Ricard Ribera Llorens
Politòleg. Observatori dels Governs de Coalició
@ricardribera
http://cienciadesdelapolitica.cat/

Tancat el llarg cicle electoral i fent-se necessàries unes àmplies aliances de l’esquerra transformadora, és un bon moment per analitzar una de les seves bases: la coalició entre ICV i EUiA, que començà com a quelcom tàctic per millorar el rendiment i durant un temps transità cap una aposta estratègica per integrar l’espai roig i l’espai verd. Per preveure’n l’evolució, cal fixar-nos en l’articulació de la coalició, veure’n la dinàmica de funcionament i la correlació de forces. En tot això hi juguen diversos factors: el pes social de les dues organitzacions, un electorat en bona part compartit, els referents estatals, el repartiment desigualat dels llocs de sortida o les majories internes de cada organització.

Iniciativa i Esquerra Unida i Alternativa són dues formacions hereves del PSUC històric i en certa manera representen la pròpia divisió existent després de la transició i que explosionà en el procés del V Congrés (escissió del Partit dels Comunistes de Catalunya) que ha suposat un llarg historial de trobades i confrontacions: creació unitària d’IC el 1987, procés parcial d’unitat comunista, sortida del PCC d’IC el 1989, coalició IC-PCC el 1995, ruptura de la mateixa l’any 1997, coalició ICV-EUiA des de l’any 2002, amb la inestabilitat pròpia d’una aliança entre competidors (Panebianco) que competeixen per un mateix espai electoral i social.

Partint del mateix tronc, ambdues formacions han evolucionat de manera diferent. IC, després de que el PCC l’abandonés i es congelés el PSUC, va adoptar el perfil ideològic d’esquerra verda, compaginant postulats de la socialdemocràcia clàssica i de l’ecologia política, assumint els valors del que es coneixia com a nous moviments socials, passant a ser Iniciativa per Catalunya Verds, trencant relacions amb Izquierda Unida i entrant al Partit Verd Europeu i al seu grup parlamentari. Pel seu costat, EUiA neix l’any 1998 del procés de convergència del PCC i petits partits també marxistes amb els sectors escindits d’IC (PSUCviu) després del canvi de perfil ideològic d’aquesta, la congelació del PSUC i de la ruptura amb IU. L’organització resultant que manté relacions orgàniques amb IU, forma part del Partit de l’Esquerra Europea i del Grup Parlamentari Europeu de l’Esquerra Unitària. És integrada per diferents formacions, ideològicament és més àmplia però en general és més ortodoxa que ICV.

ICV i EUiA concorren per separat al cicle electoral 1999-2000, si en sumem els resultats, aquest espai perd molts vots i diputats tant al Parlament com al Congrés, EUiA no obtindrà representació  i ICV tant sols assolirà 5 escons a Catalunya (3 per Barcelona i 2 en llistes del PSC a les altres circumscripcions) i un al Congrés, quedant fora del Parlament Europeu. Aquesta situació provoca canvis en ambdues organitzacions, que sumats al fracàs del projecte estatal impulsat per ICV (Los Verdes-Izquierda Verde) i el canvi de línea estratègica d’IU amb la direcció de Llamazares, porten a que ICV i EUiA obrin un procés de negociació per a crear una coalició.

Aquest procés culminà amb la formació d’una coalició electoral (Duverger), que també es trasllada en una unitat d’acció en un mateix grup parlamentari i més endavant en l’arena executiva dels Governs d’Entesa. D’un acord de coalició les parts integrants volen obtenir-ne una utilitat esperada en les diferents arenes: electoral, parlamentària, executiva i intrapartidista, en aquest cas seria la recomposició de l’espai electoral, per EUiA entrar a les institucions, multiplicar la representació per ICV i  sumar per superar els governs de CiU. A nivell intrapartidista, a EUiA li suposa més problemes que no pas a ICV, perquè aquesta força en surt clarament beneficiada.

Després de la desfeta electoral del cicle 1999-2000 ambdues parts els interessava la coalició, però la força negociadora d’EUiA al no haver obtingut representació és molt minsa. L’acord signat el 2002 és molt desequilibrat a tots els nivells, el nom de la coalició obvia el d’EUiA: ICV-Esquerra Alternativa, els logotips tenen grandàries molt diferents i ICV controla els òrgans de govern de la coalició. Mentre EUiA representa entre un 33% i un 39% dels vots de la suma dels resultats de les dues formacions quan es presenten en solitari, en el cicle 2003-2004 la coalició obtindrà 9 diputats al Parlament i 2 congressistes, d’aquests 11 tant sols un és d’EUiA, la seva representació és un 9’09% del conjunt de la coalició.

Aquesta aliança entre competidors manté una estabilitat poc habitual, és explicable per dos motius, un és la debilitat d’un dels socis, ja que no es troba en condicions d’exigir per la diferència de forces en el procés de negociació i haver acceptat un acord molt desequilibrat. L’altre és que la coalició dominant (Panebianco) que governa EUiA és hegemonitzada per qui vol acord (essencialment el PCC) i els contraris queden en minoria, molts abandonen espais o deixen l’organització.

L’èxit electoral i l’assoliment de les utilitats esperades d’ambdues parts fa que l’acord es reediti en els diferents cicles electorals, i que es doni una tendència al re equilibri: major visualització d’EUiA (nom, logotip, etc.), assolint d’un segon diputat a Catalunya i un senador d’entre els que escull el Parlament. Sembla que hi ha una voluntat per ambdues parts per l’aposta estratègica de la suma de l’espai roig i verd. De fet EUiA en la seva V Assemblea Nacional proposa la constitució del que en diuen “coalició política”, en el sentit de crear espais de participació de les persones independents properes a la coalició, semblant a la federació. Proposta que no és vista amb bons ulls per ICV els resta marge de maniobra i els crea problemes de referents.

El concepte de “coalició política” fracassà i diferents factors han fet que la coalició es quedi entremig de la tàctica i l’estratègia: les exigències de re equilibri per part d’EUiA (discurs de la coalició, el repartiment de càrrecs institucionals,…), el comportament d’ICV respecte a IU (impulsant competidors o trencant acords en eleccions europees), els propis canvis en la direcció d’IU o la gestió dins del govern Tripartit.

Referències

ICV-EUiA (II). Canvi de rumb, dos pilars per a un nou espai

ICV-EUiA (III). Quin pot ser el nou espai

Referències Bibliogràfiques

-DUVERGER, Maurice. Los partidos políticos. Fondo de Cultura Económica, Madrid. 1957 (1990)
-PANEBIANCO, Angelo. Modelos de partido. Alianza Editorial, Madrid. 1982 (1990).