Cristina Díaz
Politòloga
Oficina Tècnica de Cooperació d’Equador, beca de formació d’especialistes en cooperació internacional, Agència Espanyola de Cooperació pel Desenvolupament (AECID)

Definida com a una política pública, la cooperació al desenvolupament a l’Estat espanyol hauria de començar a ser concebuda com a tal i, per tant, des d’una òptica més transparent i participativa. A conseqüència de la crisi econòmica, l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) ha caigut a nivells de l’any 2006[1] i ha deixat al descobert moltes altres mancances del sector. La feina feta pels ens públics (de tots els nivells de govern) en matèria de promoció de la transparència i de participació, allunyen cada cop més la cooperació al desenvolupament del seu sentit últim de transformació social. La necessitat de recórrer a la informació facilitada per iniciatives alienes al sistema de cooperació espanyol per tal de conèixer què és el que s’està fent en aquesta matèria, és una senyal més de les seves mancances.

La reflexió entorn la llei de transparència, el dret a la informació i el bon govern podria haver-se aprofitat com a espai d’integració de les propostes que organitzacions de la societat civil estan plantejant en la matèria. Ara bé, sense haver-se aprovat, la societat civil ja s’està fent ressò dels límits que la nova llei comportarà[2]. Si a aquest context li afegim les novetats del sector de la cooperació al desenvolupament en qüestió, hauríem de fer referència a l’aprovació de la Declaració de Busan[3], que ha generat una sèrie d’obligacions a l’Estat en matèria de qualitat de l’ajuda. Entre d’altres compromisos, Espanya signa la Declaració on a l’article 23 es compromet a treballar per millorar l’accés i disposició pública d’informació sobre la cooperació…i en el seu apartat c) concreta que s’implementarà un sistema electrònic comú estandarditzat d’informació periòdica, comprensible amb mires al futur … amb l’objectiu de que estigui completament implementat al Desembre de 2015[4].  És a dir que es compromet a desenvolupar un sistema d’informació sobre les activitats en matèria d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) que estigui periòdicament actualitzat, on la informació sigui exhaustiva, accessible i que permeti la comparació amb l’activitat que altres països estan duent a terme.

A l’Estat, la política pública de cooperació al desenvolupament es duu a terme des d’ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, ministeris… El pressupost que es destina a Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD)[5] es comunicat al Ministeri d’Assumptes Exteriors Espanyol, que és l’encarregat de recopilar tota la informació a través del Plan Anual de Cooperación Internacional (PACI) i traslladar-la a aquells organismes Internacionals o organitzacions que la sol·licitin. Més concretament, el darrer responsable en la formulació, direcció, execució, seguiment i avaluació de la cooperació al desenvolupament és la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional i per a Iberoamèrica (SECIPI)[6]. Fent una mica d’investigació per part de qualsevol ciutadà de peu a la pàgina web de la SECIPI es pot comprovar la poca informació que es facilita sobre l’activitat en matèria d’AOD. De manera recent, s’ha aprovat la International Aid Transparency Initiative (IAITI)[7]. La IAITI és un iniciativa que agrupa a donants internacionals i a membres de la societat civil amb l’objectiu de millorar l’accés a la informació sobre l’AOD i fer aquesta informació fàcil d’entendre. L’aterratge de la Declaració de Busan només mereix un enllaç.

Per poder conèixer la feina que l’Estat està duent a terme en el marc d’aquesta iniciativa s’ha de recórrer a la informació produïda per diverses iniciatives socials o centres d’investigació especialitzats estrangers. En aquest sentit, m’agradaria remarcar la feina que s’està duent a terme des de la Plataforma de Publish What You Fund (PWYF)[8] i el centre d’investigacions americà, Center for Global Development[9]. Aquestes dues iniciatives estan desenvolupant noves eines i índex d’anàlisi sobre el progrés dels donants internacionals en matèria de qualitat de l’ajuda.

En l’Índex de Transparència de l’Ajuda 2012 realitzat per PWYF, Espanya ocupa el lloc 45 d’un total de 72 donants indexats. L’Índex posa de relleu que només es publica un 11% de l’activitat que realitza i un 12% d’informació sobre l’organització. En aquest cas, s’ha d’aclarir, que només es parla de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID). Però si prenem un dels indicadors considerats, com per exemple el pressupost desagregat (indicador núm. 7) i entrem a investigar les agències encarregades de la cooperació al desenvolupament en les CCAA, trobaríem que tampoc es publica el pressupost desagregat per modalitat, sector i territori d’intervenció dels propers 3 anys[10]. Una segona iniciativa de PWYF ha estat l’anàlisi dels plans que els principals donants internacionals tenen en matèria de publicació de les seves dades. En aquest anàlisi podem veure més enllà de la bona fe del donant en signar els tractats internacionals. Aquest rànquing classifica els donants en ambiciosos, moderadament ambiciosos i gens ambiciosos. Un altre cop, Espanya, queda en una posició bastant desfavorida essent considerada poc ambiciosa.

Per altra banda, el Center for Global Development ha desenvolupat un índex QuODA- Qualitat de l’AOD[11]. A diferència de l’índex anterior, aquest és més ampli i mesura 4 dimensions de la qualitat de l’AOD. Aquí només parlarem de la dimensió de transparència i aprenentatge, on es consideren factors com la implementació d’un sistema d’informació adaptat a IAITI, registre dels títols dels projectes, les descripcions, els detalls, un sistema d’avaluació de qualitat, etc. La novetat d’aquest índex és que et permet distingir entre la feina feta per les CCAA o les municipalitats i els ministeris[12]. En general, Espanya obté una puntuació per sobre de la mitja. Ara bé, si entrem a comparar amb les puntuacions obtingudes pels principals donants internacionals, encara li queda molt camí per recórrer.

Un últim apunt en relació a la participació. En tant que política pública, la cooperació al desenvolupament en la fase de formulació hauria de comptar amb la participació efectiva dels actors que estan involucrats en la seva execució; ens locals, autonòmics, agents socials, socis… Malgrat la feina que es duu a terme a les oficines de terreny quant a coordinació i concertació entre l’AECID, les ONGD i les institucions sòcies dels projectes, la cooperació espanyola no ha articulat mecanismes de transmissió d’aquest coneixement cap als serveis centrals. Els mecanismes de participació establerts són molt dèbils. Ni Comisión Interterritorial del MAEC, ni la Comissió de Coordinació amb els ens locals de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, fan públic el registre de les reunions efectuades, actes, decisions preses… Quant a la participació a través del Consejo de Cooperación al Desarrollo o el Consell Català de Foment per la Pau que existeixen formalment,  a la pràctica la seva activitat no es veu[13] i es poc efectiva[14].

La transparència i l’accés a una informació de qualitat són indispensables per a què la cooperació al desenvolupament sigui considerada una política pública de qualitat. És a dir, com a mecanisme de rendició de comptes de les institucions públiques. Sense transparència tampoc és possible que la societat civil controli, participi o faci incidència. La transparència també és important com a mecanisme dissuasiu de corrupció: conflictes d’interessos, frau, prevaricació… En moments com aquests que nous actors s’estan incorporant al sector, com les empreses, i s’estan replantejant nous instruments de cooperació, com la cooperació reemborsable, la transparència és l’únic mitjà que permet que aquest procés no es desviï del sentit últim d’una política pública de transformació de les societats.