Ricard Ribera Llorens
Politòleg. Observatori dels Governs de Coalició
@ricardribera
http://cienciadesdelapolitica.cat/

La coalició entre ICV i EUiA tal i com l’entenem fins ara probablement ha tocat sostre i la situació actual de profunda crisi econòmica i social i d’hegemonia dels valors conservadors fa que les dues formacions d’esquerres s’hagin de plantejar noves aliances. Segons el pes de cada una de les organitzacions podrà avançar cap a sumar persones i petits grups de l’àmbit del centre esquerra o bé optar per una trobada amb altres tradicions de l’esquerra transformadora i dels moviments socials (principalment buscant l’acord amb la CUP) per a constituir un pol alternatiu a l’estil de la Syriza grega o del que vol ser Alternativa Galega da Esquerda a Galícia.

Diversos són els factors que fan que l’actual model de coalició quedi estancat. El fet que malgrat l’avenç del darrer cicle electoral no s’ha aconseguit captar el vot provinent del PSC ni canalitzar el vot alternatiu al sistema que en les darreres eleccions autonòmiques va captar la CUP. A nivell intern, la proposta de federació entre ICV i EUiA a imatge del que podria ser la federació de CiU va fracassar perquè ICV ja se sent còmode en el model inicial i per la recuperació de la voluntat per part d’Esquerra Unida i Alternativa de visibilitzar el seu discurs i la presència com a força política autònoma capaç de teixir les seves pròpies aliances.

En aquest escenari, ICV i EUiA han de mirar cap a un costat per buscar nous aliats que superin ICV-EUiA com a espai polític, electoral i social. Poden fer-ho mirant cap a al centre esquerra o mirant cap a la seva esquerra, això dependrà de qui domini l’anàlisi. Les dues formacions no són uniformes, però és cert que des d’EUiA majoritàriament es mirarà cap a la CUP, petites formacions esquerranoses i els moviments socials, en la línia del que dicten els seus documents de la VI Assemblea Nacional, i en canvi a ICV hi haurà més disparitat d’opinions, tenint molt pes l’opció de pescar en el centre esquerra.

En l’àmbit del centre esquerra trobem un Partit dels Socialistes de Catalunya que es troba en hores molt baixes i molta gent l’ha abandonat, un escenari ideal per captar votants d’esquerres. Resulta molt més complicat a l’hora de sumar sectors provinents del partit, ja que la majoria de gent que ha abandonat el PSC ho ha fet per la qüestió nacional i no pas perquè aquest sigui un partit poc d’esquerres. Voler incorporar a Ernest Maragall i Nova Esquerra Catalana seria una de les poques opcions, però no perquè destaqui el seu perfil d’esquerres sinó perquè encara ha de definir el paper que vol jugar.

Pel que fa al centre esquerra independentista, Esquerra Republicana de Catalunya manté una direcció que dista molt de tenir un projecte que prioritzi la definició progressista i que sigui capaç d’incorporar-se a una aliança d’esquerres. Per contra, sectors que formen part del partit o n’han format part (Joan Ridao, Josep Lluís Carod-Rovira,…) susceptibles d’aliar-se cap a l’esquerra, sembla ser que aposten per una aliança que aglutini el centre esquerra nacional.

Els models d’èxit de Die Linke a Alemanya o el Front de Gauche a França, on sectors de la socialdemocràcia radical abandonaren els partits socialistes i sumen amb la tradició comunista per crear una nova formació alternativa, no té possibilitats de repetir-se a Catalunya. En el si de l’espai socialdemòcrata català no es mantenen corrents socialistes o socialdemòcrates radicals capaços de fer el salt cap a l’esquerra. Aquest espai de socialdemocràcia més contundent ja l’ocupa ICV.

Per altra banda, resta l’opció de mirar cap a l’esquerra i cap als moviments socials, per crear un nou espai que faci moure el centre de gravetat del sistema polític català cap a l’esquerra, donant més pes a les alternatives al sistema econòmic i social, a més de fer propostes de gestió, generant un nou espai polític en l’àmbit social i institucional. Una aliança que disputi l’hegemonia progressista a les formacions del centre esquerra. Aquest nou espai ha de tenir en compte a formacions que no provenen de la tradició del PSUC, per tant és indispensable incloure a la CUP, tot el sector de moviments socials, i ha de tenir en compte altres formacions esquerranoses (com per exemple Revolta Global).

Quan es planteja que cal comptar amb els moviments socials no es tracta d’oferir llocs a les llistes a persones provinents del moviment o sumar-se a convocatòries, sinó de que la base s’impliqui en els diferents moviments i tenir una relació fluida en tant que natural. L’instrument polític resultant no ha de seguir sempre les lògiques de la política institucional, ha de poder ser un bon reflex del que es mou al carrer, més que no pas de debats tancats de partit. Aquest treball de base amb els moviments no és senzill, a ICV, més enllà de CCOO, no és dóna massa i a EUiA, malgrat tenir una militància de base més implicada en moviments socials, no ho és tant com caldria.

Aquesta aliança cap a l’esquerra hauria de pivotar sobre EUiA i la CUP. Esquerra Unida i Alternativa, en tant que és més propera en el treball i en la línia ideològica a moviments socials i a formacions esquerranoses, pot fer de nexe d’unió entre ICV i els sectors més a l’esquerra. L’altre node central de l’aliança hauria de ser la CUP que a dia d’avui aglutina a més gent dels moviments socials i no genera reticències en els sectors més esquerranosos que poden estar decepcionats amb EUiA i ser molt reticents cap a ICV.

La creació d’aquesta aliança pot ser complicada perquè al ser grups que competixen pel mateix espai tenen rancúnies entre ells i acusacions diverses cap a l’esquerra institucionalitzada. Es poden trobar amb dificultats ja que habitualment la coalició ICV-EUiA com a tal no treballa amb aquests sectors, malgrat la militància d’EUiA si que es troba amb altres militants esquerranosos en els moviments socials o EUiA manté contactes amb la CUP en algunes localitats. Hi ha altres elements complicats com l’excessiu pes que s’ha donat tradicionalment a la política institucional per part d’ICV-EUiA o el paper poc combatiu que juga Comissions Obreres, sindicat de referència d’ICV i d’EUiA.  Les aliances habituals amb el centre esquerra o l’herència del govern Tripartit poden ser un dels punts complicats de gestionar.

Un cop ICV-EUiA ha vist com la seva proposta tradicional no pot anar més enllà, caldrà que decideixi amb qui vol teixir aliances a mig termini per poder afrontar la situació actual amb capacitat per avançar i ser una alternativa real. Cap on es buscaran les aliances ja depèn del pes que tingui ICV i que tingui EUiA en dissenyar el nou trajecte.

Referències

ICV-EUiA (II). Canvi de rumb, dos pilars per a un nou espai

ICV-EUiA (I). De la coalició tàctica cap a l’aliança estratègica