Guillem Ramírez Chico
Politòleg i Tècnic a United Cities and Local Governments (Barcelona)
@GuillemRC

L’escassedat d’habitatge assequible afecta ciutats d’arreu d’Europa, que són testimoni de l’expulsió de veïns dels centres i de sensellarisme creixent[1]. N’avisa la relatora especial de les Nacions Unides sobre el dret a l’habitatge digne: la crisi de l’habitatge és global i fonamentalment és deguda a l’ús que se’n fa com a mercaderia, en lloc de ser protegida com a dret humà. És el que s’ha anomenat financiarització de l’habitatge: les llars esdevenen mercaderia quan grans propietaris internacionals inverteixen el seu excedent de capital en la compra d’habitatges i edificis sencers buscant rendibilitat econòmica. Per això, a Europa, les dificultats per accedir a habitatges assequibles concerneixen no només els barris populars, sinó també les classes mitjanes.

Davant l’impacte que tenen aquests grans tenidors internacionals en la distribució de l’habitatge assequible a les grans ciutats, la solució no es pot limitar a construir més edificis residencials per augmentar l’oferta: això no impediria que inversors internacionals – situats fora de tot control democràtic – compressin aquests habitatges per especular-hi. De fet, a Espanya –un dels països europeus on s’ha apostat més per l’augment de l’oferta immobiliària– el fons d’inversió Blackstone s’han convertit en el tenidor amb més immoble residencial[2].

Malgrat les dinàmiques globals del mercat immobiliari, és als governs locals a qui els veïns demanen explicacions i solucions que garanteixin l’accés a un habitatge digne. Així, aconseguir que els preus dels habitatges es corresponguin amb el poder adquisitiu real de la població resident als barris perquè hi pugui romandre és l’objectiu principal dels ajuntaments.

Ara bé, cal tenir en compte que, des del punt de vista de les polítiques públiques, la generació d’habitatge assequible és complexa. A Europa, les polítiques d’habitatge són essencialment responsabilitat dels estats membres: d’una banda, les competències en gestió del sòl, planificació territorial i urbana, construcció d’habitatge i subministrament de serveis bàsics es troben sobretot en mans de les comunitats autònomes i els governs locals; de l’altra, la regulació del mercat immobiliari i la dotació d’instruments financers necessaris per a la inversió en habitatge social són competències dels governs nacionals. I correspon a la UE el marc general que regula les possibilitats d’inversió pública, així com els esquemes de fiscalitat que graven les inversions immobiliàries[3].

A Barcelona, l’accés a l’habitatge ja és el segon problema més greu per a la ciutadania[4]. Entre 2014 i 2017, el preu de l’habitatge va pujar en totes les modalitats: un 19,7% la venda d’obra nova; un 43,1% la venda de segona mà, i un 28,7% el lloguer (de 701,98 € a 903,40 € mensuals de mitjana)[5]. Per contra, la renda familiar disponible a la ciutat tan sols ha crescut un 7,88% en el mateix període[6]. Davant d’aquesta realitat, l’Ajuntament de Barcelona disposa d’instruments limitats per donar resposta a la demanda d’habitatge assequible: només un 1,95% del parc residencial de la ciutat és públic –per un 48% de ciutats europees com Amsterdam[7].

Inversió pública per a habitatge assequible

En aquest context, la política d’habitatge de l’actual govern municipal a Barcelona està enfocada a ampliar el parc residencial públic de la ciutat[8]. Això s’està duent a terme mitjançant quatre grans eixos de política pública: a) la construcció de noves promocions d’habitatge protegit i assequible; b) l’augment de l’oferta de lloguer privat assequible; c) l’oferta d’ajudes per al pagament de lloguer, i d) la promoció de formes de tinença alternatives (cooperatives d’habitatge).

La principal condició per a una acció més robusta en aquest sentit seria disposar de fons per a la construcció d’habitatge públic –i és aquí on les institucions europees poden tenir un rol més destacat—. De fet, les noves promocions d’habitatge públic es financen en més de 95% amb el suport del Banc Europeu d’Inversions i el Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa –amb una aportació testimonial de la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol[9]. Les institucions europees, doncs, tenen a les seves mans facilitar l’accés directe dels governs locals al finançament de la construcció d’habitatge social, combinant els programes ja existents de finançament europeu (inclosos els fons de cohesió) amb un augment dels préstecs del Banc Europeu d’Inversions dirigit a les ciutats.

A més de facilitar als ajuntaments l’accés al finançament europeu, la flexibilització de les regles de despesa de les administracions públiques dels estats membres contribuiria directament a l’augment de la inversió pública en habitatge.

En aquest àmbit, una primera acció seria incorporar l’habitatge social en sentit ampli com a Servei d’Interès Econòmic General (SIEG), el mecanisme de la política de competència que estableix quines despeses públiques requereixen el vistiplau de la Comissió i quines poden ser aplicades directament per les administracions nacionals, regionals i locals. En l’actualitat, l’habitatge social es reconeix com a SIEG només quan està adreçat “a ciutadans desfavorits o grups socialment menys afavorits”[10]. Deixa fora, per tant, les intervencions orientades a les classes mitjanes. Una definició més àmplia d’habitatge social permetria una política pública d’habitatge amb finançament menys dependent de les normes de competència de la UE i, per tant, d’implementació més àgil[11].

Una segona opció implica un enfocament diferent de la clàusula de flexibilitat del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. Aquest Pacte és el mecanisme que limita la despesa pública que fa perillar els objectius de dèficit dels estats membres. Incorpora, però, la possibilitat de no comptabilitzar despesa orientada a “reformes estructurals i inversions” públiques, via l’aplicació de l’anomenada clàusula de flexibilitat i inversió. Ara bé, fins a maig de 2018, aquesta opció tan sols es va utilitzar per a desviacions de l’objectiu de dèficit per a les anomenades reformes estructurals orientades al sanejament de les finances públiques[12]. Un enfocament de la Comissió Europea que entengués l’habitatge assequible com a element clau per a la salut, la seguretat, la productivitat i la reducció de desigualtats –que impacten negativament en el creixement econòmic– permetria afavorir l’aplicació de la clàusula de flexibilitat i, per tant, augmentar la inversió pública en polítiques d’habitatge assequible[13].

El combat contra la gentrificació i l’especulació

Un altre gran eix de la política de l’Ajuntament de Barcelona és el combat de la gentrificació i l’especulació immobiliària. En aquesta línia s’emmarca la principal demanda de l’actual alcaldessa de Barcelona al govern espanyol: descentralitzar en els ajuntaments la competència per regular el preu del lloguer a les ciutats. El paper de les institucions europees aquí és escàs, atès que no tenen responsabilitat en aquest àmbit, però la Comissió i el Parlament disposen de la potestat d’emetre recomanacions als estats membres, i la pressió sobre el govern central per a la regulació de lloguers sempre resultarà més efectiva si prové de l’àmbit local i de l’europeu que si només ve dels ajuntaments.

La UE sí que té competències per establir un marc fiscal comú per a les transaccions vinculades al mercat immobiliari. Una tributació comunitària en aquest àmbit permetria evitar la competència fiscal entre ciutats i països per afavorir la inversió immobiliària especulativa, i, alhora, proporcionaria les eines per lluitar contra el dúmping fiscal, que permet que Airbnb i plataformes similars s’instal·lin en estats on se’ls faciliten unes condicions fiscals netament avantatjoses tot i actuar a tot el territori europeu[14] [15].

Una coalició diversa per una Europa compromesa amb el dret a l’habitatge

Arreu del continent, la ciutadania comença a organitzar-se per combatre l’expulsió de veïns, des dels barris i amb els ulls posats a Europa: mentre es formen plataformes de defensa de llogaters i en contra de l’especulació immobiliària, circula ja una Iniciativa Ciutadana Europea perquè les institucions europees es comprometin amb l’habitatge social[16].

També s’estan mobilitzant els ajuntaments, esperonats per una crisi que afecta els seus veïns i de la qual són alhora testimonis i gestors directes: ciutats d’arreu del món van presentar a Nacions Unides, el passat mes de juliol, la Declaració de Ciutats pel Dret a l’Habitatge, promoguda per Barcelona i subscrita a Europa per Amsterdam, Berlín, París, Lisboa, Estrasburg i Viena, entre d’altres[17]. Són aquestes mateixes ciutats les que estan liderant el reclam a la UE d’un compromís clar per l’habitatge digne. Les eleccions del 26 de maig poden marcar un abans i un després davant la crisi que travessa el continent en aquest àmbit: la resposta que hi donin els nous Parlament i Comissió determinarà la cohesió social a les ciutats i la pervivència de l’estat social a Europa.

 

BIBLIOGRAFIA

[1] Pittini, A. et al. (2017) The State of Housing in the EU 2017. Housing Europe: Brussels. URL: http://www.housingeurope.eu/resource-1000/the-state-of-housing-in-the-eu-2017. Últim accés: 19 d’abril de 2019

[2] Martínez, J. C, “Blackstone, el gran casero de España: 20.000 habitaciones de hotel y 40.000 pisos”, en El Español, 6 d’abril de 2018. URL: https://www.elespanol.com/economia/empresas/20180406/blackstone-gran-casero-espana-habitaciones-hotel-pisos/297471103_0.html Últim accés: 19 d’abril de 2019

[3] European Parliament (1996) Housing Policy in the EU Member States. Directorate General for Research: Working Document, Social Research Series. URL: http://www.europarl.europa.eu/workingpapers/soci/w14/text1_en.htm Últim accés: 19 d’abril de 2019

[4] Ajuntament de Barcelona (2019). Baròmetre Semestral de Barcelona. Evolució 2011-2018. Desembre 2019. URL: https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/01/r18019_Barometre_Desembre_Evolucio_V_1_0.pdf Últim accés: 19 d’abril de 2019

[5] Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (2017) L’habitatge a la metròpoli de Barcelona 2017. Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona: Barcelona. URL: http://www.ohb.cat/assets/data/OHB2017-informe.pdf Últim accés: 19 d’abril de 2019

[6] Ajuntament de Barcelona. Gabinet Tècnic de Programació. (2019) Els salaris a Barcelona 2017. Ajuntament de Barcelona: Barcelona. URL: https://ajuntament.barcelona.cat/barcelonaeconomia/sites/default/files/RFD_2017_BCN.pdf Últim accés: 19 d’abril de 2019

[7] Cisternas, M. (2017) “Affordable Housing in Europe: Innovative Public Policies that can Effectively Address the Housing Crisis”, Notes Internacionals, 181. CIDOB – Barcelona Center for International Affairs: Barcelona. URL: https://www.cidob.org/es/publicaciones/serie_de_publicacion/notes_internacionals/n1_180/affordable_housing_in_europe_innovative_public_policies_that_can_effectively_address_the_housing_crisis Últim accés: 21 d’abril de 2019.

[8] Ajuntament de Barcelona. Regidoria d’Habitatge (2018) Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025. Balanç 2017. Ajuntament de Barcelona: Barcelona. URL: https://habitatge.barcelona/sites/default/files/balanc_2017_pdhb.pdf Últim accés: 17 d’abril de 2019.

[9] Ibid.

[10] Europan Commission C(2011) 9380 final. Commission Decision of 20.12.2011 on the application of Article 106(2) of the Treaty on the Functioning of the European Unition to State aid in the form of public service compensation granted to certain undertakings entrusted witht the operation of services of general economic interest. European Commission: Brussels URL: http://ec.europa.eu/smart-regulation/impact/ia_carried_out/docs/ia_2011/c_2011_9380_en.pdf Últim access: 18 d’abril de 2019.

[11] Szolgayová, E., i Kauer, M. (coords.) (2018) The Housing Partnership Action Plan. Urban Agenda for the EU, Housing Partnership. European Commission: Brussels. URL: https://ec.europa.eu/futurium/en/system/files/ged/final_action_plan_euua_housing_partnership_december_2018_1.pdf Últim access: 18 d’abril de 2019.

[12] European Commision COM(2018) 335 final. Communication from the Commission to the European Parliament, the Council, the European Central Bank, the Economic and Social Committee, the Committee of the Regions and the European Investment Bank on the review of the flexibility under the Stability and Growth Pact. European Commission: Brussels. URL: https://ec.europa.eu/info/sites/info/files/economy-finance/com_2018_335_en.pdf Últim accés: 18 d’abril de 2018

[13] European Confederation of Independent Trade Unions (CESI), Social Platform, Eurodiaconia (2016). Towards more public social investment in EU economic governance: Which way forward? Draft 20170208. URL: https://www.eurodiaconia.org/wordpress/wp-content/uploads/2017/03/Discussion-paper-on-public-social-investment.pdf Últim accés: 19 d’abril de 2019.

[14] Brossat, I. (2018) Airbnb ou la ville uberisée. La Ville Brûle: Paris.

[15] Molina, C. (12 d’octubre de 2018) Airbnb solo pagó 72.000 euros en el impuesto de sociedades en 2017. “Cinco Días”, El País. URL: https://cincodias.elpais.com/cincodias/2018/10/11/companias/1539254190_379579.html Últim accés: 18 d’abril de 2019.

[16] The European Citizens’ Initiative. Official Register: Housing for All. URL: http://ec.europa.eu/citizens-initiative/public/initiatives/open/details/2019/000003 Últim accés: 19 d’abril de 2019.

[17] La Declaració de Ciutats per l’Habitatge Digne i la llista completa de governs signataris són accessibles a https://citiesforhousing.org/.