Júlia Palmarola, politòloga i jurista. Actualment treballant com a tècnica als departaments de formació i serveis compartits de Metropolis, xarxa mundial de les grans metròpolis.

Anàlisi de la proposta de Juan Lobato, líder del PSOE a la Comunitat de Madrid, d’obrir les escoles de 7 del matí a 7 de la tarda durant 11 mesos a l’any.

El 13 de setembre de 2022 Juan Lobato, líder del PSOE a la Comunitat de Madrid, va proposar un conjunt de mesures relacionades amb la facilitació de la conciliació familiar. Entre elles, es va plantejar l’obertura dels centres educatius de la Comunitat de Madrid de setembre a juliol, de 7 del matí a 7 de la tarda, proporcionant activitats no obligatòries relacionades amb la robòtica, l’esport, la cultura i la creativitat per a infants de fins a dotze anys, fora de l’horari lectiu.

Per entendre el perquè del sorgiment d’aquesta proposta hem de focalitzar la nostra anàlisi en el model d’estat del benestar que regeix al nostre Estat. Històricament, Espanya ha seguit un model continental caracteritzat, entre altres, per la idea de família tradicional en què les dones s’han d’ocupar dels infants així com de les persones en situació de dependència. Per tal de fomentar aquest model s’ha implementat una política fiscal de suport a la família tradicional, mentre hi ha hagut un baix desenvolupament per part de l’Estat de serveis dedicats a les cures dels infants i de les persones adultes dependents, així com insuficients mesures per a la conciliació entre la vida professional i la familiar.

No obstant això, aquest model ja no funciona. No és sostenible la desincentivació del treball femení, ni des del punt de vista econòmic ni des del social, a causa que les dones tenen expectativa d’emancipació. La insostenibilitat del model es manifesta clarament en la caiguda de la natalitat a Espanya^[1], fet que s’hauria evitat o hauria estat menys accentuat si el fort increment de la participació laboral de les dones hagués estat acompanyat d’un sistema de suport familiar adaptat al seu nou rol social.

Per resoldre aquesta problemàtica una possible solució seria un canvi de visió cap a la implementació d’un model d’estat del benestar més similar a l’escandinau, basat, entre altres, en la idea que les dones han d’incorporar-se al mercat de treball, així com allunyat de la idea conservadora de família. En aquest model, es potenciaria la socialització de les cures, a través d’una cobertura de serveis per als infants molt elevada, així com es posaria èmfasi en les polítiques de conciliació laboral-familiar.

Tenint en compte el context plantejat, sembla que la proposta realitzada per Juan Lobato busca apropar-se al model escandinau, ja que pretén facilitar la conciliació laboral-familiar a través d’un augment de cobertura dels serveis destinats als infants. Malgrat això, aquesta mesura ha estat fortament criticada per moltes famílies, experts en conciliació familiar i professorat. Entre altres, els arguments que més es plantegen són la priorització de les necessitats econòmiques per sobre de les dels infants, així com la idea que s’intenta  resoldre una problemàtica complexa amb un pegat.

Tot i la rellevància i certesa d’aquestes crítiques, s’ha de tenir en compte que les competències educatives i laborals, ambdues necessàries per tal de resoldre la problemàtica, estan distribuïdes en diferents nivells de govern. Així doncs, per tal de generar un impacte rellevant en la situació de conciliació laboral-familiar a Espanya, aquesta proposta autonòmica hauria de venir acompanyada d’una mesura laboral per part del govern estatal de cara a implementar mesures laborals que facilitin la flexibilització del treball en termes de presencialitat i horari, així com d’una altra per part dels diferents governs locals amb l’objectiu d’assegurar que l’educació 0-3 és universalment accessible i gratuïta.

S’arriba doncs a la conclusió que aquesta mesura per si mateixa segurament no pot resoldre la problemàtica de la conciliació laboral-familiar a Espanya. Ara bé, cal tenir en compte les altres implicacions que podria generar. En primer lloc, tal com afirma Juan Lobato, es podria convertir en “un servei públic el que ara molts pares han de pagar de la seva butxaca”. D’aquesta manera, es potenciaria la igualtat d’oportunitats formatives per als infants, independentment del nivell socioeconòmic de les seves famílies. Així mateix, aquesta mesura també podria ser una eina molt rellevant per lluitar contra la pobresa infantil, a causa que els infants tindrien garantits dos àpats saludables al dia.

---

^[1]  A Espanya, líndex total de fertilitat es situava al voltant dels 1,2 fills per dona al 2003, un dels promitjos més baixos del món (Bernardi, F., Requena, M., & de Revenga, D. (2003). La caída de la fecundidad y el déficit de natalidad en España. RES. Revista Española de Sociología, (3), 29-49.)