Jordi Pacheco
Politòleg expert en consultes i participació ciutadana

Només podrem desenvolupar el fil d’Ariadna i resseguir amb seguretat el camí legislatiu de les consultes si tenim clara la diferència entre referèndums i consultes de participació ciutadana. El camí ja està mig fet perquè la regulació dels referèndums a Catalunya es va aprovar amb la Llei 4/2010, que desenvolupa l’art. 29 EAC i que s’encaixa amb la Llei Orgànica 2/1980, de regulació de les diverses modalitats de referèndum.[i] I malgrat que va ser recorreguda al Tribunal Constitucional, només ho va ser per un defecte formal fàcil de solucionar: bastaria que la LO 2/1980 preveiés el seu desenvolupament a través de lleis autonòmiques (Martin 2012). En realitat, no hi ha motius per esperar a l’aprovació d’una Llei de Consultes en base a l’art. 122 de l’EAC per a convocar un referèndum a Catalunya perquè la infraestructura legislativa ja existeix i només topa amb un requisit: l’autorització de les Corts Generals. És cert que aquest requisit és una segona anomalia democràtica, ja que les dificultats que tenen comunitats autònomes espanyoles per a convocar referèndums són poc freqüents ja que la majoria de Federacions com els Estats Units, Canadà, Austràlia, Mèxic, Argentina, Alemanya, Àustria i Suïssa ho permeten als seus Estats membres amb poques condicions i restriccions, de la mateixa manera que ho tenen permès les regions italianes (Bassacoma 2012) però les disposicions constitucionals espanyoles són molt clares en aquest àmbit.

Per altra banda, també es podria realitzar una consulta popular de caràcter deliberatiu abans de convocar el referèndum, per ajudar a perfilar la pregunta. Aquesta tampoc no hauria d’esperar la nova Llei de Consultes perquè hi ha multitud de precedents i en cap cas podria haver una interdicció constitucional. Cert que hi ha un dubte sobre l’àmbit material a què es podria estendre la convocatòria, ja que l’art. 122 EAC esmenta l’àmbit de llurs competències. Així, és segur que tot el contingut del Títol IV de l’Estatut, sobre les competències de la Generalitat, és susceptible de ser-ne objecte. ¿Però engloba també els posicionaments de la Generalitat en la conformació de la voluntat de l’Estat i de les institucions de la Unió Europea, previstos en el Títol V de l’Estatut i en diverses disposicions constitucionals com la capacitat d’iniciativa legislativa o de reforma constitucional (art. 87.2 i 166 CE)?

Sembla lògic que el Govern i el Parlament puguin implicar la societat civil i la ciutadania en general en la construcció dels seus posicionaments primers, abans de l’inici de les negociacions, ja que qualsevol activitat representativa inclou la possibilitat que el representant consulti els representats quan ho considera oportú. A més, les consultes deliberatives són processos comunicatius que fan entrar en joc la llibertat d’expressió, de forma que és difícil censurar en el document de resultats totes aquelles aportacions i argumentacions que no siguin estrictament legals i constitucionals dins el marc actual. I ja no diguem si un jutge decideix interdir les reunions en base a què la consulta s’excedeix en l’àmbit material ja que l’escàndol seria majúscul i la credibilitat democràtica de l’Estat espanyol en l’àmbit internacional quedaria pel terra.

Conclusió

Els referèndums ja estan regulats i la Generalitat pot convocar-los sempre i quan obtingui l’autorització de les Corts Generals. Atès que Catalunya es regeix per la Constitució i les lleis espanyoles fins el moment d’una eventual secessió, el problema a resoldre és preguntar democràticament el poble de Catalunya sobre la seva voluntat d’esdevenir Estat tot respectant la legalitat vigent.

Només hi ha dues vies. La primera és pactar el referèndum amb l’Estat espanyol, possibilitat que no es pot, ni convé, descartar d’entrada perquè Catalunya i Espanya es troben en un marc internacional que prioritza la resolució pacífica dels conflictes i, a més, permetria guanyar la legitimitat derivada del fet de respectar el dret espanyol. La segona és forjar un Pacte entre les principals forces polítiques catalanes per dissoldre el Parlament i convocar eleccions amb un sol punt programàtic: posicionar-se sobre la hipotètica declaració d’independència. I un cop superat el breu període de temps de consolidació institucional, convocar noves eleccions constituents. Si la voluntat de la ciutadania catalana fos diàfana, la legitimitat democràtica prevaldria perquè és la voluntat de la ciutadania qui crea el dret i no el dret qui crea la voluntat de la ciutadania.

En tot cas caldria d’evitar regular referèndums a través de tècniques dubtoses basades en jocs de paraules, als quals som tan afeccionats els catalans, i que constituiria un frau consistent en intentar desenvolupar una actuació il·legal negant la seva autèntica naturalesa a través de l’adulteració dels seus components i degradant-ne les garanties. Aquesta sí que seria una mala tarja de presentació davant la comunitat internacional.

Un dels jocs de paraules preferits per la part catalana consisteix en variar aspectes secundaris i formals previstos en la LO 2/1980 per afirmar que una hipotètica consulta quedaria fora del seu àmbit. Però la realitat seria la convocatòria d’un referèndum al marge de la llei, perquè referèndum és tot allò que té les característiques següents:

– La capacitat d’expressió es limita a respondre sí o no (o en blanc) a una pregunta predeterminada. Els mecanismes de deliberació són absents en la resposta perquè els electors s’expressen sense matisos, llevat del vot en blanc que és d’impossible interpretació per absència de motivació.

– Es convoca amb la voluntat que hi participin totes les persones amb dret de vot.

– S’articula de manera similar a les eleccions, amb meses, amb sistemes de control semblants a les juntes electorals, amb llistes que fan la funció de cens, amb reclamacions i recursos…

– Desapareix la preocupació per l’equilibri de gènere, edat, origen geogràfic, estatus socioeconòmic… que caracteritza altres consultes, com les enquestes deliberatives.

En definitiva, si la voluntat ciutadana és clara, no hi ha impediments legals per a què es pugui expressar. Però la política catalana ha esdevenir major de d’edat i deixar de jugar amb les paraules. Recordem que Teseu va entrar desarmat en el laberint i va vèncer el Minotaure no per maniobres truculentes sinó amb intel·ligència i rigor. I no hi ha res més rigorós i sistemàtic que estendre el fil d’Ariadna dels conceptes per descobrir el camí que convé seguir.

Referències

La Llei de Consultes: el fil d’Ariadna per sortir del laberint (I)