Jaume Burdils, sociòleg

La disciplina de partit és un tema molt ampli en la ciència política així com en la sociologia política. És variable segons el sistema polític de cada país o estat. I òbviament, condiciona una part de la percepció que arriba a la ciutadania quant al funcionament de la política institucional. A un país de capelletes i grups sovint marcadament endogàmics, cal preguntar-se fins a on alguns costums habituals en la pràctica totalitat dels partits són només un simple reflex del tipus de societat que som. O bé, si es tracta de vicis i privilegis mal entesos per part de les nostres elits polítiques.

Justament la setmana passada, va ser notícia que els dos diputats d’Unión del Pueblo Navarro al Congrés dels Diputats van votar no a la reforma laboral impulsada pel govern central, en contra de les instruccions del seu partit i després d’haver acordat amb el govern que hi donarien suport. El fet, per la transcendència de la llei, va donar lloc a tota mena de rumors i teories sobre els motius que havien portat als diputats navarresos a prendre aquesta decisió. En el moment d’escriure el present article ambdós parlamentaris es troben en procés d’expulsió de la qual fins ara, havia estat la seva formació política.

Seguint a escala estatal, un dels casos recentment més representatius de no voler plegar-se davant la disciplina de partit ha estat el de Cayetana Álvarez de Toledo. Com és sabut, fou destituïda fa un any i escaig com a portaveu del Partit Popular al Congrés dels Diputats, per no seguir la línia del partit tal com esperava la direcció. No es pot dir en cap cas, malgrat la versió oficial, que la diputada del PP per la circumscripció de Barcelona a les passades eleccions generals, se situés fora de l’òrbita ideològica del partit. Però era una qüestió d’autoritat. De no incomodar Casado en el seu rol de líder. A més, fa unes setmanes, el PP va anunciar que el seu grup al Congrés sancionarà Álvarez de Toledo amb una multa de 500 euros per “no respectar la línia política del grup” i votar en blanc en elecció de candidats pactats entre el govern central i el PP pel Tribunal Constitucional. Ella va afirmar que recorrerà la decisió.

Hi ha un proverbi japonès que diu: “el clau que sobresurt, rebrà una martellada”. Desgraciadament, les martellades, no només són patrimoni dels partits conservadors. La veritat és que podríem trobar-les a pràcticament tots els partits polítics de l’arc parlamentari. Al centre, a la dreta, a l’esquerra, dins el sobiranisme, l’unionisme, el federalisme, etc.

El cas de Cayetana, però, potser per la publicació del seu exitós llibre on explica la seva versió de tot el succeït: Políticamente Indeseable i per les característiques personals i vitals peculiars de la Marquesa de Casafuerte, ha obligat a posar de nou sobre la taula aquests tipus de pràctiques tot aconseguint un incòmode i destacat impacte. El fet que una part de la dreta espanyola li faci costat i la valori de forma molt positiva, amb el consegüent suport dels mitjans de comunicació afins, òbviament actua com a potent altaveu del seu testimoni. Així com en la promoció del llibre.

Tornant a la seva destitució, l’històric dirigent del Partit Popular de Catalunya, Manolo Milián Mestre, ha enviat recentment una carta al líder del partit, Pablo Casado, on entre altres coses critica les maneres en com es va cessar Cayetana, així com el fet que se li proposés encapçalar la llista del partit a les eleccions generals per la circumscripció de Barcelona. En aquesta carta, qui fou fundador dels populars catalans, expressa d’una forma molt clara el seu temor que el partit acabi desapareixent del Principat. En la seva opinió, tots els presidents estatals després de Fraga han multiplicat els seus errors respecte a Catalunya. Considera que s’ha tractat el partit com a “un fill menor d’edat”, que s’ha intervingut excessivament en les decisions de la direcció catalana així com que s’han menyspreat els coneixements del país que, per raons òbvies, té la direcció del PPC.

Sobre l’esmentat llibre de la diputada i membre de la FAES, hom té la certesa que molts ex polítics haguessin pogut fer-ne un de molt similar. I és que sembla que les opinions pròpies, la generació de debat, les ganes d’aportar, obrir i apropar els partits a la gent, per millorar en definitiva, no acostumen a ser ben rebudes per les cúpules dels partits.

Maragall i la plataforma Ciutadans pel Canvi

Un cas ben paradigmàtic és el de l’expresident de Catalunya i exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. El partit, un cop havia deixat l’alcaldia, va insistir-li perquè acceptes ser el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Ell, des de sempre, havia tingut la seva pròpia idea del rol que han de jugar els partits a una societat que aspira a ser avançada. El 1998, un any abans de les eleccions catalanes, va impulsar la plataforma Ciutadans pel Canvi. Es tractava d’un moviment que tenia per objectiu aglutinar l’esquerra catalanista i federalista no pertanyent a cap partit.

Cert que Maragall necessitava ampliar espai electoral més enllà dels sectors als quals arribava el PSC d’aleshores, per a créixer prou per a guanyar la Generalitat. Però també és veritat que fou un moviment clar en la direcció d’obrir la participació en la política institucional, a persones de perfils molt diversos. Ciutadans pel Canvi va arribar a tenir 15 diputats dels 52 que va obtenir la candidatura dels socialistes el 1999 i 10 sobre 42, el 2003. Fet que posa en relleu que es tractava de quelcom més que una mera operació de màrqueting polític. Cal recordar que no sempre el PSC-PSOE va entendre les idees innovadores i participatives del president i, de fet, li va donar un tracte totalment immerescut i lamentable tenint en compte la talla intel·lectual i política de en Maragall.

Es va donar, doncs, la paradoxa que aquell candidat que havien anat a cercar després d’un llarg i positiu mandat com a batle, i mitjançat el qual el partit va poder arribar a presidir el govern de Catalunya, es va convertir posteriorment en una nosa de la qual havien de desfer-se’n. Fins a l’actualitat, el PSC no s’ha pogut ni apropar als resultats que feu amb Maragall de candidat en unes eleccions catalanes. I és que a vegades fa la impressió que els partits tenen tendències autodestructives.

El prestigiós advocat retirat de la política institucional, Miquel Roca, bon amic de Maragall curiosament, va pagar també algunes vegades el fet d’expressar de forma clara les seves discrepàncies amb estratègies concretes de l’extinta Convergència i Unió. Així, mentre que el president Pujol era partidari de donar estabilitat als governs d’Espanya, però sense participar-hi directament, Roca, en canvi, considerava més positiu formar-ne part de forma activa. De fet, li van oferir ser ministre unes quantes vegades. Fins i tot, gaudint el PSOE o el PP de majories absolutes.

Com a secretari general de Convergència i portaveu de CiU al Congres dels Diputats, Roca va expressar opinions diferents de les del president Pujol, qui presidia Convergència. Cal dir també que Roca aspirava a ser el successor de Pujol. Amb relació a això, l’expresident explica a les seves memòries que als anys noranta tenia previst que, efectivament, Roca el substituís com a candidat a la Generalitat.

Sigui com sigui, a les eleccions municipals de 1995 Miquel Roca es va presentar a l’alcaldia de Barcelona. Ser alcalde de la capital era una de les seves màximes aspiracions polítiques. Però el seu amic, l’aleshores imbatible Maragall, va tornar a guanyar les eleccions de la ciutat. El desembre d’aquest mateix any Roca va dimitir com a secretari general de Convergència i, gradualment, es va anar allunyant de la política institucional. No va arribar doncs a substituir Pujol malgrat que havia semblat durant molts anys el seu successor natural. L’etern numero dos, l’anomenaven, des d’alguns mitjans. La dinàmica interna de partit apartava, de nou, un polític de nivell.

Al segon volum de les seves memòries, l’expresident explica que no es va materialitzar el nomenament de Roca com a successor seu ja que no van “coincidir els calendaris”. El 1992, any en què Roca va dimitir com a secretari general de CDC enmig d’una forta crisi interna, tot i que l’any següent va tornar a ocupar el càrrec, Pujol conta que en el marc de les eleccions catalanes d’aquell any, després de dotze anys de presidir la Generalitat i amb la raonable perspectiva de continuar fent-ho en els quatre propers, comprèn que algú es preguntés si el 1996, amb setze anys ja de presidència a les espatlles, repetiria o bé deixaria pas a noves persones.

Però relata també que a l’any olímpic es veia prou clar que el PSOE perdria la majoria absoluta a les següents eleccions generals i que això obriria nous horitzons per a CiU. Davant aquest context, Pujol no es volia comprometre a deixar la política el 1996, ja que podien ser anys decisius per a negociar temes rellevants amb el govern central. I de fet, fou així. CiU va donar suport al PSOE el 1993 i, posteriorment el 1996, al PP amb el famós Pacte del Majestic. Dues convocatòries electorals a les quals CiU en va resultar decisiva. La veritat és que van clavar el lema a les generals de 1993 amb Roca de candidat: “Ara, decidirem”. I és que, als 159 escons aconseguits per González, n’hi mancaven 17 per arribar a la majoria absoluta. Just els que havia obtingut la candidatura de CiU, encapçalada per Roca.

El PP català

Tornant al PP, en formà part temporalment la professora d’universitat i doctora en dret, Montserrat Nebrera. Fou diputada al Parlament de Catalunya del 2006 al 2009. El seu pas per la política institucional és un altre exemple del preu que pot arribar a pagar-se quan hom va massa per lliure. L’exdiputada es va presentar al congrés del PP de Catalunya per a presidir el partit. Això va generar incomoditat a la direcció. Tot i això, va obtenir un 43% dels suports de la militància, enfront de la candidata oficialista, Alicia Sánchez Camacho. Un suport molt important si tenim en compte que començà a militar al partit l’any 2007 i que no comptava amb cap suport de la cúpula.

S’ha de dir que Nebrera tenia les seves pròpies idees sobre com fer sortir el PP de Catalunya de l’escassa rellevància política. Després de perdre el congrés, va abandonar el PP. A les eleccions al Parlament de 2010 es va presentar amb el seu propi partit, Alternativa de Govern, però no va aconseguir representació, quedant-se amb un ínfim 0,07% dels vots. Això ens porta a la reflexió sobre com resulta de complicat habitualment a molts països presentar-se a unes eleccions sense gaires recursos econòmics ni l’aixopluc d’un partit polític consolidat. Posteriorment va publicar el llibre: En Legítima defensa on posava al descobert algunes interioritats de la dreta constitucionalista a Catalunya i exposava la seva visió de la política catalana.

Un excompany de partit de Nebrera que xocà també amb la direcció fou Aleix Vidal-Quadras. Representant del sector més conservador i espanyolista del PP, feu, durant anys, una duríssima oposició a Pujol al Parlament. El 1995, com a candidat a la Generalitat, va obtenir el 13,2% dels vots i 17 escons quedant com a tercera força política. Malgrat que Sánchez Camacho va fer 18 escons a les eleccions al Parlament del 2010, el percentatge de vot de Vidal-Quadras no ha estat mai superat pel PP en unes eleccions catalanes.

Però com sabem, arran del pacte PP-CiU del Majestic, es va demanar el cap de Vidal-Quadras. Era una forma de fer funcional el pacte a Madrid i a Catalunya sense oposició interna i, de passada, CiU, eliminava una figura en clar ascens la qual era a més, perquè no dir-ho, brillant intel·lectualment, bon orador i d’humor àcid i punyent. A partir d’aleshores, la direcció va optar per potenciar perfils de tarannà més moderat, com Josep Piqué o Anna Birulés.

Òbviament, no es pot posar a dins el mateix sac el cas de Vidal-Quadras d’aquells i aquelles que són expulsats amb males maneres de la política. A ell se li va oferir ser eurodiputat, càrrec que va compaginar amb el de vicepresident del Parlament Europeu durant quinze anys. Amb tot, però, la seva sortida de la política catalana, fou forçada. El 2014, es va donar de baixa del PP, després de trenta anys de militar-hi.

Aquest mateix any fou president provisional de Vox, així com cap de llista per aquesta formació a les eleccions europees. Va quedar molt a prop, a només 1.740 vots concretament d’obtenir un escó. Presidí provisionalment la formació d’extrema dreta del març al juny d’aquest mateix any. Després de defensar un apropament estratègic a UPyD i C’s i ser desautoritzat per la direcció, va deixar la política. Tot i tenir, per tant, una aparentment dolça i dilatada trajectòria política, les seves discrepàncies amb les direccions d’ambdós partits, que no es va privar d’expressar, li varen portar costos. Com acostuma a ser habitual.

Més exemples, a les Balears

Per increïble que pugui semblar actualment, l’expresident de les Illes Balears, Cristòfol Soler, avui sobiranista, va compartir militància al Partit Popular amb Vidal-Quadras. Soler presidi el Parlament Balear del 1991 al 1995. Després de les eleccions autonòmiques, amb un PP amb majoria absoluta encapçalat per Gabriel Canyelles, aquest, es veié obligat a dimitir per ordre de Gènova, per mor d’un escàndol de corrupció relacionat amb el túnel de Sóller, el qual connecta per carretera la vall d’aquest nom, envoltat per muntanyes, i el pla que condueix a Palma. El substituí Soler, que donà un impuls a la normalització lingüística, l’ordenació del territori, així com a la defensa d’un regionalisme que una part de la dreta illenca considerà com a excessivament catalanista.

Quan, el juny de 1996, Soler presentà l’organigrama amb la seva remodelació del govern, per nomenar persones de la seva confiança, el grup popular la hi tombà. Així, el que havia de ser un simple tràmit, es va convertir en un autèntic acorralament pel president, que es va veure forçat a dimitir. No portava ni un any al càrrec. L’any 2014, lluny del poder i dins la polèmica legislatura de José Ramon Bauzá, Soler abandonà la militància del PP. Actualment, està vinculat al moviment independentista de les Illes, mitjançant l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, que presidí entre 2015 i 2018. Un viatge ideològic sens dubte de gran importància del qual, desconec fins a quin punt, hi té a veure el tracte que rebé per part del seu ex partit.

El funcionament intern dels partits ha deixat episodis xocants, com les famoses primàries del PSOE, a les quals van presentar-se Joaquín Almunia, recolzat per la direcció i Josep Borrell, el qual, no comptava amb cap suport de l’aparell. Contra tot pronòstic, Borrell les guanyà. Va tenir la interessant iniciativa d’obrir una oficina del candidat. Al cap d’un any, però, va haver de dimitir. El motiu? Va saltar als mitjans la notícia que la seva exparella havia participat en un fons d’inversió juntament amb un antic col·laborador seu, que es va veure esquitxat per corrupció. Sembla clar que la qüestió no afectava gaire a la conducta de l’exministre d’una forma directa. Malgrat tot, va dimitir. Aleshores, es va especular sobre el possible interès de la direcció del partit en filtrar aquesta notícia amb l’objectiu de fer caure Borrell. L’oficina del candidat es va tancar i, el PSOE, no va tornar a convocar primàries fins al 2014. L’experiment, definitivament, no havia resultat del gust de la cúpula.

A les eleccions generals del 2000, amb Almunia de candidat a la Moncloa, el PSOE va baixar fins als 125 escons. Un resultat molt dolent si tenim en compte que el 1996, amb un Felipe González rodejat de casos de corrupció i assetjat per un eixordador soroll mediàtic, el PSOE havia fet 141 diputats. Almunia, clar, va afavorir a Aznar qui, amb 183 diputats va aconseguir la majoria absoluta de forma folgada.

Carregar-se Borrell no els va sortir a compte als socialistes. Ni sembla, atenint-nos als resultats, que el seu electorat ho aprovés. Però els partits són tan durs a vegades amb qui no segueix la línia esperada i marcada que no els importa adoptar decisions que fins i tot puguin ser contràries al propi interès electoral. És aquest punt irracional, personalista i sectari que, per desgràcia dels sistemes polítics democràtics, poden arribar a destil·lar els partits.

La llibertat de vot als parlaments dels diferents territoris de l’estat, al Congrés dels diputats i al Senat és limitada, ja que els partits imposen sovint sancions si els seus diputats, diputades o senadors i senadores, s’aparten de les instruccions pertinents.

Quan el Senat, el 27 d’octubre de 2017, va aprovar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per a Catalunya, els expresidents català i balear, José Montilla i Francesc Antich, ambdós senadors, van decidir abandonar el ple. Volien evitar trencar la disciplina de vot d’una forma evident però, a la vegada, i per raons òbvies, no volien votar a favor del 155. Uns mesos després, el partit els va sancionar amb 300 euros per hom tot aplicant el reglament del partit. La sanció hauria pogut arribar a ser de fins a 600 euros per a cadascun.

La històrica dirigent del PP, Celia Villalobos, també ha protagonitzat al llarg de la seva carrera política situacions en les quals, com ara alguns temes sensibles com l’avortament, han xocat amb la seva consciència. Així, l’any 1997, la direcció del partit li va retreure que trenqués la disciplina de vot en el debat parlamentari d’una proposició de llei sobre la regulació de les parelles de fet. També, va sortir del Congrés per evitar la votació contra l’ampliació del dret a l’avortament. L’abril del 2005, Villalobos fou sancionada econòmicament per votar, per segona vegada, a favor de la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe.

El maig de 2013 va abandonar de nou el ple, que debatia una reforma de la llei de l’avortament, després que la seva companya de files, la diputada Beatriz Escudero, afirmés que les dones que avorten acostumen a ser aquelles amb un nivell educatiu més baix. Sembla que el comentari va irritar-la. Referent a la mateixa qüestió, aquest cop en el si del debat de l’avantprojecte de llei impulsada per l’exministre Alberto Ruiz Gallardón, Villalobos es va alinear amb el PSOE, Izquierda Unida, l’extinta UPyD i els nacionalistes perifèrics. Aquest cop, Villalobos no va eludir mostrar de forma clara i pública les seves diferències envers la majoria dels companys de partit, sabent que a més, seria sancionada. Finalment, la llei, no fou aprovada. Com veiem, les diferencies pel que fa a temes de drets socials, han estat habituals en l’exdiputada, exministra i exbatllessa de Màlaga. Potser hi té a veure el fet que de jove fos una militant del PCE, que lluitava contra el franquisme des de la seva Andalusia natal.

Realment, es fa difícil d’entendre, en una democràcia que vol ser madura, aquesta necessitat que els diputats i diputades hagin de votar en bloc en qüestions tan delicades i personals com aquestes. Cert és que unes postures s’apropen més a tendències progressistes i d’altres, a més conservadores. Però òbviament, no tota la gent que és conservadora o progressista te perquè coincidir mil·limètricament en aquests temes.

D’altra banda, el missatge que es trasllada a la ciutadania resulta decebedor: en lloc de fomentar el debat constructiu, l’aportació d’arguments, l’escolta activa del que pensa diferent i el respecte, es trasllada la idea d’una disciplina autoritària mancada de sentit i reflexió. És com tractar els representants del poble com si fossin nenes i nens petits, i per extensió, al conjunt de la ciutadania. Un missatge sens dubte pobre en un país, Espanya o Catalunya, tant és, no sobrat precisament de tradició ni de cultura democràtica. Són mals costums que desprestigien la política institucional i l’allunyen de la societat. Alguns espectacles que els partits ofereixen periòdicament tampoc hi ajuden gaire, a millorar la imatge.

Tornem a les Illes, concretament a Mallorca. Any 2014: el partit eco sobiranista MÉS per Mallorca, va celebrar unes primàries per triar els candidats i les candidates al Parlament per a les autonòmiques del 2015. Després d’unes acusacions d’irregularitats, fetes per ERC-Mallorca que van generar una important polèmica en cercles polítics illencs, i que la direcció de MÉS negues qualsevol interferència a unes primàries que consideraven obertes a tothom, el diari mallorcadiario.es va publicar unes llistes que, segons aquest mitjà, provenien de la direcció del Partit Socialista de Mallorca, PSM, el partit més gran de la coalició MÉS, on indicava als seus afiliats, els candidats que havien de votar.

Els resultats de les primàries, sobretot pel que feia referència als llocs de sortida, oh, sorpresa!, van ser pràcticament els que el diari digital havia assenyalat. Com és lògic, la imatge de les primàries en va sortir molt mal parada. L’aparell d’un partit polític, de nou, no se n’havia pogut estar d’intervenir tot desvirtuant el que haurien d’haver estat, segons deien els mateixos impulsors, unes primàries obertes a tota la ciutadania. El motiu era el temor a no poder tenir sota control els futurs diputats electes. A què no pertanyessin, en definitiva, al partit amb les hipotètiques pèrdues d’ingressos, influència i control que això hagués representat.

També va resultar sonada la sortida de MÉS de Jaume Garau Taberner, després de ser acusat de presumpta corrupció. Garau, doctor en economia i amb un currículum tant nacional com internacional brillant, va dirigir la campanya electoral de MÉS el 2015 quan el partit feu els seus millors resultats en unes autonòmiques. Sembla que la direcció es va espantar per la pressió mediàtica i el soroll dels mitjans, tot donant l’esquena a Garau i renegant d’ell. Algun alt càrrec del govern balear del qual en forma part MÉS des del 2015, va negar la seva antiga amistat amb Garau, mentint de forma descarada. La justícia, tal com donaven per fet les persones que el coneixien de prop, va expressar que no hi havia cap il·legalitat en la seva actuació, tot arxivant el cas.

En aquesta ocasió, segurament per manca de coratge, visió i estratègia política així com manca de competència per a la gestió d’una crisi, MÉS va preferir perdre una destacada persona que, primer des del PSM i, posteriorment amb MÉS, havia fet una gran feina i aportació al projecte de l’esquerra nacional i ecologista illenca. De nou, apareixia aquesta inexplicable pulsió irracional i autodestructiva de les organitzacions polítiques.

Més enllà de les nostres fronteres

I és que, tornant a les primàries, l’experiència mostra que cal pensar-ho bé abans de llançar-se a processos participatius d’aquest tipus, ja que poden topar amb els interessos dels selectes grupets que manen a cada formació política. El cost pot resultar elevat. Quant a imatge i credibilitat. Com li va passar al PSOE. En aquestes situacions, es fan patent els contrastos entre països com els Estats Units on els dos grans partits tenen una forta tradició en la celebració de primàries per a la tria dels candidats. Expressió d’un sistema polític democràtic fortament consolidat i arrelat, i alguns altres, els quals, encara resten lluny d’aquesta normalitat participativa.

També en relació amb la disciplina de vot, les diferències són notables entre uns països i estats i altres. Un exemple molt clar fou quan l’expresident Barack Obama es va haver de guanyar un a un els vots pel si de la seva gent per a poder donar llum verda a la reforma sanitària.

Igualment, quan l’exprimer ministre d’Anglaterra David Cameron va aprovar la llei del matrimoni entre persones homosexuals, es va trobar, no sense sorpresa, que més de la meitat dels seus diputats, 140 en concret, hi van votar en contra. La llei es va aprovar per una ampla majoria, 400 vots a favor i 175 en contra. Però això fou així gràcies als grups de l’oposició.

Costa realment imaginar aquestes situacions, a l’estat espanyol. La Carta Magna alemanya, per la seva part, prohibeix qualsevol represàlia als diputats, ja que s’entén que d’aquesta manera es podria lesionar seriosament la democràcia, de la qual se’n deriven la discrepància i la confrontació d’idees.

En els esmentats casos veiem com l’elector se situa per sobre de les sigles. Dels interessos immediats d’unes organitzacions que sovint resulten indiferents i molt llunyanes a una majoria social. En el cas del Regne Unit, com sabem la relació dels diputats, a causa del sistema uninominal on es tria un únic escó per circumscripció, és molt més propera que en altres sistemes. Els diputats disposen d’una oficina a cada circumscripció on han estat elegits. Se la coneixen molt bé, com és obvi, i resulta habitual que els ciutadans contactin amb ells quan volen traslladar algun problema, queixa o inquietud ciutadana.

Als Estats Units, durant la convulsa passada legislatura, les desavinences al si de la família republicana foren una constant. Es referien a qüestions centrals de les polítiques de Trump tant a escala interna del país com internacional. Polítics rellevants com John Mc Cain, que va competir amb Obama a les presidencials del 2008 i antic presoner de guerra, va tenir diverses topades amb l’expresident.

Mitt Romey, exgovernador de Massachusetts va votar a favor de l’impeachment contra Trump el desembre del 2019. I és que, abans de la victòria del líder dels republicans el 2016, Romey havia qualificat a Trump de “frau”. El 2019, el president Trump va animar a investigar a Joe Biden. Aquests comentaris van ser considerats per a Romey “equivocats i vergonyosos”. En la mateixa línia, el financer Scaramucci va criticar els comentaris racistes que va fer Trump, contra la congressista demòcrata Ilhan Omar.

Conclusions

En definitiva, la ciutadania en general pot entendre que, als partits, com a organitzacions humanes que són, es produeixin diferències de criteri, desavinences, antipaties, simpaties, etc. El que decep, segurament, és aquesta sensació de batalletes personals que no neixen d’una inquietud per a millorar els pobles, ciutats o territoris sinó d’un interès per controlar el poder i els privilegis de forma fèrria. D’apartar els discrepants, rebutjar aquells externs a la formació que podrien fer aportacions positives, pel simple temor que posin en perill unes dinàmiques internes que, tal com estan organitzades, beneficien a grups tancats que es mouen mitjançant uns codis molt propis, desconeguts o no compartits per les persones que no formen part de l’elit del partit, sigui quin sigui.

Al món hi ha una ampla varietat de sistemes polítics. Uns, evidentment, rutllen millor que altres. A casa nostra, segurament, caldria que els partits s’obrissin més a la societat. Que s’hi apropessin, escoltant opinions i propostes de ciutadans i ciutadanes amb perfils molt diversos. Que convidessin sincerament a la participació en els projectes. Amb diferents opcions de col·laboració. Obrir una mica, en definitiva, portes i finestres.

Quant a la disciplina de vot, seria positiu que les institucions s’adeqüin a la realitat social. No s’entén gaire des d’un punt de vista democràtic i humà que un diputat o una diputada hagi de votar en contra de la seva consciència només perquè li ho mana la direcció del partit. No és el que s’espera de les persones que representen a la ciutadania al nivell més alt. Tampoc no s’entén que els partits actuïn com a blocs monolítics ni que els diputats es comportin com a autòmats a les ordres del cap de files de torn. Aquestes pràctiques no encaixen a les societats catalana i espanyola del segle XXI. Tampoc no s’entén l’expulsió de la política institucional, de vegades suaument, oferint sortides honroses i d’altres, de forma més bèstia, de persones que estan fent una bona feina i que el seu únic “error” és exposar públicament els seus punts de vista que sovint, ni tan sols es contradiuen amb els del partit. O dels ex polítics que, al seu dia, van intentar obrir els partits i mantenir un diàleg obert i fluid amb diferents organitzacions i persones de la societat civil. En definitiva, que persones competents i honestes, compromeses amb el país i la societat, xoquin sovint amb el funcionament intern de les organitzacions polítiques és un fet que, òbviament, desperta recels i desconfiança en l’opinió pública. Hom té la percepció que moltes dinàmiques no funcionen correctament ni de la forma més apropiada, per a una majoria social. Seria, doncs, una bona notícia que els partits de tot l’espectre ideològic en preguessin nota i comencessin a portar a la pràctica unes maneres de fer, allunyades del sectarisme i adaptades a les diverses realitats, necessitats i expectatives de la ciutadania.