Per Albert Balada, col.legiat 932. Sociòleg expert en sociologia política i electoral. Autor de l’assaig: “Ètica i estètica en una Catalanya Estat”

Quan des de la Ciència política i la sociologia analitzem els models “liberal-democràtics a model de llista” de la Europa continental, observem, i així ho constata (Müller, 2000) com existeix una dualitat inexcusable que les vesteix, i les defineix en el marc de la conceptuació representativa, és que a banda de ser sistemes democràtics de tall representatiu, són fefaentment sistemes democràtics “partidaris”, de manera que aquell canal de connexió que hauria de ser-ho des del parer ciutadà al parer institucional esdevé no ja la corretja de transmissió que en una interpretació benvolent podríem entendre, sinó encaixada (Michels 1911) en la definició del lideratge ferri de les elits polítiques i partidàries.

En el cas espanyol, el parlamentari es troba subjecte de iure respecte de la seva representació de caire popular, que pot afectar a aspectes respecte de la posició individual en items com ara la pròpia consciència i vectors ètics i alhora polítics que haurien de definir la pròpia posició parlamentària, però de facto aquesta posició abandona la posició de iure inicial per establir-ne dues posicions de iure noves, dos àmbits, de fet, un d’institucional, i per tant reglamentari, el del seu grup parlamentari i l’altra de caire associatiu, és el derivat del seu partit polític, el que acaba convertint de fet la posició del parlamentari  en una relació de dependència, en un mandat imperatiu que podria, però, quedar subvertit per aquella primera línia de representació popular, si hom decideix atendre a premisses de tall personal en la representació que hom ostenta, però resulta obvi, per altra banda, què aquesta posició es dóna en comptades ocasions i circumstàncies, si hom té present la necessitat de l’aquiescència del grup parlamentari, com del partit polític, entengui’s les seves elits, per a poder continuar en la carrera política.

Cert és què, en el cas Espanyol, el mandat imperatiu està prohibit expressament pel text constitucional (art. 67.2 CE), tot i així resulta evident que els Parlaments i la seva praxi, en el cas europeu continental no giren a l’entorn de la lliure actuació dels diputats, sinó a l’entorn de la organització, adhesió i disciplina (Sánchez Medero, G. y Cuevas Lanchares, J. C. 2017), però és que a més la interpretació doctrinal estableix un matís respecte del què és mandat imperatiu, en un intent, certament de justificar-lo com si fos el derivat dels representants i no el de les elits partidàries com realment és i així se’ns afirma en la STC 10/1983 què:

“… no es teóricamente inimaginable un sistema de democracia mediática o indirecta en la que los representantes están vinculados al mandato imperativo de los representados…”

del què s’infereix que hi ha quelcom més entre l’electe i l’elector: el partit i el seu grup parlamentari, com també ho expliciten de manera oberta, dues sentències constitucionals, la imprecació partidària, malgrat la prohibició constitucional de mandat imperatiu, la STC 75/1985 ens parla del vot a llista en detriment de la consideració del vot a candidat i la STC 31/1993 ho ve a ratificar.

No serà fins a la STC 27/2000, que es trenca aquell principi imperatiu a la llista, en reconèixer, la sentència la voluntat expressada en torn d’un programa electoral, què faculta a l’electe a atendre el mandat del seu elector primari, però tornant de facto doncs a aquesta bicefàlia :elector i partit en el model de llista, que suposa que sigui el segon la llista i el partit el que dominin sobre l’imperatiu, a expenses de la sanció reglamentària i/o estatutària associativa que això suposi, malgrat no hi hagi previsió constitucional i es pretengui en abstracte la rellevància del valor popular del vot, què de fet és el que es té present  en l’assignació d’escons.

La disfunció es dóna doncs en la història constitucional espanyola què no en consagra de fet fins a la CE de 1869 (art. 41) on s’explicita l’absència de mandat imperatiu vinculat a l’electorat, la CE de 1812 no en feia esment, i teòricament ve a explicar-se argumentant el naixement d’un nou mandat que ve denominar-se “mandat representatiu”  en funció de la exclusió sancionada per la doctrina del TC on s’ exclou l’existència de qualsevulla “liaison” imperativa entre el cos electoral i els parlamentaris electes, que poden emetre vots diferenciats sense que se’ls pugui revocar el mandat, certament, però obviant la teoria la fèrria ( i de nou tornem a Michels) disciplina reglamentària, o del cap del partit, a la que es sotmet la decisió parlamentària, substituint-se l’estament o grups de pressió econòmics del model liberal inicial pel partit com a nucli decisori, en base a lo que ve a definir-se com la necessària unitat del vot.

En aquest sentit l’estructura del text constitucional espanyol en matèria d’imperativitat representativa queda preclarament establerta en el títol preliminar quan es defineix quin és el paper que han de desenvolupar els partits polítics en la conformació de la voluntat política general, en indicar-se en l’article Artículo 6 CE:

“Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.”

Queda clar, doncs que el model s’articula a partir del mandat representatiu, quin imperatiu se sosté (malgrat la prohibició expressa a l’article 67.2 CE) explicita i exclusivament a través de qui pot articular no només el pluralisme polític, sinó també, en la concurrència en la formació i expressió de la voluntat popular, com instrument essencial; tot plegat queda ja molt lluny de la proclama revolucionària de Emmanuel Joseph Siéyes al 1789 sobre el tercer estat, o potser no tant, quan ens parlava de com una determinada representació responia a una certa aristocràcia, i de nou recordem Michels, amb la clara inexistència de la teoria del mandat lliure, es a dir, de la independència de la representació en funció de la  clàusula de protecció en front a l’eventual imposició, què de fet no es produeix en detriment de l’impositiu partidari.

Bibliografia

Sánchez Medero, G. y Cuevas Lanchares, J. C. (2017). La disciplina partidista en el Congreso de los Diputados: el sistema legal español y los estatutos de los partidos políticos. Revista Española de Derecho Constitucional, 111, 185-219.  doi: https://doi.org/10.18042/cepc/redc.111.07

Sieyès, E.J.(1789), ¿Qué es el tercer Estado?, Buenos Aires, Editoral Americalee, 1943.

Martín Sánchez, M. (2010) La prohibición del mandato imperativo en el sistema electoral espanyol (The prohibition of mandatory in the Spanish electoral System) Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federación. Mexico.

Michels, R. (1911) Los partidos políticos. Un estudio sociológico de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna. 2 Tomos: ISBN 978-950-518-197-1 e ISBN 978-950-518-198-8. Amorrortu editores (2a, ed. 2008)

Müller, W. C. (2000). Political parties in parliamentary democracies: Making delegation and accountability work. European Journal of Political Research, 37, 309-333. Disponible en: https://doi.org/10.1111/1475-6765.00515 y https://doi.org/10.1023/A:1007073021074.