Xavier Ferrer. Doctor per la Universitat de Barcelona. Economista i politòleg. President del Consell Català del Moviment Europeu
@xavierferrerj

Introducció

La seguretat i defensa de la Unió Europea no ha estat a primer pla dels reptes de la UE durant molts anys, en part perquè durant la guerra freda ja ens sentíem segurs amb el suport dels EUA i de l’OTAN, pendents aquests dels moviments de la URSS, i també per la dificultat dels governs d’incidir en polítiques de defensa  davant d’una opinió pública europea majoritàriament sensible a posicionaments pacifistes.

Quins acords i avenços s’han fet en seguretat i defensa

Tot i així es varen anar fent progressos des del 1948, amb la creació de la Unió Europea Occidental (UEO) i el pla Pleven (1949) que va donar lloc a la Comunitat Europea de Defensa (CED), la qual va quedar eliminada el 1954 per l’Assemblea Nacional Francesa que va vetar qualsevol avenç d’integració militar europea. Així varen passar anys sense cooperació en seguretat i defensa fins que, a l’entorn de la Cooperació Política Europea (CPE), es varen establir contactes entre els estats membres en l’àmbit de la política exterior i de seguretat i defensa, fins el punt d’incorporar la CPE al títol III de l’Acta Única Europea (AUE) de 1987. I és al Tractat de la Unió Europea (TUE) de 1992 que, entre d’altres aspectes importants, aposta per la Política Exterior i de Seguretat Comunes (PESC), en la que un dels objectius és la defensa de la seguretat de la Unió Europea i on a més s’estableixen els instruments per a desenvolupar-la, amb les posicions i les accions comunes. El Tractat d’Amsterdam de 1997 injecta un nou impuls a la política exterior i de seguretat de la UE creant el càrrec de Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, a més d’establir les estratègies comunes per impulsar la cooperació i decisions en l’àmbit de la seguretat i defensa. Seguidament, el 1998 a Saint Maló, una reunió franco-britànica impulsa la Identitat Europea de Seguretat i Defensa (IESD) reforçant la idea d’una Política de Seguretat i Defensa (PESD), que veu la llum el 1999 i impulsa una força de 60.000 efectius per accions ràpides i també un Comitè Polític i de Seguretat, un Comitè Militar i un Estat Major. El Tractat de Niça del 2000 aporta a l’àmbit exterior i de seguretat i defensa les cooperacions reforçades que permeten avançar per majoria qualificada mentre no hi hagi cap estat membre que s’hi oposi. I a l’any 2003, sota el comandament de Javier Solana, Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, es va establir la primera estratègia de seguretat i defensa de la UE, exposant les amenaces  que s’havien de tractar i controlar per tots els estats membres.

És al 2009, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, que es dóna un impuls més a aquest àmbit de la seguretat i defensa. De fet, però, sovint ha faltat la voluntat política d’establir avenços concrets, tot  i així, s’impulsa la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD), que  estableix tres importants innovacions com són l’aliança defensiva, la cooperació estructurada permanent i l’Agència Europea de Defensa, també es crea el Servei Europeu d’Acció Exterior que gestiona les relacions diplomàtiques de la UE amb països fora de la UE i dirigeix la política exterior i de seguretat. És el juny del 2016 quan Federica Mogherini, Alt Representant de la Unió per a Assumptes d’Exterior i Política de Seguretat, estableix una nova Estratègia Global sobre la política Exterior i de Seguretat de la UE. Basada en cinc punts, com són la seguretat de la UE, la resiliència estatal i social dels veïns orientals i meridionals de la UE, la concepció d’un enfocament integrat en relació als conflictes i les ordres regionals de cooperació i per una governança mundial pel segle XXI. Lògicament són àmbits generals que s’han de concretar, desenvolupar i coordinar tant en el sí de la UE com amb altres estats aliats, però amb un objectiu concret que és avançar cap a una política de seguretat i defensa cada vegada més autònoma, més coordinada i menys depenent de països tercers. Aquest nou escenari representa un salt qualitatiu en l’àmbit de la seguretat i defensa que consisteix en la transformació de la política europea de seguretat i defensa (PESD) que consistia bàsicament en operacions de gestió de crisi en l’exterior, en una autèntica política de defensa que implica la obligació de defensa mútua en cas d’agressió exterior a qualsevol estat membre de la UE.

Plantejament de futur en seguretat i defensa

Tot plegat esdevé adient en funció de la situació geoestratègica internacional que ens trobem. D’una banda, les realitats i discrepàncies amb Rússia, Turquia i altres o els conflictes propers com la guerra de Síria i la situació de l’Orient Mig o de l’Àfrica, i de l’altra, les conseqüències que pot generar el Brexit en aquest àmbit de la defensa – tenint en compte que el Regne Unit és l’exercit més potent de la UE i que té capacitat nuclear- juntament amb els avisos d’Obama i de Trump sobre la necessitat de què la UE es vagi plantejant sense demores la necessitat de tenir una política de seguretat i defensa pròpia, sense dependre d’ajuts exteriors, representen prou elements per considerar la necessitat d’una seguretat i defensa pròpia i autònoma. Sigui com sigui, en un món globalitzat com el que estem, en el que els estats grans com els EUA, la Xina, l’Índia, Rússia i també d’altres mitjans, incrementen les seves polítiques de seguretat i defensa, la Unió Europea no hauria d’anar en direcció contraria. Perquè aquestes polítiques, tot i que sovint mal vistes perquè se solen associar a la repressió i al conflicte, també serveixen no tant per fer la guerra sinó per garantir la pau i, a més, són una garantia per la llibertat i seguretat dels ciutadans europeus i també per poder assegurar que els valors europeus de pau, democràcia i drets humans, entre d’altres, no seran vulnerats.