La gestió dels refugiats: reptes a tots els nivells Respon

Gabriel Garroum
Politòleg, Doctorand al King’s College de Londres

@GabrielGarroum

Des de l’any 2015, la qüestió dels refugiats s’ha convertit en un dels majors reptes de la Unió Europea (UE) i els seus països membres. La intensificació dels conflictes a l’Iraq i a Síria i l’enduriment de les condicions a altres països com l’Afganistan o els de l’Àfrica subsahariana han provocat una de les majors onades migratòries des de la Segona Guerra Mundial. A pesar de la magnitud del repte, la política d’acollida i gestió dels refugiats desenvolupada per la UE i la seva aplicació a varis dels estats membres no han estat a l’alçada.

A grans trets, la política d’actuació de la UE envers la recent onada de refugiats s’ha caracteritzat, en primer lloc, per reforçar l’anomenada “Europa Fortalesa”, o en altres paraules, per l’enduriment del control fronterer i externalització de fronteres. Així, la gestió dels fluxos migratoris s’està posant cada cop més en mans de tercers països per a evitar que els immigrants, inclosos els sol·licitants d’asil, entrin a territori o jurisdicció legal d’un Estat membre. El cas de l’acord UE-Turquia de 2016, amb l’objectiu de tornar a tots els immigrants irregulars que arriben a Grècia a través de Turquia, és paradigmàtic en aquest sentit i ha posat de relleu el perill de “subcontractar” la gestió dels fluxos migratoris a països veïns tipificats com “segurs”.  En segon lloc, la negativa de la majoria d’estats europeus a assumir un repartiment equitatiu dels refugiats ha provocat profundes divisions internes, afeblint així la cohesió de l’estructura política europea i el posicionament de la UE com a estàndard moral i de respecte dels drets humans.

En el cas de la gestió migratòria, la translació del marc polític europeu als diferents estats membres és crucial, donat que son aquests últims els que decideixen els termes i mecanismes concrets pels quals l’acollida (o no) de refugiats es fa efectiva. Pels estats fronterers, com ho és Espanya, les dificultats son encara més evidents.

El setembre de 2017, quan s’acabava el termini per a acollir la quota de refugiats marcada per la Comissió Europea, Espanya només havia rebut el 14% a què es va comprometre inicialment. El nou executiu de Pedro Sánchez va voler marcar un nou rumb en acollir a l’Aquarius durant l’estiu del 2018 quan totes les portes de la Mediterrània es tancaven a aquest vaixell carregat de migrants. Però la falta d’un esquema europeu que resolgui aquests episodis, els efectes del blindatge imposat pel govern de Salvini a Itàlia i el rècord d’arribades a les costes espanyoles han revertit aquesta recent obertura.

L’Estat Espanyol té la competència exclusiva pel que fa a l’asil, però l’ha d’exercir en consonància amb la resta de les administracions públiques, incloent-hi les Comunitats Autònomes i els municipis, que és on recau la responsabilitat de la gestió administrativa diària, la salut, educació i altres serveis públics.

En el cas concret de Catalunya, aquesta dualitat i conflicte competencial limita les possibilitats d’actuació en matèria migratòria. A pesar que Catalunya acull actualment més de 2.200 persones del Programa Estatal d’Acollida a Refugiats (el 26% de tot l’Estat), l’operacionalització dels plans d’acollida és millorable, especialment un cop el programa d’ajudes estatal ha finalitzat. Les dificultats per canviar de domicili, especialment si es busca a Barcelona, els nivells d’inserció laboral i la millora i estandardització de les prestacions que atorguen les ONG i entitats socials subcontractades per l’Estat son alguns dels principals reptes.

Les disfuncions son encara majors pel que fa als municipis i les ciutats, que són la unitat territorial que reben l’impacte de l’arribada de refugiats nouvinguts i els responsables de l’atenció diària i la integració. La manca de competències en polítiques d’acollida i ajuda financera força als municipis a limitar la seva actuació en l’àmbit de la coordinació amb les entitats socials i ONG.

El desenvolupament de la Xarxa Catalana de Ciutats Refugi, entre les quals hi participen municipis com Barcelona, Badalona o Sabadell, és un bon punt de partida de cara al futur. Sens dubte, gran part dels reptes europeus es troben en les ciutats, i és també en les ciutats on les solucions poden aflorar. La major flexibilitat, impacte i rapidesa d’actuació del nivell municipal s’hauria de veure aprofitat en tota la seva magnitud a través d’un nou sistema de repartiment competencial, que garanteixi accés directe als fons d’asil i refugi, així com veu i vot en el disseny de les agendes i polítiques de migració.

A més, caldria millorar la infraestructura d’acollida de la què disposen els grans municipis com Barcelona, especialment en tot allò referent a l’atenció psicològica, jurídica, cerca d’habitatge i inserció sociolaboral. Finalment, és necessari potenciar la coordinació administrativa entre els diversos nivells estatal, català i municipal (aliança vertical), així com també enfortir les aliances horitzontals entre municipis de diverses mides, tant de l’Estat com a nivell europeu, per a generar sinergies i bones pràctiques.

Però perquè això sigui possible, el canvi més rellevant s’hauria de donar a nivell de la Unió Europea. Un canvi d’orientació política que retorni les persones i el dret a l’asil al centre del debat, porti una nova política fronterera i de seguretat, i posi fre a l’externalització del control migratori. Només així  la Unió Europea podrà recobrar la credibilitat perduda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s