Vivim temps convulsos. D’incerteses, d’angoixa, de fake news, d’un periodisme que s’ha degradat escandalosament oscil·lant, massa sovint, entre el sensacionalisme i la premsa rosa. Darrerament hem vist, per exemple, com a l’estat espanyol mitjans de comunicació importants varen presentar com a notícies creïbles una sèrie de proves falses creades per a destruir polítics així com les ideologies respectives que representaven. L’impacte va ser exactament el que cercaven. En el cas de Xavier Trias, tot apunta que la notícia falsa d’un suposat compte a Suïssa li va impedir renovar el seu mandant com a alcalde.

A escala catalana, quan per a les eleccions del 2012 les enquestes anunciaven una majoria absoluta de CiU, que el 2010 s’hi havia apropat amb seixanta-dos escons, oh, sorpresa, va baixar fins als cinquanta. El motiu? La filtració el mateix mes de les eleccions d’uns comptes d’Artur Mas a Suïssa. Ho va explicar l’excomissari Villarejo, tot parlant de l’Operació Catalunya. Si considerem que el Procés comença el 2010, després que el Tribunal Constitucional retallés dràsticament la proposta del nou Estatut per a Catalunya, en cercles del poder estatal es temia una majoria absoluta de Mas el 2012, ja que entenien que CiU sí que podria tenir la força suficient per a plantejar un veritable pols a l’Estat. I a partir d’aquesta constatació es va decidir actuar amb mètodes il·legals.

Òbviament, el que també és molt greu és l’alteració dels resultats electorals a partir de falsedats que han estat fabricades amb unes finalitats polítiques concretes, per altes instàncies del poder i donades per vàlides, per part de mitjans molt rellevants del panorama espanyol. Podríem parlar també de la guerra bruta mediàtica i de les falsedats escampades contra Podemos. Curiosament, les pràctiques impresentables que ha patit Podemos els van beneficiar, en canvi, a les municipals de 2015, quan Colau va arribar a l’alcaldia de forma inesperada, i a conseqüència de la brossa llançada sobre Trias. Els càlculs dels Comuns eren més aviat guanyar les següents eleccions, és a dir, les municipals del 2019. I és clar, tot això, inevitablement ens porta a preguntar-nos per la qualitat de la democràcia. Com a politòlegs i sociòlegs, aquesta preocupació, ens toca de ben a prop.

Però, malauradament, no som l’únic estat del món on la salut democràtica és manifestament millorable. Un país com Estats Units, capdavanter en comunicació política, i segles de democràcia, ha destacat els darrers anys per escollir un president com Donald Trump. La campanya que el va portar a la Casa Blanca va traspassar una sèrie de línies roges, mai traspassades fins aleshores. El període de moderació que havia viscut el Partit Republicà, entre el 1994 i el 2012, passava a formar part de la història. Després, ja com a president, va fer de la mentida un dels seus instruments habituals. Immigració, canvi climàtic, relacions internacionals, la qüestió racial, etc.

Si bé no podem obviar certa tendència eurocèntrica a l’hora d’interpretar el fenomen Trump, que a vegades ens impedeix entendre, entre d’altres qüestions, com pogué votar-lo majoritàriament la classe obrera blanca, també és cert que diaris com The Washington Post o The New York Times destacaven durant el seu mandat les falsedats constants que difonia mitjançant el seu compte de Twitter. I és que una altra peculiaritat absoluta de Trump fou que no necessitava pràcticament als mitjans. Amb el seu Twitter, el qual feia funcionar de forma hiperactiva, li bastava.

Presentava també una altra paradoxa; la de no aixecar grans onades de simpatia, però, en canvi, obtenir uns suports molts clars en temes centrals en la seva política internacional i americana. La paradoxa podria ser una paraula que definís la victòria i el mandat de Trump; el varen votar un nombre important de dones, després d’haver dit autèntiques porcades i barbaritats diverses sobre elles, ciutadans procedents de la immigració i aturats, entre altres col·lectius. I és que el seu estil de governar, intuïtiu i alhora destructiu, fou entès i secundat per milions de ciutadans.

No oblidem tampoc una dada que alguns col·legues analistes subratllen; si no arriba a ser per la Covid, molt probablement, l’expresident Trump avui continuaria governant la primera potència mundial. És més, si no l’hagués negat, ni n’hagués fet befa al principi, ni l’hagués minimitzat, potser en aquest hipotètic escenari hagués guanyat igualment. Al cap i a la fi, recordem, l’actual president Joe Biden es va imposar per un marge de 4,5 punts. Una victòria més ajustada del que es podia esperar. Amb una participació, a més, del 68%, clarament elevada tractant-se dels Estats Units.

Tornant a Europa, aquests últims dies ha esclatat l’escàndol Ferrerasgate. El conegudíssim presentador del programa matinal Al Rojo Vivo de La Sexta, Antonio García Ferreras, apareixia gravat en unes converses amb Villarejo. En aquesta gravació, Ferreras admetia que no li havia semblat creïble la informació procedent del seu íntim amic Eduardo Inda, director d’Ok diario, però que, tot i això, havia decidit donar-la al seu programa. Coneixent la falsedat de la informació Garcia Ferreras va exposar la notícia al seu programa i, això sí, va entrevistar també a Iglesias perquè pogués defensar-se d’unes acusacions tan greus com falses. El famós periodista situava doncs al mateix nivell una falsedat procedent d’algú com Inda amb les declaracions d’Iglesias, a qui fins al dia d’avui no se li ha trobat cap irregularitat, malgrat la persecució vergonyosa a la qual ha estat sotmès juntament amb la ministra Montero i els seus tres fills petits.

García Ferreras afirmava també en les converses enregistrades que als dirigents de Podemos els feien més mal les notícies falses quan procedien del seu programa, ja que La Sexta és percebuda com una televisió de tendència progressista: “cuando nosotros le damos una ostia a ellos, ellos sufren de cojones” deia literalment. I aquí se’ns presenta el següent dubte: hi ha mitjans de comunicació majoritaris i alhora creïbles? Perquè és clar, una cosa és explicar una notícia des d’un punt de vista més conservador o progressista, però sense alterar-ne l’essència, i una cosa totalment diferent és mentir i manipular l’opinió publica conscientment, tot cercant uns resultats de forma premeditada. Potser aquest sigui un motiu més pel qual la ciutadania, progressivament, confia més en mitjans de comunicació alternatius a les grans corporacions. És clar que d’aquests, n’hi ha de totes les tendències i qualitats i no sempre garanteixen l’esquivament de notícies falses.

No és gens estrany, doncs, vist el panorama, que en els darrers anys els mitjans de comunicació més grans passin per una crisi de credibilitat. Segons l’informe Digital News Report del 2022, elaborat per les Universitats de Navarra i Oxford, per primer cop, els ciutadans de l’estat, escèptics amb les notícies, un 39%, superen els que hi confien, els quals representen un 32%. Cal destacar també, que un 36% dels ciutadans no té interès per les notícies, ni se’n refia. En un rànquing format per quaranta-cinc països, Espanya es troba dins el grup dels deu últims quant a grau de confiança en els mitjans de comunicació. Són dades que no ens poden estranyar si atenem als esdeveniments viscuts aquests últims anys. Però que expressen desconfiança i fatiga per part de la ciutadania.

És una mala notícia, sens dubte, per a la salut democràtica. La manca de credibilitat i freqüent voluntat de manipulació provoquen desinformació, desorientació i frustració entre la ciutadania que sovint no sap on recórrer per informar-se correctament. Aquest panorama té a més un altre perill: a partir de transmetre la idea que tots els polítics són iguals, de crear còctels explosius que barregen veritats amb falsedats, es crea un terreny de joc propici per a l’extrema dreta, les seves fake news i el seu negacionisme en temes molt cabdals com són el canvi climàtic, el racisme, el masclisme, el nacionalisme d’arrel imperial, etc. Se li serveix en safata, una posada al mateix nivell de les barbaritats que defensen respecte de la resta d’opinions i propostes polítiques. Quelcom absolutament irresponsable i temerari en un estat democràtic i de dret.

Jaume Burdils. Sociòleg.