Rosa Maria Rosales
Sociòloga. Docent del màster Agents d’Igualtat d’Oportunitats per a les Dones de l’Àmbit Rural. Universitat de Lleida

Més enllà de la crisi

Com hem vist abans, en la primera part d’aquest article, en els darrers 20 anys s’ha produït un desenvolupament important de les polítiques de gènere. Malgrat que durant  aquest procés s’han assolit fites rellevants, la crisis actual està tenint un impacte negatiu, com ara la reducció del pressupost destinat als serveis i personal professional.

Si bé es cert que la crisi està afectant la implantació i el progrés d’aquestes polítiques, també es cert que hi ha aspectes que al llarg d’aquest recorregut s’han mostrat com a punts vulnerables. Cal doncs reflexionar sobre aquests aspectes per tal de mantenir actives les polítiques de gènere i superar les mancances que hi ha hagut en l’aplicació d’aquestes polítiques, per exemple les següents:

La voluntat política

En la Llei reguladora de les bases del regim local, l’article 28 preveu que les administracions locals poden portar a terme accions per a la igualtat de manera potestativa i compartida amb altres administracions. Això no obstant, la concreció de les accions depèn de la voluntat política, per la qual cosa no són una competència obligatòria. Aquest fet ha estat un dels majors obstacles per a la implantació de les polítiques d’igualtat en l’àmbit local.

D’altra banda, el control de la Unió Europea sobre l’aplicació de les directives es fa a través d’informes nacionals i d’una xarxa d’experts que no arriba a cobrir tots els països membres per manca de recursos. Cal afegir que el Tractat de la Unió Europea limita la ingerència en els Estats per tal de no intervenir en la seva sobirania. En aquest sentit, difícilment es pot dur a terme una supervisió eficaç.

Subvencions versus pressupostos 

El fet que les polítiques d’igualtat no siguin una competència obligatòria en l’àmbit local comporta altres inconvenients, com ara la manca de pressupost adreçat al manteniment de recursos i de personal professional. En aquest aspecte, les subvencions han significat un suport important. Però, malgrat que aquesta iniciativa ha donat fruits, també ha generat una dependència respecte de les subvencions. Així doncs, la disminució de la despesa pública ha suposat la interrupció d’aquest suport que ha tingut com a conseqüència la sortida d’agents d’igualtat d’algunes institucions. Això ha posat en evidència la feblesa d’aquestes polítiques i l’escàs interès dels poders públics per incorporar-les de forma estructural. Sembla, doncs, que les polítiques d’igualtat encara es mouen dins de la subsidiarietat i que no aconsegueixen traspassar aquesta barrera.

La complexitat del gender mainstreaming

La categoria gènere comporta una complexitat conceptual, ja que l’origen de les desigualtats entre dones i homes té la seva arrel en la construcció sociocultural d’allò masculí i femení, és a dir, en un conjunt de conceptes, símbols i representacions, per la qual cosa la seva transformació es preveu a llarg termini. Així doncs, els governs ho perceben com un problema cultural o de segon ordre, mentre que la independència econòmica de les dones es considera el factor clau per a la seva autonomia. Malgrat que aquest argument és irrefutable, al mateix temps posa en evidència que ocupació i mercat de treball no s’associen a la vessant social del gènere. En aquest sentit, encara preval un desconeixement del significat del concepte gènere l’aplicació del qual, precisament, ha ajudat a detectar desigualtats en altres àmbits que influeixen en l’accés de les dones al treball. [1]

Transversalitat: una nova gestió

A més, cal tenir en compte que la transversalitat com a estratègia està resultant difícil d’implantar ja que requereix un canvi organitzatiu i cultural. Així doncs, l’organització sectorial i vertical que predomina en les institucions dificulta una coordinació horitzontal. Altres punts clau són l’ús d’eines tècniques i la incorporació de la perspectiva de gènere en l’agenda política. En el primer punt, l’obstacle és la manca de formació; en el segon, la resistència per prejudicis sexistes. En realitat, l’aplicació del gender mainstreaming significa un canvi substancial en les institucions i de compromís polític. [2]

Agent d’igualtat: una professió en transició

Les polítiques d’igualtat des de la perspectiva de gènere encara no acaben d’incorporar-se del tot a l’aparell administratiu públic i tampoc a les empreses, on es consideren temes secundaris. Per tant, aquesta situació repercuteix en les persones professionals que sovint troben poc reconeguda la seva funció malgrat que s’han especialitzat per mitjà de màsters.

D’altra banda, tampoc s’ha determinat si aquesta formació requereix nivell de grau (abans llicenciatura) o màster com ha estat habitualment fins ara. En aquest escenari, sembla oportú restablir un treball conjunt entre el món polític, sindical, empresarial i acadèmic per tal de consensuar criteris sobre com ajustar la correlació entre el món formatiu i el professional i, d’aquesta manera, tancar escletxes encara presents en la professió. [3]

Retorn al passat

En el context de la crisi i amb el desplegament d’una ideologia conservadora, les polítiques d’igualtat des d’una perspectiva de gènere es troben a la cua de les polítiques públiques i té prioritat el foment de l’ocupació com a condició per sortir de la crisi.

Així, la desigualtat entre dones i homes roman com un mal menor que pot esperar, exceptuant aquelles situacions que deriven en conseqüències fatals com la violència de gènere. Sembla, doncs, que es torna a les polítiques específiques per a dones i que es deixa de banda l’enfocament transversal com a estratègia per involucrar tota la societat en l’eradicació de la desigualtat.