“Jo vaig amb això, però és massa bast”. Això és el que el periodista Antonio García Ferreras li va dir al també periodista Eduardo Inda, segons s’ha pogut saber per uns àudios publicats ara fa uns dies per Crónica Libre on se sent una conversa entre Ferreras i l’excomissari  José Manuel Villarejo. Amb aquesta frase, Ferreras feia referència a una informació publicada el 2016 per Inda segons la qual l’aleshores líder de Podemos, Pablo Iglesias, tenia un compte bancari a les Illes Granadines, un paradís fiscal on, suposadament, qui acabaria sent vicepresident del govern, sumava més de 270.000 euros provinents del govern veneçolà de Nicolás Maduro.

La publicació d’aquest àudio no era el primer episodi del que s’ha convingut a anomenar ‘clavegueres de l’Estat’. Fins aleshores, però, els àudios lligaven a José Manuel Villarejo amb estratègies més que dubtoses per afavorir altres líders polítics -com l’exsecretària general del PP Maria Dolores de Cospedal-. Amb aquesta publicació l’escàndol traspassava la política per implicar també una possible relació tèrbola entre periodisme i política.

La relació entre els dos camps, el periodisme i la política, ja és implícita en el fet que la professió periodística, en la seva millor versió, aspira a ser el ‘quart poder’, fiscalitzador de la política. Però no és tot una eina de control, sinó també de comunicació, ja que els mitjans de comunicació continuen sent, amb permís de les xarxes socials, els veritables creadors i editors de l’agenda setting, concepte queens ve a dir que els mitjans de comunicació posen sobre la taula els temes a partir dels quals els ciutadans jutjaran l’acció del govern dels diferents líders polítics i, per extensió, dels partits. Així, controlar aquesta agenda es torna essencial -no només en campanya electoral- per determinar que els temes sobre els que volem que els ciutadans es formin opinions siguin aquells sobre els quals en podem sortir millor parats.

Posar uns temes sobre la taula vol dir influir sobre què s’ha de raonar, però no sobre com o quina opinió s’ha de tenir. Un exemple serien qüestions com l’avortament, la memòria democràtica o l’eutanàsia, que poden protagonitzar titulars durant un temps concret i cada ciutadà conformar o expressar la seva opinió sobre aquest tema, podent ser favorable, contraria, indiferent, etc. El fet determinant és que el ciutadà estigui expressant aquesta visió sobre els temes que els mitjans impulsen i, si no té una opinió, aquests ciutadans s’esforçaran en construir-la -possiblement en base al que el seu partit favorit té a dir sobre aquell tema-.

Per tant, dedicar hores i hores a una temàtica farà que molts ciutadans es generin una opinió sobre la mateixa. L’enfocament que aquests mitjans donin, l’anomenat framing, influirà en aquesta posició dels espectadors. Així, si d’un partit polític, diguem Podemos, durant els seus primers anys de vida, més que propostes polítiques i discursos, els mitjans van plens de possibles corrupcions, polèmiques, relacions amb autocràcies i comptes bancaris a paradisos fiscals, és més que probable que això tingui una influència en una part dels votants.

La necessitat del periodisme

La pregunta clau al voltant d’aquest cas és no la capacitat d’influència sinó com els mitjans han arribat a aquesta situació. És a dir: si una de les principals tasques periodístiques és la contrastació de la informació, la honestedat i posar-ho tot en dubte, com estem actualment en un context de fake news i mitges veritats que no només s’esperonen des de perfils anònims de xarxes socials sinó que arriben a segons quins mitjans de comunicació?

Si fem la vista enrere, fins fa 15 o 20 anys, el model de negoci dels mitjans de comunicació es podria resumir, de manera simplificada, en la publicitat -als diaris, TVs, ràdios, etc.-, les vendes de diaris al quiosc i les subscripcions a aquests mateixos diaris. Les principals capçaleres, ràdios i televisions arribaven a milions de persones, així que els espais publicitaris equivalien a molts diners.

A finals del segle XX i principis del segle XXI, quan Internet comença a aterrar en moltes llars, els mitjans de comunicació es plantegen el fet de crear una web com a sinònim de modernitat. Però, quin contingut oferir? De pagament o gratuït? La majoria es va decantar per la segona opció, obligant als pocs mitjans que havien instal·lat un mur de pagament virtual -com El País– a desfer-se’n d’ell. En resum: aquells amb accés a Internet podien consultar la majoria de notícies del diari en paper però de manera gratuïta.

Sens dubte, el punt d’inflexió el va marcar la crisi econòmica de 2008, que es va endur per davant els principals sectors anunciants dels mitjans: immobiliàries, bancs, caixes d’estalvi, agències de viatge, etc. Als inicis de la segona dècada del segle XXI els mitjans es trobaven sense anunciants i sense subscriptors. En un context on els internautes no pagaven ni per la música, ni per les pel·lícules ni pel futbol.

Els mitjans de comunicació havien de confiar en la publicitat a Internet, que reporta molts menys beneficis. Amb tot, va ser una època de retallades a les principals capçaleres, que no podien sostenir les seves estructures: desenes d’EROs, centenars de mitjans tancats i milers de periodistes acomiadats només en els primers anys de crisi econòmica.

Aquesta dependència de la publicitat implicava una d’aquestes dues conseqüències -quan no les dues-: o bé depenies de generar milers o milions de visites amb noticies cridaneres o mitges veritats; o bé depenies del principal anunciant: les Administracions que, per extensió, depenen dels partits polítics que les gestionen.

Així, molts mitjans van acabar amb una estratègia dirigida a captar l’atenció de centenars de milers o milions de visites, les necessàries per pagar tota l’estructura (quan no deutes del passat). En paral·lel, i degut en part a la reducció de costos que suposa emprendre un mitjà en l’era digital, van néixer blocs i webs amb aparença de mitjà de comunicació que estaven clarament esbiaixats políticament.

Amb els anys, el sorgiment d’una cultura de pagament gràcies a Spotify, Netflix i altres plataformes, ha permès l’aposta d’alguns mitjans pel contingut de pagament. En l’actualitat, fins i tot les principals capçaleres, com El País, La Vanguardia i El Mundo, només per citar-ne tres, tenen una part del seu contingut restringit als subscriptors de pagament, que en alguns casos arriben a suposar el 70% dels ingressos dels mitjans.

Aquesta estratègia topa, en alguns casos, amb els interessos dels propietaris dels mitjans -quatre grups empresarials controlen mitjans a Espanya que equivalen a més del 80% de l’audiència-, quan no a deutes previs i dependències que tot plegat els poden generar.

Pèrdua de credibilitat

El principal perill quan lluites, amb el que sigui, per l’audiència o per influir políticament, és que el teu mitjà podria perdre credibilitat. Si això passa, la propera vegada que intentis ‘vendre’ una informació, et costarà més. Així, un mitjà com OK Diario té menys credibilitat si dona una informació que si ho fa un programa polític consolidat com Al Rojo Vivo, de La Sexta. Per tant, el fet que la informació del compte corrent a un paradís fiscal no només es publiqués a OK Diario sinó que tingués repercussió a una televisió com La Sexta revestia aquella informació de major credibilitat per als espectadors.

Sigui com sigui, la credibilitat del periodisme ha patit una forta davallada. Segons l’informe Digital News Report, publicat l’estiu de 2022, només el 55% dels espanyols està interessat en les notícies i un 35% confessa evitar-les habitualment. Preguntats per què eviten informar-se, el 29% considera que són poc creïbles o estan esbiaixades. Casos com el que s’ha destapat entre Villarejo i Ferreras, que dibuixen certa connivència entre la política i el periodisme, no ajuden a aquesta situació.

La principal conseqüència de tot plegat és una ciutadania desinformada, és a dir, amb menys eines per jutjar els responsables polítics i les decisions col·lectives. Però, quan no és una qüestió de desinformació, és gairebé pitjor, ja que vol dir que s’incrementa el percentatge de persones que s’informen exclusivament per xarxes socials, on són presents les principals capçaleres però també milers de comptes, grups i usuaris difonent tot tipus d’informació sense que hagi passat cap filtre i amb la mateixa aparença que l’article de qualsevol mitjà de comunicació reputat.

No obstant, i arrel de la polèmica que les converses entre l’ex comissari Villarejo i el periodista Antonio Garcia Ferreras van provocar, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consell de la Informació de Catalunya van emetre un comunicat conjunt on es remetien a la necessitat d’un periodisme “responsable, honest i compromès” i on recordaven que “la immensa majoria de periodistes estan compromesos amb la democràcia i els valors ètics”.  

Adrián Caballero

Twitter: @a__caballero

Politòleg i periodista. Professor a la UAB i ESIC i creador del podcast Simple Política