d’una acció són desconegudes però es considera que poden ser negatives o irreversibles, cal evitar aquesta acció fins a adquirir els coneixements científics necessaris que permetin descartar o concretar aquest risc[2].

El medi ambient és de tothom. Continuarà essent de ningú?

Si bé part dels recursos que integren el medi ambient són de propietat privada o pública i és precisament la part propietària qui pot vetllar per a la seva gestió –boscos, aigües subterrànies, etc.-, de manera general els components del medi ambient no tenen propietat, fet pel qual la seva degradació o mal ús pot passar inadvertida.

Aquesta manca de relació directa entre recurs o bé ambiental i propietat, històricament ha portat al sorgiment d’entitats i organitzacions sense ànim de lucre que han tingut per objectiu la defensa del medi ambient. Entitats que des d’una gran diversitat de fórmules i gairebé sempre amb el denominador comú de moltíssimes hores de voluntariat han posat el crit d’alerta sobre l’execució de determinats projectes, planificació urbanística, ús de productes químics nocius per a la salut, etc. El seu exercici ha format i informat la societat alhora que ha permès situar determinats conflictes ambientals en l’agenda política.

Les entitats van esdevenir actors clau tant per a la presa de consciència i divulgació del coneixement del medi ambient i dels efectes que determinades accions produïen sobre el planeta. Alhora, van aconseguir fer arribar aquest coneixement, en forma de preocupació i reivindicació, a l’agenda política i a determinades normatives de caràcter ambiental.

Tan evident ha resultat el seu coneixement especialitzat, que un dels grans assoliments va ser la consulta prèvia i preceptiva a entitats del sector ambiental en els procediments d’aprovació de plans, programes i projectes amb repercussions ambientals.

Ara bé, en l’era de la informació, les entitats ambientals hauran de repensar-se? Han assolit el seu objectiu de posar en coneixement i divulgar les conseqüències ambientals quan obviem l’empremta ecològica[3] del nostre model de societat?  Els propers 30 anys continuarem necessitant entitats que aportin coneixement ambiental? O potser necessitarem que exerceixin una funció de fiscalia ambiental? Si és així, segurament es tractarà més d’una qüestió de governança que no pas d’aportació de coneixement i defensa del medi ambient.

Normatives i tractats en llista d’espera vs acció local

Si part de l’agenda setting de la política en matèria ambiental es formula com a resposta a demandes de la ciutadania, una altra part deriva de l’esfera política i legislativa europea i internacional.

L’omnipresència del medi ambient entre el llistat de damnificats per les nostres societats va aconseguint, encara que amb timidesa, signatura de consensos internacionals en forma de tractats i l’aprovació de normatives europees –sovint motivades per les conseqüències econòmiques en termes de competència de mercats que suposaria la incorporació desigual de mesures ambientals entre els diferents estats membres-.

El gruix de normatives i tractats creix al mateix ritme que llurs incompliments, això sí, permeten posar de relleu les infinites conseqüències ambientals de forma sectoritzada. És a dir, tractats i normatives tenen per objectiu la reducció de determinats impactes ambientals de manera separada (reducció d’emissions a l’atmosfera, prevenció de residus, protecció d’hàbitats, etc), deixant per un altre moment un canvi real en les pautes de consum, usos i comportaments de les societats.

Com en tantes altres matèries, l’assoliment d’un equilibri real i eficaç entre societat i medi ambient rau en integrar aquesta voluntat i necessitat de compensar els nostres impactes, com a col·lectivitat, a partir de les diferents potestats que, també com a col·lectivitat, encarreguem a governs i administracions.

És en el desenvolupament d’aquestes potestats que el món local sembla ser més eficaç en obrir camí per aplicar localment els grans objectius pregonats per tractats i normatives. A mode de petits projectes o de la introducció de criteris de compra verda en la contractació pública com a revulsiu per a impulsar l’economia verda (el 17 % del PIB de la UE correspon a la compra pública), municipis i entitats locals assoleixen grans èxits a petites escales territorials.

La necessitat de palpar els beneficis ambientals d’un esforç econòmic o d’un canvi d’hàbits pot molt ben ser que marqui el suport de la ciutadania a determinades iniciatives. Així, la implantació de district heating, sistemes de calefacció per barris (fins a un 30% més eficients que els individuals per a cada habitatge) o el premi econòmic a llars o indústries que produeixen menys residus (dins el camp de la fiscalitat municipal) poden acabar essent el desllorigador per assolir, sense ser-ne conscient, les fites ambientals a què aspiren tractats internacionals i la normativa ambiental europea.

Transició de consumidors/es a ciutadans/es: nous punts de trobada amb empreses

Mantenint-nos en la lògica i els paràmetres del model de societat occidental i obviant el possible canvi i aposta per nous paradigmes com el decreixement[4], els darrers anys han estat prolífics en la creació i conversió d’empreses que integren el medi ambient en la prestació dels seus productes. És a dir, empreses que dins el sistema productiu i de serveis actuals hi incorporen criteris ambientals.

Més enllà de tristes operacions de greening –incorporació de criteris ambientals poc rigorosos amb l’única finalitat d’incrementar vendes, en un sentit ampli del terme-, existeix ja un important gruix d’empreses i organitzacions prestadores de béns i serveis que permeten assolir una cistella de la compra ambientalment responsable en un elevat percentatge.

L’acostament que aquestes empreses facin –i lobbies deixin fer- a la ciutadania que fins el moment no prenia en consideració l’impacte ambiental de les seves decisions de compra, pot ser clau en una generalització d’una compra ambientalment responsable i fàcil. A mode d’exemple: no està a l’abast de tothom generar energia per a autoconsum, però sí que llars, empreses i administracions poder fer, amb un sol “clic”, un canvi de companyia elèctrica optant per subministrament d’energia renovable.

És en aquest sentit que podem apuntar que els assoliments de l’activisme social del s. XX que va donar lloc a la creació d’un llarg nombre d’entitats de defensa del medi ambient poden passar el relleu als assoliments en matèria ambiental derivats de la decisió de compra de cada persona en cada llar. Dins el paradigma de la societat de consum, hi tenen cabuda opcions de compra i comportament que si bé no replantegen el sistema, poden deixar de premiar empreses que el reforcen.

“Què ha canviat?” o “Què faràs que canviï?”

Tenim el coneixement científic que prova la relació causa – efecte entre el model de societat actual i els impactes ambientals que se’n desprenen. Per altra banda, normatives i tractats tradueixen la certesa científica en límits, regulacions, mandats legislatius i comportaments ciutadans desitjables. Empreses de béns i serveis ens posen a disposició aquests “comportaments desitjables”. Incrementen a bon ritme iniciatives locals que fan realitat micromons sostenibles….

La situació predisposa a prendre en consideració de manera real, pràctica i factible les nostres repercussions i impactes sobre el medi ambient. El factor clau: optar individualment per incorporar el medi ambient en les nostres decisions diàries a tots nivells.

Referències

[1] “Directiva 85/337/CEE, del Consejo, de 27 de junio de 1985, relativa a la evaluación de las repercusiones de determinados proyectos públicos y privados sobre el medio ambiente”, publicada al  DOUEL núm. 175 de 05 de juliol de 1985.

[2] Vegeu-ne informació detallada a la  Comunicación [COM(2000) 1 final] sobre el recurso al principio de precaución

[3] Empremta ecològica: concepte definit a principis dels anys noranta per William Rees i Mathis Wackernagel per a mesurar, en forma de superfície (hectàrees) l’impacte de l’activitat humana. Parteix de la voluntat de divulgar “quants planetes necessitem” per continuar vivint si mantenim el model de desenvolupament actual.

[4] Teoria econòmica que parteix de la inviabilitat de la societat de seguir consumint per sobre de la capacitat de regeneració de recursos naturals. Formulada als anys 80, a partir dels anys 90 pren força com a moviment social, impulsat, entre d’altres, per  l’economista francès Serge Latouche.