Ignasi Medà
Sociòleg
Doctorand del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) a la Universitat Autònoma de Barcelona
@IgnasiMeda

Diu la fatigada Constitució Espanyola de 1978 en el seu article primer que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Teòricament doncs, el sobirà és el poble, tot i que en l’exercici de la democràcia s’entén que aquest acabi delegant el seu “poder sobirà” a uns representants polítics que seran els que exerciran el seu rol com a representants a les Corts Generals. Tanmateix, a dins les Corts ja fa molt temps que la sobirania nacional no hi és representada. Ni a Espanya, ni a la majoria dels Estats de la Unió Europea. Amin Maalouf digué que havíem “entrat al nou segle sense brúixola”. I no li faltava raó.

Els reptes que planteja la globalització obliga als vells Estats nacionals a cedir part de les seves competències a les noves estructures supraestatals que s’estan creant. La Unió Europea i el Banc Central Europeu en són dos bons exemples. Però en aquest camí, els Estats han anat perdent la seva sobirania, en el terreny econòmic i monetari, en el mediambiental, militar, agrícola, comercial, etc. Així doncs, la pregunta és ben fàcil: si el sobirà és el poble, i el poble delega la seva sobirania nacional a uns representants que ja no tenen el poder de legislar ni decidir sobre les qüestions més importants que afecten al poble, de què serveix exactament la sobirania nacional?

José Daniel Barquero es pregunta al respecte quina sobirania es pot perdre quan en un món globalitzat com l’actual la majoria de governs nacionals ja no tenen aquesta sobirania. A més, afirma, “Si per culpa de la globalització o de la pròpia incompetència dels polítics nacionals aquests no són capaços de governar el seu propi país, hauran de retornar al poble aquesta sobirania o poders, per tal que el poble els entregui a qui estigui en condicions de poder-lo representar”[1].

Vivim doncs moments de confusió i, el que és pitjor, de deriva democràtica. Tant a Catalunya com a Espanya, tenim molt presents alguns episodis d’aquesta desorientació: partits polítics que es presenten amb un programa electoral i n’apliquen un altre; expresidents que creien que Espanya liderava la Champions League de l’economia financera mundial; monarques que se’n van de safari; corrupcions i escàndols de polítics i empresaris que serveixen el guió en safata als programes d’humor i sàtira política televisiva; i explicacions sense sentit sobre suposades indemnitzacions “indifi… en diferit, en forma, efectivament, de simulació”.

En aquesta conjuntura desconcertant, l’ús de les paraules i del llenguatge esdevé una eina essencial per a la legitimació política de la sobirania nacional. Sense paraules pròpies, les institucions semblen estar abandonades a sí mateixes[2]. En aquest sentit, Victoria Camps[3] afirma que l’ús de l’eufemisme és habitual per evitar termes massa clars. Per exemple, quan l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero va donar mil voltes a les paraules abans de parlar directament de crisi; o quan Rajoy va fer el mateix per no parlar del rescat; o a Catalunya, quan enlloc de parlar de la independència es fa servir l’expressió del “dret a decidir”.

Segons l’Antoni Gutiérrez-Rubí[4], quan la política no sap parlar, és perquè potser no sap què dir. I vivim un moment de gran risc on “l’ambigüitat ha substituït a la claredat. La distracció a la precisió. L’ocultació a la certesa. La manipulació a la conversa. La propaganda a la comunicació. La confusió a la visió. I el silenci a la responsabilitat. Aquesta situació és insuportable. Quan el poder no parla (no sap, no vol, no pot), imposa. I llavors ja no és (o no es percep) democràtic”.

La sobirania nacional no pot ésser creïble en un context social i polític on la seva legitimació només és de paraula. La seguim esmentant, utilitzant i defensant en nom de la democràcia, però ens costa adonar-nos que ja només és una eina dels ciutadans per a votar a uns representants polítics sense competències per a legislar, doncs únicament s’encarreguen de gestionar i executar les decisions que es negocien a fora de les fronteres dels Estats-nació.

Tanmateix, aquests “funcionaris” polítics, volen fer-nos creure que votar-los encara és útil, malgrat que veiem que, davant el comportament dels mercats financers, no poden fer altra cosa que lamentar-se i repetir obvietats. “Tots volem creixement econòmic”, afirma una i altra vegada Mariano Rajoy, com si les paraules portessin, per sí mateixes, la solució a tots els problemes. Però la paraula és l’únic que els queda, si volen seguir difonent el missatge que són alguna cosa més que gestors o funcionaris de les decisions preses a escala europea. Si no ho fessin, la sobirania nacional quedaria en paper mullat, i llavors, es qüestionaria una gran part de les funcions i els privilegis que mantenen com a suposats representants del poble.

Diguem ben alt que avui, com a ciutadans dels Estats-nació europeus, ja només exercim una sobirania residual, doncs aquells a qui escollim democràticament només són peces d’un engranatge burocràtic europeu. Diguem, encara més alt, que la sobirania nacional està en declivi, doncs no ens permet escollir directament als legisladors sobre els que haurien d’emanar les lleis  importants que ens afecten. Per tant, si volem recuperar la sobirania perduda, haurem de traslladar la nostra atenció al terreny “pantanós” de la Unió Europea, el Banc Central Europeu i els lobbies i grans corporacions internacionals que es concentren a Brussel·les. Un territori aquest, encara hostil quant a una hipotètica sobirania europea, la gran necessitat i aspiració de la política europea en aquest segle XXI. Esperem que el seu assoliment no sigui només de paraula.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

BARQUERO CABRERO, JOSÉ DANIEL. “Mesures a adoptar per afrontar el final de la crisi”; Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (RACEF); Barcelona, 2013.

GUTIÉRREZ-RUBÍ, ANTONI. “Recuperar la política, recuperar la palabra”; blogs de política, El País (10/03/2013)

MAALOUF, AMIN. “Un món desajustat”; Edicions La Campana, 2009.

MANRIQUE SABOGAL, WINSTON. “Lo que la cháchara política esconde”; El País (09/03/2013).

MARTÍNEZ, GUILLEM. “Delenda Est”; El País (07/03/2013).