Juan Luis Aparicio
Politòleg

El proper 25 de març tindrà lloc a Roma la cimera de caps d’Estat o de govern de la UE a 27 membres. La cimera commemorarà els 60 anys des de la signatura del Tractat de Roma pel qual es constituïen les llavors Comunitats Europees (Comunitat Econòmica Europea, Euratom i la CECA – en funcionament des de 1952). No obstant això aquesta efemèride arriba en el pitjor moment per a la integració europea. No és una crisi periòdica o cíclica més, és la pitjor de totes del procés. La desintegració europea ja s’ha iniciat amb la sortida del Regne Unit de la UE. El que resulta més inquietant és que encara pot anar a pitjor. Les eleccions generals als Països Baixos i les presidencials a França d’enguany (1) poden portar a la victòria electoral a representats de partits d’extrema dreta xenòfoba, aïllacionista i eminentment antieuropeus. Que a dos Estats membres fundadors, signataris del Tractat de Roma, succeeixi això no és un símptoma nou o passatger, és una malaltia que porta més d’una dècada incubant-se.

Com hem arribat a on som ara?

Els atacs al que representa la UE s’han vertebrat en els darrers anys en un discurs polític molt efectiu que ha arribat a determinats sectors de la població europea. La crisi econòmico-financera iniciada en 2008 i la falta d’una resposta comuna i coordinada de la UE en general i dels Estats membres en particular han mogut a aquests sectors de la població a abraçar opcions de defensa d’allò que consideren necessari per a la seva supervivència individual.

La crisi de 2008 només ha accelerat un procés que ja portava anys produint-se. L’enorme impuls dels anys noranta del segle XX amb el Tractat de Maastricht i les seves posteriors reformes (Amsterdam i Niça) van portar a constituir els elements definitoris de la UE. La consolidació de les quatre llibertats (de moviment de treballadors, de béns, de serveis i de capitals), la ciutadania europea, la creació de l’euro i l’ampliació cap a l’est que significava l’anhelada unitat europea. L’impuls dels noranta es va acabar quan l’evolució lògica del procés, la Constitució Europea va fracassar. Es va fer un pas en fals al voler avançar ràpidament sense dotar a l’estructura institucional de la UE d’elements veritablement democràtics. No es va saber combinar la representació dels Estats membres amb una participació més directa de la ciutadania. Iniciatives de la Comissió Europea durant el procés de discussió de la Constitució Europea, ara ja oblidades, com el Pla D (Democràcia, Diàleg i Debat) van fracassar estrepitosament per manca d’ambició política i desinterès dels Estats membres.

Quins són els virus que han infectat a la UE?

Des d’un punt de vista eurocèntric es podria considerar que són externs. Provindrien d’altres països, com els Estats Units d’Amèrica, Rússia, la Xina, el Japó… que en un món cada vegada més multipolar els interessa desactivar el procés d’integració europea per afeblir el pes econòmic i polític de la UE al món. Però aquesta visió és massa simplista. La competència per un tros del pastís mundial no portaria internament cap a menys UE sinó a una cooperació més estreta entre els Estats membres.

Els virus que afecten a la UE són majoritàriament interns. Massa anys de discursos buits on després de reunions del Consell Europeu polítics mediocres i covards que per no afeblir-se davant de la seva opinió pública preferien culpar a la UE dels problemes nacionals i considerar com a propis i no comuns els èxits conjunts. Això ha generat un dels pitjors mals per a les societats democràtiques avançades, una profunda desafecció, desinterès i manca d’implicació de la ciutadania. Al Regne Unit aquest discurs, recobert amb mentides, ara anomenades post-veritat per alguns, ha fet guanyar les opcions aïllacionistes. A la resta de la UE les mateixes posicions han vist incrementar el suport cap a opcions anti-integracionistes. El raonament és simple, si la UE és la culpable doncs sortim d’aquesta per poder fer front nosaltres sols als nostres problemes.

Però tots els virus no venen només dels Estats membres. Aquells que actuant en nom des de les institucions comunitàries, a l’ostentar altes responsabilitats durant els darrers anys, no han tingut el coratge per encetar d’una vegada per totes la reforma democràtica de les institucions, per fer-les més transparents i poder rendir comptes davant de la ciutadania. Aquests també han contribuït i de quina manera a incrementar els mals de la UE.

Quin és el tractament previst?

Si la situació no empitjora, amb la marxa de més Estats membres de la UE, ara és el moment de prendre decisions. El “Llibre blanc sobre el futur d’Europa” (2) elaborat per la Comissió Europea i presentat el passat 1 de març de 2017 pel president Jean-Claude Juncker al Parlament Europeu mostra per primera vegada i sense eufemismes les opcions reals de futur per a la UE. En aquest document s’identifiquen fins a 5 escenaris de futur d’aquí al 2025: dos escenaris de marxa enrere (només continuar amb el mercat únic i fer menys però més eficientment), un de status quo (continuar com ara) i dos per avançar (la UE a diverses velocitat d’integració i tots a la vegada fer més conjuntament).

L’escenari més probable és la UE a diverses velocitats. De fet aquesta és l’aposta dels quatre Estats membres més grans Alemanya, França, Itàlia i Espanya com es va mostrar en la reunió informal celebrada a Versalles el passat 6 de març de 2017. Aquesta possibilitat ja es va contemplar amb l’ampliació cap a l’est de 2004 però es va descartar al preferir avançar tots a l’hora. No continuar per aquest camí ha estat una pèrdua de temps. De fet ja existien en aquell moment antecedents com el Tractat de Schengen (abolició de fronteres interiors) o l’euro com a moneda única.

La UE a diverses velocitats sembla la única solució a l’atzucac present. Tanmateix cal tenir en compte que les polítiques on es podrà avançar són en temes de seguretat, defensa, control de fronteres, immigració i asil. La integració a diverses velocitats en assumptes com polítiques socials (treball, seguretat social o educació) o fiscals (imposició comuna) queden en segon terme i no tindrien avanços significatius pel 2025.

El dubte que sorgeix és si el tractament serà finalment efectiu. Aquí ja entrem en el terreny de la especulació. Es poden donar diversos graus d’efectivitat depenent de l’evolució a mig termini, però pot ser totalment inefectiu si la sortida d’algun Estat membre més es produeix, i encara més si és un dels fundadors. Donada aquesta circumstància, la inestabilitat i la volatilitat serien tant grans que possiblement un nou ens europeu supranacional hauria de néixer per substituir a la fracassada UE.

__
(1) Eleccions generals als Països Baixos el 15 de març de 2017 i les presidencials a França en dues voltes el 27 d’abril i el 7 de maig de 2017.
(2) Disponible a: https://ec.europa.eu/commission/sites/betapolitical/files/libro_blanco_sobre_el_futuro_de_europa_es.pdf