© Josep Tomàs

L’apropiació del sentiment independentista com element de distracció Resposta

Sílvia Cabezas
Sociòloga. Professora de Sociologia a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UIC i consultora de la UOC

La proposta de Resolució d’aprovació de la Declaració de Sobirania del Poble Català[1] és el tret de sortida de l’anomenat procés de Transició Nacional liderat pel govern de CiU i Esquerra (el seu soci parlamentari i cap de l’oposició, malgrat sembli un contrasentit). El text destaca la necessitat de Catalunya de superar el marc polític i jurídic vigents davant la involució en el seu autogovern per part de l’Estat espanyol. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya sembla impossible, sobretot arran de la  Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 en resposta al recurs en contra del nou Estatut català interposat pel PP. Tanmateix, la memòria és molt fràgil i caldria recordar alguns antecedents que posen en evidència les incoherències de la dreta nacionalista catalana camaleònica dels últims mesos. Sense menystenir les campanyes hostils envers el poble català per part del nacionalisme unionista espanyol, s’ha de subratllar que el Pacte de la Moncloa, subscrit el 21 de gener de 2006 entre el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, aleshores cap de l’oposició a la cambra catalana, representa la primera gran rebaixa de l’Estatut, aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005. De l’acord se’n desprenia que el terme nació només figurés al preàmbul i no a l’articulat estatutari.

Lluny d’aquella fotografia, la situació econòmica explica els motius estratègics del gir sobiranista de la federació. Fa dos anys de l’arribada de Mas a la Generalitat, presidint el govern dels millors, i amb ell es van començar a aplicar les polítiques neoliberals marcades per Europa. Des de l’inici, Catalunya ha estat pionera a l’hora d’efectuar les retallades en despesa social, tot al·legant que el Govern s’hi trobava obligat per les circumstàncies. En altres paraules, els ajustos eren i són inevitables. Ans al contrari, el pla d’austeritat respon a l’ideari convergent, hereu en matèria econòmica dels governs conservador de Margaret Thatcher, al Regne Unit, i republicà de Ronald Reagan, als EUA, durant la dècada dels vuitanta. Unes estratègies neoliberals encaminades a desmantellar l’estat social, sota els eslògans hem gastat més del que teníem i les garanties als drets socials són excessives. Les pròpies paraules del conseller de Salut, Boi Ruiz, són il·lustradores d’aquesta ideologia: La salut és un bé privat que depèn d’un mateix, i no de l’Estat[2].

Front les crítiques i les protestes al carrer, els assessors de l’executiu es veuen obligats a deixar l’argument que corresponsabilitza la ciutadania de la crisi i posen en marxa el discurs del Madrid ens roba,  i la caixa està buida –això sí, sense fer esment dels afers de corrupció que esquitxen el seu i d’altres partits polítics-. Es tracta d’un missatge enverinat per la seva naturalesa simplista i propagandística. Em sembla un greu error que el Govern hagi pretès emparar-se sols en un “greuge comparatiu” -que no discutiré pas i que urgeix resoldre’l- per legitimar l’adopció d’unes polítiques que representen un retrocés en els nostres drets socials i laborals. En aquest context, la manifestació de l’11-S es converteix en una oportunitat política que el tactisme de CiU no deixa escapar.

La multitudinària mobilització no pot interpretar-se només com un esclat espontani del malestar del ciutadà català respecte el “maltractament” rebut per l’Estat, sinó que caldria preguntar-se de quina manera aquest sentiment legítim ha estat promogut intencionadament per distreure l’opinió pública. És precís assenyalar que fins i tot en democràcia el poder político-mediàtic tendeix a diferenciar dos tipus de manifestacions socials: a) aquelles que gaudeixen del beneplàcit de les autoritats perquè elles mateixes hi assisteixen i es mostren favorables a les entitats convocants.  I, b) aquelles protestes qualificades d’anti-sistema que qüestionen l’status quo i, conseqüentment en la lògica del poder, requereixen d’una criminalització política i policial. Un bon exemple, el trobem en el menyspreu expressat pel Govern Mas envers moviments socials, com ara el dels Indignats. En el primer cas, es produeix una anticrisi d’opinió[3], en el sentit, que hi ha una unanimitat en el discurs dels manifestants i els seus mandataris. Una consonància o sintonia reforçada pel paper d’intermediari dels mitjans de comunicació.

De fet, Mas lidera el procés que el poble li demana, però ignora altres sectors de la societat civil que manifesten la seva repulsa a les mesures anti-retallades. Fent-se hereu del clam Catalunya un nou Estat d’Europa, Mas s’apropia del sentiment independentista i presenta a l’opinió pública catalana la fita d’un país amb estructures d’Estat com l’única solució possible a l’actual problemàtica econòmica. Però, en realitat, sols era un pretext que perseguia cohesionar la ciutadania front un enemic en comú, enfortir l’adhesió al poder i controlar l’oposició política, silenciar el descontent i desactivar el conflicte social. Mostra d’això és que, en cap moment, se’ns ha explicat de quin model d’independència parlem. I quan algunes veus assenyalen la necessitat de fer confluir l’alliberament nacional amb la justícia social, des del poder i certs grups d’interès (laboratoris d’idees o plataformes ideològiques favorables a crear aquest estat d’opinió) s’insisteix en què primer cal ser independents i deixar per després la discussió sobre les particularitats de la nostra futura sobirania.

No obstant, el cofoisme del President va fer estralls la mateixa nit electoral i constatà un biaix interpretatiu sobre la realitat per part del seu entorn. Fins a quin punt el tàndem CiU-mass mèdia va reforçar una determinada pseudorealitat?  Recordem que va ser el propi Artur Mas qui va convocar aquests comicis anticipats pel 25N, demanant una majoria extraordinària. A tall conclusiu, l’acord legislatiu amb ERC el 19 de desembre l’obliga, per a una banda, a comprometre’s a fer una consulta al poble de Catalunya sobre el seu futur col·lectiu durant el 2014, tret que el context socioeconòmic i polític requerís una pròrroga. I per una altra, a cercar alternatives econòmiques per sortir de la crisi sense alterar l’estat del benestar, cosa difícil coneixent la ideologia de CiU. Les incògnites resten obertes. El futur és incert.


Referències bibliogràfiques

BECKER, Howard S. Outsiders. Hacia una sociología de la desviación. Buenos Aires: Siglo XXI, 2009. 241 p.; ISBN 9789876290838.

CHOMSKY, Noam. i HERMAN, Edward S. Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. Barcelona: Ed. Crítica, 1990. 372 p.; ISBN 8474234646.

FUNDACIÓ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ POLÍTICA. Anuari de l’opinió publicada 2006 (dir. Salvador Cardús). Barcelona: Fundació Centre de Documentació Política, 2007. 389 p. ; Dipòsit legal: B.12.207-2008.

LACROIX, Michel. El culte a l’emoció. Atrapats en un món d’emocions sense sentiments. Barcelona: Edicions La Campana, 2005. 240 p. ; ISBN 8495616645.

TARROW, Sidney. El poder en movimiento. Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política. Madrid: Alianza Editorial, 1997. 369 p. ; ISBN 8420628778.

WOLF, Mauro. La investigación de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós, 1987. 318 p. ; ISBN 8475094376.


Notes

[1] Parlament de Catalunya, gener de 2013.

[2] Entrevista de l’Agència EFE a Boi Ruiz. 25 d’Octubre de 2010. Declaració publicada a Directa. Setmanari de comunicació. Núm. 290, 17 d’octubre de 2012.

[3] Segons la teoria dels efectes Agenda-setting, el concepte de crisi d’opinió fa referència al conflicte social obert entre els ciutadans i l’acció de govern dels seus representants polítics (per exemple, les actuals  protestes contra les retallades en serveis públics o les manifestacions contra la guerra a l’Iraq fa anys enrere). Partint d’aquest concepte, l’anticrisi d’opinió es produeix quan hi ha ple consens entre l’opinió ciutadana, política i mediàtica sobre determinats temes (per exemple, el terrorisme, la immigració, etc.). Veure WOLF, Mauro. La investigación de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós, 1987. pp. 163-196 ; ISBN 8475094376.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s