Antoni Biarnés (director del Colpis) / Montse Ortigosa (responsable de comunicació del Colpis)

Entrevista a Josep Puigbó, periodista i assessor de comunicació
@joseppuigbo

Treballant en aquest monogràfic ens topem amb el programa ‘El dia de demà’, emès al Canal 33 i després a TV3, la primavera del 2017. El programa, però, es va gestar molts anys abans, en la ment del periodista Josep Puigbó, qui té la ferma convicció que ens cal aturar-nos a pensar una mica més enllà d’una setmana vista, arrossegats com estem per la immediatesa del dia a dia. Director i presentador d’aquest programa, i acompanyat per l’expert en prospectiva i col·laborador d’aquest monogràfic, Jordi Serra del Pino, en els seus tretze capítols s’analitza el present i el futur de temes com la vellesa, la guerra, la salut, el gènere, la família, la llengua, l’energia, l’alimentació, la població, l’educació, els diners, els humans i el treball. Tots aquests capítols podrien visualitzar-se diverses vegades, no només per la gran quantitat de dades interessants que aporten, les incògnites que plantegen, els experts i expertes que hi intervenen i per les prediccions que hi fan, sinó perquè veient-lo som una mica més conscients del món on vivim i del món que ens espera. La frontera temporal del programa és l’any 2050, no tan lluny com sembla, però de ben segur plena de futurs ja predicibles i d’altres impensables.

Vostè va dirigir i presentar el programa ‘El dia de demà’, que es va emetre a TV3. Com i per què va sorgir la idea d’aquest programa?

Aquesta idea la tenia des de feia molt de temps, la vaig començar a escriure i ja es deia El dia de demà. Al cap de molt de temps hi va haver una pel·lícula que es deia El día de mañana, que era la desfeta d’un glaciar que envaïa Nova York, i vaig pensar: ‘Mira, m’han fotut el títol’. A més aquesta és una expressió molt catalana, oi? “El dia de demà”, que no vol dir estrictament demà sinó que vol dir al cap d’uns anys i, per tant, jo vaig veure que les televisions ens centràvem molt en el debat d’actualitat, en el debat micro, i vaig dir: “home, i per què no intentem pensar més enllà de l’avui, del que ens està passant, i pensar una mica en el futur?”.

Quan ho vaig pensar hi havia una certa solidesa en les creences del present i del futur. En pocs anys, amb les crisi que hem viscut últimament i amb la pèrdua d’alguns referents, hem passat de l’esperança pel demà a la por pel demà. Crec que és molt interessant que des de la televisió reflexionem en veu alta sobre aquells grans temes que preocupen al món i posem, per una banda, veu d’experts i d’especialistes en el tema, i els obliguem a pensar en el demà, perquè clar, del passat i de l’avui en sabem molt però l’exercici de pensar en el demà poca gent el fa; i, a l’altra banda, hi posem ciutadans que també puguin opinar per tocar de peus a terra a partir de l’experiència personal. I a partir d’aquí va néixer el programa. El vaig presentar a TV3 i en un inici em van dir que no, que era un programa car. Fins que va sortir l’oportunitat de fer-ho.

Quina resposta ha obtingut a nivell d’audiència?

Pel 33 va tenir una resposta molt discreta i desprès la repetició per TV3, com que el van posar a la 1 de la matinada del diumenge, també va ser molt discreta. Jo sé que si va pel 33 és dirigir-me a una minoria dels consumidors de televisió. Això per un costat té el handicap que arribem a molta menys gent però té la virtut que a la graella ningú no es posa nerviós si fem un ú i mig d’audiència. I vol dir que desprès els programes poden durar i no els treuran al cap de tres setmanes.

Nosaltres vàrem intentar molt innovar amb el tractament d’imatge. El programa el vam fer a la torre Agbar, a dalt, quan encara era torre Agbar, que ara és torre Glòries. Vam fer servir un tema com el de la pel·lícula Minority Report i al 33 li va encaixar molt bé. Ha estat una experiència que espero que, un cop passi tota aquesta situació política que espero sigui conjuntural, puguem continuar, perquè temes hi ha molts més dels que hem tractat, és clar.

Què ha après de la prospectiva fent aquest programa?

Que només pot passar en el futur allò que hem pensat que volem que passi i que si tu no ho penses algú ho pensarà per tu. Per tant hi ha organitzacions internacionals que fan servir la prospectiva, que és dir a partir del coneixement que tenim avui d’una cosa i a partir de com ha evolucionat al llarg dels anys, treiem conclusions de què pot passar en el futur dibuixant escenaris diferents.

El Jordi Serra del Pino us ho explicarà molt millor. Ell sempre ho dibuixa en tres escenaris prospectivistes que donen diferents teories en això. Un escenari és el de tot continuarà igual: “com estàs? Bé, com sempre”, on gairebé res canvia; un segon que  diu tot el contrari: “malament, això petarà” gent que veu que hi haurà un canvi radical. I desprès hi ha els que es pregunten “Depèn. Depèn de què? depèn del que passi”. Jo dibuixaré un escenari més optimista o més pessimista en funció de variables que passin, es tracta desprès de detectar aquestes variables, aplicar-les a l’exercici  de la prospectiva i partir d’aquí dibuixar escenaris que com que són hipòtesi tampoc són científics del tot, encara que la prospectiva sigui una ciència. Però sí que et pot aproximar molt a la realitat del que sembla que pot passar parlant de força anys vista. Per això vam posar l’horitzó del 2050, que semblava un horitzó molt concret, una xifra molt rodona i que et dona una perspectiva d’una generació a trenta-i-pico d’anys que ja és una altra generació que viurà tot això.

A l’entradeta del programa hi ha una frase que diu: “només les societats que dediquen temps a pensar en el futur poden incidir en ell i, si cal, canviar-lo”. Creu que Catalunya ha pensat prou en el futur?

S’ha fet algun exercici sobre això. Hi ha algun llibre que es va fer sobre la societat al 2015, cap a l’any 99. Però jo crec que estem tant preocupats, precisament ara, pel present més immediat. Estem amb les llums de posició més aviat amb la curta que no pas amb les llargues. Necessitem veure què passa al nostre voltant i actuar i improvisar a vegades en funció d’això. En canvi aquella mirada a llarg termini, especialment amb la política, no hi és. Sempre el curt terminisme, i en l’economia molts cops és l’anàlisi de l’immediat, d’allò que és urgent i quan el canvi d’escenari es tan volàtil, és tan ràpid, fa que estiguem tan preocupats per això que potser fa que ja no veiem més enllà. I per tant crec que caldria fer més prospectiva de les coses.

Francesc Roca, a qui vam entrevistar també per a aquest monogràfic i que és autor del llibre ‘Per comprendre el futur’, assegura que el futur d’una societat depèn de la visió pessimista o optimista dels homes que la composen. ¿Hi està d’acord amb aquesta afirmació? Els catalans, som optimistes o pessimistes, mirant al futur?

Evidentment sí que hi estic perquè ell hi entén molt més que no pas jo que sóc un periodista i que ara he fet aquest projecte i després en faré un altre.
Jo he passat de fer “savis”, que era una mirada sobretot al segle XX i part del XXI amb persones de setanta, vuitanta i fins i tot noranta anys. He passat de fer aquesta mirada enrere a mirar el futur i demà quan porti un altre contingut serà una altre cosa. Nosaltres com a periodistes no som especialistes en res, tampoc en prospectiva. Jo el que no voldria ara és donar la sensació de portar opinions contràries a algú que segur que ho ha pensat molt. Estic d’acord de la primera part de la pregunta, i de la segona, l’evolució de la societat catalana…

Més que l’evolució, com és la mirada? pessimista o optimista?

En aquest moment d’ara, jo diria que més que optimista o pessimista és desorientada. Crec que tenim una societat desorientada. Jo diria que la radicalitat tant d’un costat com de l’altre seria l’optimisme de les dues, sembla que passarà alguna cosa determinada. Però ho són més “de boquilla”  tant d’optimistes com pessimistes, els independentistes i els unionistes, perquè tots no les tenen totes tampoc. Perquè saben que per uns hi ha una cosa però els altres tenen una altra. Tots estan en un pols, però és que al mig hi ha una capa de la societat molt més àmplia que aquests pols oposats on la majoria està desorientada, o perplexa. Jo sóc d’aquests també. Si fas un anàlisi no des de l’emoció només, sinó també des de la lògica, des del raonament, no havíem viscut mai una situació com la d’avui. I clar, la situació política influeix evidentment en la resta, en l’econòmica, en la relació internacional… Tothom està una mica pendent. Desprès hi ha una capa de la societat que no són ni militants de partits, que el que volen és el progrés de la generació dels fills i diuen “Bueno, jo hi estic d’acord amb això però no tinc ni idea de què pot passar o de que pot ser el més convenient”. Tot això ens ha deixat una mica tocats a tots.

I de tots els àmbits que es tracten al programa quins destacaria, quines prediccions o  canvis en el futur destacaria, quins són els que més li han sobtat?

Home, m’ha sobtat to allò que fa referència als canvis tecnològics: la intel·ligència artificial, tots els canvis que afectaran directament a les persones en àmbits molt diversos com el del treball, la investigació, la robòtica… Tot això és un món que jo diria que estem a l’iceberg. Quan això es desenvolupi del tot, segons com es faci, pot afectar molt positivament o molt negativament a les persones, a la feina de les persones, a l’oci de les persones i a la dependència de les persones que no es valen per si mateixes. Jo crec que estem davant d’una revolució que de moment l’hem centrat molt en els aparells més domèstics o més de comunicació: els mòbils, internet… Però què hi haurà una revolució més enllà d’això, tecnològica, que no afectarà només a temes purament de comunicació sinó que afectarà també a temes molt de vida quotidiana: de treball, d’atenció a les persones. I això ja es visualitzava, a cada programa sempre hi sortien robots, per tot arreu, però no s’entén només amb robots, perquè hi ha més coses… Però tot això ha estat molt present al llarg de tota la docusèrie.

Quins elefants negres li han afectat més? [l’elefant negre és un fet molt probable i d’alt impacte i al qual atorguem poca credibilitat, i que apareix al llarg del programa en diverses ocasions]

A mi em van impactar tots, sobretot els futurs impensats. N’hi havia alguns de futurs impensats que quan hi pensaves deies “millor que això no passi”.

Com el de la guerra nuclear, per exemple.

Per exemple. A mi el que m’ha sobtat més són alguns futurs impensats que dius “home, això és impossible que passi”, clar, perquè és impensat, però la prospectiva ha de saber dibuixar-los també. Desprès hi haurà més possibilitats o menys però els últims anys ens han demostrat que futurs que eren totalment impensables, si ens ho haguessin dit fa vint o deu anys haguéssim dit que eren impossibles, i han passat.

Pel que es diu al capítol sobre la guerra, els conflictes no desapareixeran, mutaran en la forma però els continuarem tenint. Quina sensació teniu desprès de fer aquest capítol?

Una angoixa molt gran. De guerres n’hi ha hagut sempre, des de la prehistòria fins avui i de fet ja han mutat al llarg de la història. Des de la gent que es barallava a cops de puny fins a l’edat mitja en què la gent anava amb llances i amb escuts i amb espases, fins a les guerres amb armes automàtiques i desprès amb armes atòmiques. Cada vegada l’amenaça de la guerra ha estat més gran perquè la capacitat de destruir l’adversari és més gran, no cal sortir al camp de batalla amb deu mil persones a veure quants en queden sinó que prement un sol botó et pots carregar un país sencer, o tres, o deu.

Em preocupen més altres tipus de guerres, perquè la destrucció massiva jo encara confio en que tothom tingui seny per no prémer aquest botó. Però em preocupen guerres que no són tan notòries però que ens afecten molt. Em preocupen molt les guerres econòmiques, per exemple. La guerra econòmica pot destruir un país igual i no hi ha violència aparent, però en realitat hi ha molta violència. Em preocupa més la guerra psicològica en la que determinats col·lectius vulguin ser superiors a altres. Em preocupa més que determinats organismes que haurien de fer una guerra al revés, que haurien de solucionar problemes, no els solucionen, i què la bretxa entre rics i pobres cada vegada sigui més gran, o la bretxa salarial entre homes i dones. Enlloc de solucionar-ho és com si algú estès en guerra permanent perquè això no se solucionés quan, realment, les mesures per a resoldre-ho potser no són tant difícils com sembla i per mi, evitar la guerra és també un canvi de mentalitat. Fins que no hi hagi un canvi de mentalitat posat a la nostre societat, que el poder polític i econòmic vegi que l’anàlisi de les coses ha de ser més global i amb més perspectiva, crec que estarem instal·lats en aquest conflicte permanent. Em preocupa més la capacitat de destrucció de coses que no veiem i que en canvi augmenta la bretxa al món.

En cavi un dels capítols més esperançadors és el de les malalties, el de la salut. És parla d’una medicina personalitzada, genòmica, la possibilitat de crear òrgans i teixits amb impressores 3D… En aquest capítol, i en el dels humans, es parla de la immortalitat i, a banda de que es pugui allargar la vida i millorar la salut, de la immortalitat informàtica. Agafar un cervell d’una persona i i traslladar-ho a un ordinador, o ser “ciborgs”.

Amb el capítol de les malalties ens va sortir un programa molt d’esperança. Hi ha gent que diu que moltes malalties no s’han curat perquè el poder de la indústria ha fet que allò hagi anat amb comptagotes. Segurament hi ha part de raó aquí. Però el fet que l’esperança de vida sigui molt més alta –jo tinc un nen de 7 anys i em deia la demògrafa “el teu fill i els que ara neixen viuran 100 anys tranquil·lament”-. no ens preocupava tant això només sinó el com viurem aquest final de la vida, que va ser un altre capítol. De quina manera ho afrontarem tot això? Viurem també amb més salut o resultarà que la dependència serà molt més llarga?, és a dir, la vellesa nostra serà molt més llarga i per tant totes les connotacions econòmiques, socials, demogràfiques que tot això comporta. Però, en canvi, en el fet de curar les malalties, de fet no descobrim res. Quantes malalties hi ha hagut en què les societats de l’època els hi semblava que eren incurables llavors i que en canvi s’han curat?. Et fa pensar en com viuran els nostres fills o els nostres néts. Segurament si veuen un capítol d’aquests ens tractaran de molt antics, d’aquí a 50 o 100 anys, diran “això ja no existeix” o “què era el càncer?”. Però desprès del càncer sorgirà una altra cosa derivada també de gaudir de més anys de vida.

Al programa parleu de què a Catalunya s’ha allargat molt més la vida, inclús per sobre de la mitjana europea, però tenim el problema de les malalties.

Exacte, vol dir que ens preocupen moltes coses però la història ens demostra que darrere d’una cosa en ve una altra. És veritat que ara els tempos de la investigació són molt més curts que abans. La genòmica, la genètica… sobre la que es coneix una petitíssima part, el dia que això s’aconsegueixi desenvolupar molt contribuirà de manera molt positiva sempre i quan la ciència hi faci un bon ús, que va ser un altre dels temes que vam tractar, que la ciència no té aturador. El món científic sempre vol investigar més, el que ens preocupa no és la investigació en si mateixa sinó l’aplicació d’aquesta ciència. Aquest era un capítol també d’una certa temença, de dir, “ho sabrem conduir bé això?”. Tant al capítol de la demografia, com al dels humans, com el de les malalties, tots molt interrelacionats els uns amb els altres, em van semblar capítols especialment interessants.

Abans parlàvem de robots i, citant a Stephen Hawking, qui deia que estem en una etapa crucial ja què estem assentant les bases de la creació de robots que desprès tinguin un retorn negatiu cap als humans. Creu que és probable que això pugui passar?

Jo espero que no, no vull confondre el desig amb l’anàlisi. L’Eudald Carbonell, diu que encara no som humans i que la nostra espècie no millorarà fins que sigui destruïda pels propis robots que hem estat capaços de crear. Fins que la nostra civilització no desaparegui no naixerà una altra de més potent. No ho sé, segurament nosaltres no ho veurem. Però vist des de la perspectiva d’avui seria inconcebible que creéssim màquines que ens destruïssin a nosaltres. Ja hi ha molts robots que tenen aquell botó d’alarma per si es torna boig i prement-lo “el mates”. Hi ha robots que es desactiven per si un dia no obeeixen les ordres que se li donen, o que es desprogramin. A mi em causa una certa angoixa pensar en tot això. I com que el futur és hipòtesi i ningú l’ha vist, aquí tothom pot dir la cosa més radical possible. Només el temps ens ho farà saber. Crec que és la raça humana la que ha de saber controlar tot el que crea, a vegades sí que se’ns ha anat de les mans algunes coses que desprès ho hem lamentat.

Pel que fa al medi ambient no hi ha hagut un capítol com a tal.

No, tenim previst de fer-lo més endavant.

Però surt de manera transversal, el canvi climàtic…

I l’aigua, i n’hi ha molts que els volem tractar: els valors, els joves… Tenim molts capítols que si hi ha una nova temporada podrem abordar tretze més.

Es podria afegir un capítol que seria “les pífies en prospectiva”

Ah també! Les pífies en prospectiva, exacte. El que passa és que normalment la pífia en prospectiva no s’arriba a demostrar gairebé mai, almenys per la mateixa generació que ho ha fet. En Jules Verne deia bestieses però algunes van ser reals. A l’any 2000 els cotxes no volaven, però hi ha hagut coses que han superat això. Al final molts dels avenços que hi ha hagut no han estat invents nous, han estat una millora dels existents. El telèfon ja existia. Que desprès aquest telèfon fos sense fils i a través d’un satèl·lit ha estat una gran millora. El GPS sí que ha estat un invent sensacional, no sé si hi va haver un precursor del GPS sobre com localitzar i desprès segurament això anirà millorant amb el pas del temps i potser no serà un invent nou, serà una millora del que ja havien inventat.

Que algú consulti el que ara hem dit al programa d’aquí a quaranta anys i digui “ostres l’expert aquest va dir tal cosa i en canvi va passar tot el contrari”. Aquesta també és la gràcia, que no és una ciència exacta.

El risc de no encertar sempre hi serà

Hi ha el risc de què allò del ‘depèn’ porti a què allò que ens assemblava que aniria cap allà ha anat cap a un altre costat. Em posaven l’exemple del Trump, qui es pensaria que el Trump, un personatge com aquest, seria president dels Estats Units? Segurament era un futur impensat.

Nosaltres, com a politòlegs i sociòlegs, pensem que el futur està molt en les nostres mans: en la gestió social, en la gestió política i econòmica de les persones. Està d’acord amb això?

En les persones en general no ho sé. Això està molt en les mans dels què ostenten el poder, delegat per les persones; o del poder econòmic que està en poques mans o en unes quantes mans però que sempre són les mateixes. I si no hi ha un canvi de mentalitat aquí és difícil, com no sigui que hi hagi una revolució que intenti canviar tot això. Està en les nostres mans? Home sí, si la societat es posa d’acord per canviar i és posa molt d’acord amb una sola direcció, estic segur que tot pot canviar. El que passa és que els interessos són tant creuats a determinats nivells que aquestes grans majories no arriben mai a consolidar-se, i qui surt beneficiat? El que té el poder, el que ningú li pot discutir, si tot està més dividit. És difícil, està en les nostres mans però no en les de tothom. Està en les mans d’aquell poder que des de les persones hem estat capaços de donar, i desprès de canviar una mica les regles del joc econòmiques, que aquestes els únics que no les volen canviar són pocs, però són aquells que saben que si les canvien perden privilegis, i això és molt difícil.

Intento descriure-ho des del meu simple i humil punt de vista. Una altra cosa és el que jo desitjaria, com tu, o com ell. Però veig difícil que si no hi ha un canvi de mentalitat de les persones les coses canviïn. Quan parlem de temes a nivell de la societat general, del món, de la terra… hauríem de ser molt clars, com això que hem dit abans de la bretxa entre rics i pobres. Que vol dir, que hi ha més pobres ara que abans? No, cada vegada hi ha menys pobres. El que passa és que la bretxa entre els que estan una mica millor i els que estan molt millor s’ha continuat eixamplant. I per tant, qui ho reordena tot això? Les persones? No n’hi ha prou. Hi ha d’haver una voluntat de les capes que realment manen de voler posar-hi remei.

I als mitjans de comunicació quin futur els espera?

Els mitjans de comunicació és un capítol que també volem fer. Es discuteix si hi haurà paper o no paper… Com que no l’hem fet jo ara et sé dir poques coses, com no sigui la meva opinió. Jo crec que han canviat molt ja, i espero que en el futur el paper d’això que anomenem periodista continuï existint, que vol dir que és algú que amb una mínima formació i normes intenta ser l’intermediari entre allò que passa i allò que la gent ha de conèixer. I què no tot ho abandonem a mans de fonts que poden ser tòxiques, interessades, etc. Les xarxes socials són un exemple. Són una font d’informació? Per a mi no. Alguna xarxa social i algú determinat. Però tot allò que s’empara en l’anonimat, amb la impunitat… això no pot ser.

El que potser que canviï molt són els canals. En canvi el que no canviarà és el poder que ostenta cada mitjà. Cada vegada els mitjans són més globals, cada vegada hi ha menys mitjans i més concentrats. Al final molts d’aquests, si són privats, són negocis. Els negocis el que volen és guanyar diners, fer publicitat i en base a això estem fent les televisions més telescombraria i, a partir d’aquí, hi ha programes que tenen audiència extraordinària i altres que són per minories. Jo diria que a la llarga canviaran més els suports que no pas l’altre. Perquè se’ns ha demostrat, les xarxes, les televisions de pagament … avui no hi ha portes al camp. Pots veure-ho tot a qualsevol moment. Això és una revolució autèntica. Hi ha qui defensa també que el poder dels mitjans cada vegada serà més limitat perquè n’hi haurà tants que al final costarà molt que algú tingui una prevalença davant de la resta. No ho sé, ara estic improvisant molt perquè el capítol no l’hem fet i m’agradaria haver-lo fet per dir-te què passarà. T’ho diu un professional dels mitjans en tot cas, tal com ho veig ara.

Un dels grans dubtes sempre ha estat si continuaran existint els diaris en paper

Exacte. Una altra cosa és que perdin diners, que fins i tot els hagin digitalitzat i el paper encara es continuï venent. Això és una heroïcitat, el diari en paper havent-hi ja la versió digital. Pels que som encara de cultura del paper encara fem l’exercici de comprar un, dos, tres o quatre diaris cada dia. Ara, amb una societat que llegeix molt poc els diaris, és complicat… Si els diaris miressin la via digital la majoria tancarien, n’hi ha que aguanten perquè tenen altres fonts d’ingressos que fan que el que guanyen per un costat pugui suportar les pèrdues dels diaris de paper. Però n’hi ha que perden molt. Tot això, també a la llarga, com canviarà? A mesura que desapareix la cultura del paper i ens anem a l’entorn digital. Com canviarà? És possible que tot el que editem en paper quedi? quina societat tindrem? Si tenim el ‘núvol’ que ens permet tenir-ho tot allà… Amb tota la repercussió mediambiental que això té. Jo crec que el tema digital és un altre, com dèiem el tema tecnològic a dintre hi hem de posar també el digital. Això ho condiciona ja ara tot i el progrés que es pot fer en aquest camp serà immens. I també pot afectar als diaris, a l’edició de llibres, com afectarà tot? No ho sé.

Potser el fet que els diaris estiguin disponibles en versió digital ha pogut fer que gent que abans no els llegia ara se’ls llegeixi

Si això ha incrementat el número de lectors? Sí. Ara bé, fins a quin punt ha anat en detriment de la venda de l’altre?. Jo crec que hi ha una generació que ens agrada llegir el diari, olorar la tinta encara i veure com està situat tot. A mi la superfície plana aquella… jo no la llegeixo. Quan no tinc més remei, quan no ho puc comprar doncs sí, aquesta és la gran facilitat. Però sinó m’agrada anar al quiosc.

Serra del Pino diu que el futur menys  probable és aquell en que res no canvia, desprès de tots els capítols, de tot el programa, quina visió del futur té de cara al 2050?. D’esperança? De neguit? D’angoixa? De confiança en l’home? O de tot una mica?

Malgrat la desorientació del moment, la pèrdua de referents que semblava que havien de durar tota la vida i que desprès s’han esmicolat, n’han nascut d’altres, jo tinc confiança en què la raça humana sigui capaç de sortir-ne sempre dels reptes que es plantegen. És que històricament ha passat així. La història de la humanitat és una història d’un progrés continu. Un progrés en que hi ha hagut puntes cap amunt de grans descobriments, i puntes cap avall de guerres i de depressions. Però al final, malgrat aquestes puntes en moments puntuals, la història sempre ha estat de progrés. I és veritat que els reptes sempre són nous, no és el mateix quan a la terra hi havia pocs milers de persones a ara, o al 2050, quanta gent n’hi haurà? Però confio en que la intel·ligència humana faci que no avancem cap a l’autodestrucció sinó que preservem tots els valors mediambientals de tot tipus que tenim. Per tant jo, malgrat el moment de desorientació, sóc optimista en que aquest progrés continuï.