Roger Pallarés
Consultor a Burson Cohn & Wolfe
@rpallares1

Si hi ha alguna política plenament europea, aquesta és la comercial. Ja des d’abans del Tractat de Lisboa, la Unió Europea ha disposat de grans poders en la negociació i implementació de tractats comercials, i, actualment, en disposa la competència exclusiva. Això implica que és la Unió, i no els Estats membres la que legisla sobre qüestions comercials, i la que entaula negociacions internacionals. No obstant, és també cert que si qualsevol acord conté responsabilitats mixtes, qualsevol acord serà totalment ratificat després de l’aprovació dels Estats membres.

Si a nivell jurídic i legal la Unió sempre ha disposat d’amplis poders en política comercial, aquesta rellevància no havia estat sempre acompanyada per la centralitat del debat a nivell polític. Fins a aquesta legislatura. Malgrat totes les grans crisis que actualment afronta la Unió, des del Brexit, fins a Rússia, des de la migració fins a la fractura interna, si per algun debat polític ha destacat la legislatura 2014-2019 del Parlament Europeu ha estat pel comerç.

Certament, les discussions sobre acords comercials, sobretot el projecte de negociació de l’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP) entre la UE i els Estats Units, o, en menor mesura, l’Acord Comercial i Econòmic Global (CETA) han estat acalorades tant dins com fora de l’hemicicle: segurament, ha estat dels primers casos en la història de la UE, on un debat a nivell europeu ha transcendit les parets del Parlament i l’entorn de la bombolla europea a Brussel·les i ha tingut un impacte arreu d’Europa: manifestacions en contra i a favor (en menor mesura), debats a Parlaments nacionals i regionals i posicionaments públics de figures rellevants així ho exemplifiquen.

En definitiva, la Unió Europea ha aconseguit tancar, principalment, tres grans acords durant la legislatura parlamentària 2009-2014: amb el Japó, amb Canadà, tot i encara no ratificat però ja aprovat per les institucions europees i amb Singapur, aprovat per la UE però encara sense validesa jurídica. Aquests són acords que, malgrat la llunyania de les seves negociacions, i l’encara poca presència mediàtica en mitjans de comunicació d’àmbit català, impacten directament en la vida diària de molts catalans i catalanes.

Catalunya a l’equació: què pensem els catalans?

Catalunya, com a comunitat tradicionalment oberta al mercat exterior i líder en exportacions a nivell espanyol, nota especialment l’impacte d’acords de lliure comerç entre la UE i terceres parts, com nota qualsevol desenvolupament polític o geopolític que influeix en el clima econòmic i empresarial.

El cas del Japó, sigui, segurament, el més il·lustratiu: Catalunya exporta només un 1.2% del total dels seus béns i serveis venuts a l’estranger, però això suposa més de la meitat del total de l’activitat comercial espanyola amb el país nipó: un 53% del total. Així doncs, el recent acord comercial de la UE està tenint un major impacte a Catalunya que al conjunt de l’Estat: sense anar més lluny, El Periódico revelava al Juny de 2018 que moltes empreses catalanes ja preparaven plans estratègics davant la possibilitat de la conclusió de l’acord. En aquest sentit, es preveu que les empreses agroalimentàries, especialment beneficiades per l’acord, es puguin situar al llindar dels 1000M d’euros en exportacions, triplicant la xifra actual. A més, es preveu un creixement sostingut de les exportacions, ja que l’acord firmat per la UE permetrà reduir de manera gradual els aranzels en els propers 15 anys.

Els acords amb el Canadà i Singapur obren portes similars: en el primer cas, els sectors de la Tecnologia de la Informació i la Comunicació (TIC), la bioquímica i, altre cop, l’agroalimentària, preveuen forts creixements en el seu ritme d’exportacions. A més, el mercat canadenc és estratègic: al ser molt més similar al català, amb una majoria d’empreses petites i mitjanes, permet una molt millor adaptació que el seu veí del sud, els Estats Units. Per tant, obrir una porta al comerç amb el Canadà pot significar consolidar la presència al continent nord-americà.

De totes maneres, els acords comercials no només suposen un impacte positiu per al teixit empresarial català, també obren la porta a potencials problemàtiques que cal gestionar des de l’àmbit polític, problemàtiques de caire operatiu i ètic. Tot i que els acords comercials generen inherentment majors perspectives de creixement en sectors on Catalunya és especialment forta, cal dotar aquest creixement d’infraestructures adequades per al seu manteniment. Tornem al cas del Japó: tot i les dades positives enumerades anteriorment, un interrogant planeja sobre la possibilitat de mantenir el creixement econòmic, i té a veure amb la manca de connexions sòlides que permetin sostenir l’increment en les relacions comercials. Per exemple, la inexistència d’un vol directe Barcelona-Tòquio, a causa de la prohibició de sobrevolar l’espai aeri rus des de més d’un punt de l’Estat espanyol, sembra el dubte si el creixement econòmic arrel de l’acord de comerç pot ser sostenible.

El segon, i segurament el gran dubte sobre la conveniència dels acords de comerç té a veure amb la seva vessant més ètica, més política. Tot i que, com hem esmentat abans, els acords afavoreixen els sectors en els que Catalunya disposa de més know how, aquests també obren la porta a l’entrada de productes estrangers al mercat català, productes potencialment més competitius. Per tant, l’augment de la competitivitat pot provocar la davallada de vendes domèstiques d’empreses amb seu a Catalunya, i, conseqüentment, situacions socialment complicades com l’acomiadament de treballadors.

Cal parlar-ne més

Tot i que no és la intenció d’aquest article adoptar una posició clara sobre la conveniència dels acords de lliure comerç firmats per la Unió Europea a Catalunya, és honest reconèixer i legitimar les diferents postures sobre la qüestió. Ara bé, és cert que aquestes postures, existents a nivell teòric i en discussions a nivell europeu, no tenen el seu reflex en l’àmbit català. Ni en l’ambient pre-electoral en que ens trobem, ni en debats al Parlament de Catalunya, ni en cap altre àmbit de l’esfera pública, la conveniència dels acords de lliure comerç, com a política de bandera de la UE, hi tenen una presència destacada. Potser seria hora, aprofitant l’onada que generaran les properes eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig, de començar a posar al capdamunt de l’agenda qüestions com la política comercial europea, que ens afecta i ens afectarà a tots.