Montse Ortigosa (responsable de comunicació del Colpis)

El Dr. Francesc Roca és un dels principals experts en economia a Catalunya, però no ha estat pas aquest l’únic àmbit del seu estudi. El 1994 va publicar ‘Per comprendre el futur’ (Fundació Bofill), un anàlisi de la literatura i estudis científics publicats fins al moment sobre el futur. Una de les principals conclusions extretes pel professor és com la nostra visió optimista o pessimista de la realitat present condiciona per bé o per mal el nostre futur.

Quina és la seva relació amb la prospectiva i amb els estudis del futur? Perquè va fer aquest llibre?

Durant molt temps i fins ara, m’ha interessat conèixer els mecanismes de funcionament de la societat. En l’economia és important, però no és l’únic. Aquí hi ha el factor del temps, fa que necessitem conèixer el desenvolupament, les variables, les anàlisi tallants, els canvis sobre nocions, transformacions, xocs… El canvi que es produeix sovint és resultat de polítiques, de previsions, d’intentar modificar el que està succeint. Per tant, està molt bé mirar enrere però com que el que va succeint és el que és nou, el passat és el que no existeix i el futur és el que pot existir, aquest futur està molt lligat i és molt dependent de les nostres accions.

Les diferents visions que es tenen sobre el futur, que al mateix temps són visions que influeixen sobre aquest, depenen d’unes teories socials generals que poden ser molt diverses, com són les teories lineals, les cícliques, les d’etapes… Vaig decidir mirar quines teories i quines visions de conjunt sobre el futur existien en el mercat dels llibres.

Excloent, tot i la importància, la literatura de ficció, vaig pensar que realment es podia explicar el futur d’una forma científica, com es pot explicar el present i el passat. Això són qüestions d’apostes metodològiques. Tan desconegut pot ser el passat com el futur, perquè també hi ha incerteses, forats i deformacions.

Curiosament vaig estar en un moment on no hi havia pràcticament res del que hi ha ara quant a l’accés als llibres, hi començava a haver un catàleg unificat de llibres i vaig començar a buscar-ne que parlessin sobre el futur saltant per matèries, per temes… Els llibres de prospectiva i del futur no interessaven a cap facultat i sovint estaven al dipòsit de Cervera. Els quals demanava i me’ls feien arribar a Diagonal.

Perquè creu que no hi havia interès?

Jo explicava el meu llibre a classe i els meus estudiants, els primers dies, anaven molt nerviosos, la gent no vol saber el que passarà. S’inquietaven de què jo expliqués els pròxims cent anys. Els hi feia angunia, por, no sé per quina raó. Notava petits detalls de preocupació. I això ho he fet fins a l’any passat, no ha canviat res. Aleshores, a les facultats, els llibres sobre el futur no hi eren, estaven en un dipòsit, els havien llançat… Eren llibres banals, de divulgació, periodístics o alguns més científics. Hi havia un llibre, ara no me’n recordo del títol, dels seixanta que parlava dels 2000 i les previsions estaven bé.

En quin sentit?

En tots els sentits, per exemple des que no hi tornaria a haver una guerra mundial fins al progrés econòmic. Llibres sobre el futur i prospectiva no n’hi ha fins als anys 60. Per què? La meva explicació és que l’any 1900, a la Belle Époque, tot anava bé i per tant no hi havia ganes d’estudiar-ho. Quan ve la crisi del 29, tot es planteja a curt termini, com ens en sortim i què fer. Keynes va fer un llibre, un article sobre els néts, però estudis científics no n’hi ha. Després ve la guerra, la postguerra i la reconstrucció i el com ens en sortim.

A partir dels anys 60 comença a haver-hi més tranquil·litat. Comença a haver-hi més estudis. Jo  el que vaig fer va ser mirar en el catàleg col·lectiu d’aquell moment, els llibres eren dispersos, alguns a Cervera, a l’Escola d’Enginyers, Dret, Arquitectura… Els demanava, llegia i agrupava paquets per temes i tendències. Els llibres que veuen el futur.

Els estudis científics sobre el futur no són ni utopies/distopies, ni literatura de politica ficció.

Dels autors que va llegir en destaca algun?

En Warren Wagar va fer un llibre, Breu història del futur. Figura que és un llibre d’història, explica des de l’any 2200 que ha passat a partir dels anys 90 del segle XX. Té forma de llibre de narració històrica però no és un llibre de literatura. És imaginatiu perquè s’inventa noms i s’inventa títols de llibres publicats fa anys, però no és ficció en el sentit de la literatura sinó que són exemples de com ell pensa que funcionarà el món en tres-cents anys.

Hi ha estudis de prospectiva d’autors catalans?

Sí. El mateix alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre del Govern central, en Carles Pi i Sunyer als anys 60, suposo que per un encàrrec universitari, va escriure un llibre que es diu “En el Umbral del futuro”. No he aconseguit que el publiqués ningú, ni tan sols la fundació Pi i Sunyer que és on està.

Potser no l’han volgut publicar per això que dèiem de la por al futur. Un dels temes és l’explicació de què s’autocompleixen les previsions. El que es diu pot succeir, tant si ho vols com si fa por.

Al seu llibre diu que les visions optimistes o pessimistes que els homes tinguem influeixen molt en la visió del futur. De quina manera podem influir en la nostra visió? Perquè tot allò que farem estarà en consonància amb el que pensem…

El que fem respon a la nostra visió. Quan ens llevem al matí tenim una cosa al cap i és important. A mi el que realment m’interessa és el pensament econòmic, connectat amb el pensament polític. Els models teòrics són decisius per l’elecció. A cada elecció hi ha sorpreses, accidents. El que és decisiu és la concepció.

En quin moment creu que ens trobem ara, en una visió pessimista o optimista?

De tot. El món en general, al s. XX i al s. XXI, ha avançat molt en tots els terrenys. Molt vull dir que hi ha gent que viu més anys, més gent que sap llegir i escriure, més gent que menja i que viu més anys a tot el món. Això és així i s’ha accelerat al llarg del segle XX i el segle XIX. Hi ha hagut èpoques de retrocés en els últims segles però, ara, el tema és els impactes de les revolucions tècnico-científiques, que són molt grans i que costen una mica de reconduir.

Ara mateix, la revolució digital és molt forta. El moviment sociopolític català seria impossible sense aquesta. Les grans mobilitzacions no s’hagueren pogut organitzar en quinze dies sense internet. De la mateixa manera que la sentència de Guadalupe de Ferran el catòlic, que va donar pas a un acord entre el pagesos de remensa i els senyors feudals per aturar una guerra que havia durat 40 anys, i de la que es van fer 100 còpies que podien ser llegides i distribuïdes el 1496.

Un altre moment és l’aparició del paper continu, de la rotativa, que permet fer diaris i canvia la política completament. Ara ho hem fusionat amb el telèfon, cosa que no estava prevista, com tampoc ho era la impremta o la rotativa.  De les teories per explicar la societat i que serveixen per entendre el futur, les dominants són les lineals: el futur serà igual que ara però amb variants; o les cícliques, més presents en els economistes i cicles polítics; però també hi ha la teoria de les etapes, l’agrària, la industrial, la post-industrial… jo penso que el que realment funciona més són les teories que parlen de ruptures, de canvis en que es combina el canvi científico-tecnològic com és la impremta amb el canvi sociopolític.