En quin moment està la Llei de Barris a Catalunya? Resposta

Jordi Merino Noé
Sociòleg, coordinador de la Llei de Barris de Rocafonda, el Palau i l’Escorxador de l’Ajuntament de Mataró i professor associat de sociologia
Universitat de Girona.

Roger Campdepadrós Cullell
Professor associat de sociologia
Universitat de de Girona.

El text que es presenta a continuació és una descripció breu i sintètica del que ha estat la Llei de Barris en tant que política de transformació urbanística i de voluntat de millora social de zones desfavorides i vulnerables a Catalunya des de l’any 2004. No pretén fer una avaluació de les diferents experiències ni analitzar amb detall aquesta política pública, sinó més aviat conèixer una mica millor la seva evolució. Entendre l’impacte que han tingut les polítiques de reducció del dèficit, la situació econòmica i l’alteració de les prioritats poden ajudar a conèixer la situació en la qual es troba aquesta eina de canvi en el moment actual.

1. Vulnerabilitat, exclusió i segregació social urbana. Una aproximació a la problemàtica.

En les darreres dècades s’han esdevingut una sèrie de transformacions econòmiques, canvis en la norma social d’ocupació i en els règims de protecció global del benestar, que al mateix temps també ha alterat els factors de vulnerabilitat de i sobre la població provocant processos considerables de dialització social. Els factors d’aquests processos han passat a afectar a categories i grups socials diferents als tradicionals, com per exemple el jovent, la infància, la població en situació d’atur, els assalariats/des amb ingressos baixos o els membres de les noves unitats familiars (Torres López, 1999). En els darrers anys aquests factors s’han intensificat i han donant lloc a noves desigualtats socials que s’han anat concentrant en barris i determinades zones urbanes. En aquests espais, denominats periferèies socials de les ciutats o zones de segregació social urbana, ja hi havia importants processos de segregació derivats de les polítiques urbanístiques i demogràfiques dels anys seixanta i setanta del segle XX en el cas de Catalunya xxx. Aquestes zones de segregació urbana , han anat concentrant bàsicament tant els nous grups de vulnerabilitat com els grups tradicionalment exclosos (Arias, 2000 ). No s’ha d’oblidar però, que indistintament d’aquest procés de concentració, la situació de crisi socioeconòmica inciada l’any 2008 i les polítiques per gestionar-la han eixamplat les situacions de pobreses i privacions de les famílies afectant a un gran nombre de problació (Sáez, 2013).

Cal cercar en la interacció entre les estructures d’oportunitat – el mercat, l’estat/redistribució i reciprocitat- algunes de les causes més importants dels nous factors de vulnerabilitat. Aquestes interaccions que han estat relacionades amb les trajectòries d’exclusió social i les situacions de privació, també ho han estat a l’àmbit dels barris (de la Cal & Martínez , 2009). És en aquests espais on s’acumulen múltiples processos de desafavoriment on els mecanismes d’integració social, política i econòmica no funcionen acuradament, – o no s’assoleixen els objectius d’aquests mecanismes-. Això és degut als anomenats efectes de barri, a l’aïllament institucional, a les situacions socioeconòmiques de la població o als processos de substitució, entre els principals motius (Martí-Costa & Parés, 2009).

És doncs en aquests barris on s’entrecreuen tota una sèrie de factors -físics, econòmics, socials i polítics- formant una dinàmica de vulnerabilitat i exclusió social diferent a, o desvinculada de, les dinàmiques socials i macroeconòmiques de la resta de zones de la ciutat (Requena, 2003).

Aquests processos no són nous.En la configuració de les ciutats en el passat ja es denotaven també altres processos de segregació socioespacial. Al llarg de la història i en diferents països hi ha hagut molts exemples segregadors a nivell espacial. En el cas de Catalunya aquesta situació a la que es fa esment, s’ha intensificat degut als considerables canvis demogràfics que han esdevinugts en els darrers quinze anys – com és el fenòmen migratori, els processos de rotació…-, i degut a la seva interacció amb la dinàmica del mercat de l’habitatge, del mercat de treball i a les dinàmiques socials entre diferents col.lectius (Merino & Dahbi, 2010; Torres López, 1999).

En aquest context d’agreujament de les desigualtats socials i d’evidència dels dèficits de determinats barris, s’han impulsat experiències que han volgut donar resposta a les preocupacions expressades des de diferents actors i a les seves demandes socials. Entre elles la més destacada és la Llei de Barris formulada a Catalunya, que ha volgut desenvolupar un escenari de concertació per a la transformació social i urbana (Muñoz, 2006; Nel•lo, 2010; Merino & Dahbi, 2010).

2. Els antecedents de la Llei de Barris

La unitat d’abordatge i de referència per a la transformació urbana de les ciutats i pobles europeus en les darreres dècades ha estat el barri, i així ha estat també des de la recuperació dels ajuntaments democràtics a Espanya i a Catalunya (García Ferrando, 2008). Des d’aquesta unitat bàsica – amb intenció de ser precisa i delimitada geogràficament – es van començar a endegar polítiques de transformació que entenien el barri no només com una dimensió gregària d’habitatges, de serveis i d’infraestructures; sinó també com una dimensió perceptiva de la vida humana. Es va anar definint doncs, el barri com un element espacial i relacional d’activitats, de grups socials amb característiques determinades, i que són la resultant del modus de vida dels seus pobladors i pobladores.

La gestió residencial de la població migrant dels anys seixanta a Catalunya juntament amb un urbanisme caòtic i poc planificat va configurar unes perifèries urbanes i polígons d’habitatges amb moltes mancances. Gràcies a les demandes veïnals organitzades i al canvis polítics, els primers ajuntaments democràtics van posar en les seves agendes gestionar en tant que repte algunes d’aquestes mancances i demandes. Les primeres intervencions en aquests barris van començar a implementar-se al voltant dels anys vuitanta. Bàsicament eren en l’espai físic dirigides a intervenir en el pla urbanístic, en la construcció d’algun equipament o en el de la rehabilitació d’edificis i habitatges. Les intervencions de millora de tipus social – per a diferenciar de les físiques- i que responien a una multitud diversa d’abordatges i àmbits, també van començar a implementar-se en aquest anys. No tenien però, cap relació amb les polítiques urbanístiques o d’inversió en els barris. S’abordaven i es treballaven de manera diferents, tot i tenir una estreta relació en l’impacte i millora del barri. Existia doncs en aquesta etapa una independència entre unes polítiques i d’altres.

A partir dels primers anys de gestió i a mesura que s’anava intervenint en l’espai i els pressuposts públics anaven incrementant, es va visualitzar la necessitat de canviar l’enfocament. Es va posar de relleu la necessitat d’interconnectar els diferents àmbits de les polítiques d’intervenció per tal d’adoptar un enfocament més integral.

El coneixement aportat per aquests anys d’experiència, així com pels diversos estudis sobre les desigualtats socials urbanes, posaven de relleu una de les grans desigualtats intrínseques de les societats industrials: els processos de transformació sociourbans desiguals del capitalisme avançat (Martí-Costa & Parés, 2009). Aquests processos expressaven desigualtats sobre els individus i les seves famílies en el seus accessos a recursos i oportunitats (Torres López, 1999). A nivell espacial es denotava una concentració d’una amalgama de problemàtiques adverses i d’iniquitats socials.

A tenor d’aquesta informació de les diferents experiències, dels debats teòrics de la regeneració urbana ide les demandes d’organitzacions veïnals, socials i polítiques, es va empènyer als detentadors públics a mostrar una voluntat manifesta d’intervenir en l’espai físic a través d’una perspectiva socio-espacial. Així es van començar a desenvolupar els diferents programes i visions de transformació de les zones més desfavorides de pobles i ciutats.

2.1 Les polítiques de regeneració urbana i la intervenció integral a barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial per part dels poders públics.
A Europa hi ha tot un bagatge de treball en espais i zones urbanes degradades – o en vies de degradació – a través de la rehabilitació i la reurbanització que han anat marcat una tendència en aquest tipus de polítiques. Per a destacar algunes de les més conegudes i exitoses es pot fer referència a la rehabilitació de la perifèria urbana de grans ciutats al Regne Unit, a algunes actuacions concretes als boundaries de França, als programes de socialstat dels barris de Berlín a Alemanya, als quartiers d’algunes regions d’Itàlia, i també algunes experiències de regeneració de barris a Holanda. Experiències diferents però amb una voluntat manifesta d’intervenció.

També en el cas d’Espanya hi ha un bagatge en aquest tipus de polítiques. Diferents governs regionals i locals –en alguna ocasió amb suport del Govern central- han posat en marxa programes per tal de focalitzar les actuacions en espais on es concentren determinades problemàtiques d’exclusió social i urbana, a fi de millorar-ne la situació.

El model de Rehabilitación Integral de Barrios Andaluces va partir de les experiències dels anys noranta i es desenvolupà a alguns barris de Màlaga, Granada o Almeria, i a d’altres ciutats on es van desplegar coordinadament actuacions de recuperació d’habitatge, de reallotjament de famílies, educatives, formatives, d’ocupació i de salut. A part d’aquests primers grans passos de la Comunitat Autònoma d’Andalusia, és al País Basc i a Catalunya on es van desenvolupar i es desenvolupen programes d’àmbit espanyol que tenen forces similituds amb els programes de regeneració urbana impulsats en d’altres països de la Unió Europea.

El Programa de Ayudas para la Revitalización Urbana de Zonas Desfavorables -conegut col•loquialment com a “Programa Izartu”– és el que ha desenvolupat el Govern Basc en dues grans fases 2001-2005 i 2004-2008, amb les seves respectives pròrrogues d’execució. La vertebració central són les accions destinades a la millora de les infraestructures i al desenvolupament econòmic a través d’una intervenció integral centrada en quatre grans eixos: l’entorn productiu, les infraestructures bàsiques locals, la integració social i serveis socials, i l’assistència tècnica. És un programa amb una vessant no únicament urbanística, sinó que ha apostat per la cohesió territorial, a fi de generar serveis que podrien ajudar a crear ocupació o millorar les condicions de producció i comunicació de les empreses locals.

En el cas de Catalunya un exemple d’aquest progrés cap a polítiques socio-espacials són els programes desenvolupats als anys vuitanta en l’àmbit de la planificació urbanística i de la rehabilitació a través dels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) o dels Programes de Remodelació de Barris que va posar en marxa la Generalitat als anys noranta. És però, el Programa de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Vil.les que requereixen una atenció especial – denominat popularment com la Llei de Barris- iniciat l’any 2004, el que va suposar un canvi substancial i qualitatiu en la perspectiva de com actuar en un territori. Els programes europeus desl diferents països i la mateixa Unió Europea, les experiències socio-espacials i els debats teòrics sobre les implicacions de les polítiques de regeneració urbana van servir com a marc referencial i metodològic.

3. La revelació del Programa Millora de Barris
Impulsat pel denominat Govern catalanista i d’esquerres (2003-2006), la Llei 2/2004, de 4 de juny, de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Vil•les que requereixen una atenció especial va ser la primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en la setena legislatura de l’actual Generalitat. També va ser el primer marc legal aprovat a Espanya dirigit específicament a la millora de barris amb problemàtiques socials amb la voluntat de variar les causes que incidien en els processos de segregació socio-espacial (Mongil, 2010; Muñoz, 2006). Tot i la intenció transformadora de les experiències anteriors, aquesta era la primera política de regeneració urbana amb marcat caràcter integral (García Ferrando, 2008).

La seva integralitat es reflexa en la diversitat d’àmbits en què vol incidir: la transformació urbanística, la rehabilitació d’edificis la supressió de barreres arquitectòniques, l’equitat de gènere i la millora de les condicions econòmiques i socials de la població. És doncs una forma d’actuar holística i intervencionista que reconeix les causes socioeconòmiques i culturals associades a la degradació urbana, tal i com recull el Decret 369/2004, de 7 de setembre que desplega la Llei.

A més, el programa de la Llei de Barris impulsat des del Govern de Catalunya va suposar una important revelació en la manera de concebre les actuacions. Va aportar un canvi qualitatiu i substancial en la forma de treballar les zones de segregació: calia fer-ho des de la col•laboració interadministrativa i amb la participació de partners, actors locals i residents.

Per tal de garantir una consecució dels objectius de millora en els barris, la demanda havia de provenir del món local. Aquest és qui tenia un major grau de coneixement de les problemàtiques i és qui havia de liderar basant-se en un principi de subsidiarietat. Van ser els ens locals els que van sol•licitar a la Generalitat una col•laboració interadministrativa per a poder optar a un fons econòmic denominant Fons de Barris. La Generalitat aportava tant aquest fons econòmic- que cobria el 50% del projecte de millora- com el paraigües legal i la potent via de com poder transformar . Per la seva banda, els ens local aportaven la resta de cofinançament i la gestió del projecte a través de la seva capacitat administrativa de gestió.

Taula 1

Per tal de poder optar a aquest Fons, hi havia dos criteris de selecció: un era la necessitat d’actuar i l’altre la proposta feta des dels ajuntaments a través d’un Projecte d’Intrevenció Integral. El primer criteri obligava a explicitar les problemàtiques urbanístiques, demogràfiques, econòmiques i socials per tal de justificar que aquella zona requeria una atenció especial a través d’una diagnosi. El segon criteri era que el projecte que es presentés havia de donar resposta a les principals qüestions i assumptes identificats en la diagnosi, i com no, centrada exclusivament en tots els eixos que recollia la Llei per garantir la integralitat a través de la intervenció en diferents camps. Ambdós criteris obligaven a un esforç d’identificació dels problemes a nivell local, però també a la necessitat d’aplicar una eina metodològica similar a tots els projectes a Catalunya.

L’àmbit local prenia rellevància. Els ajuntaments eren els que sol•licitaven suport i col•laboració interadministrativa, els que executaven i dirigien el Projecte, però amb un grau de responsabilitat compartida amb la Generalitat i amb els actors i entitats locals. Aquest punt de partida des de l’àmbit local en el disseny dels projectes va comportar una important concreció, però també va provocar algunes diferències considerables entre projectes, així com diferents graus d’implementació.

taula2

4. Un primer canvi en la dinàmica del desplegament del Programa Millora de Barris
L’any 2009 després de cinc convocatòries i un ampli desplegament de projectes de Llei de Barris, la Generalitat de Catalunya va iniciar una nova etapa incorporant als Projectes d’Intervenció Integral municipis petits i projectes que ja l’havien conclòs. Va obrir una nova línia per a municipis de menys de deu mil habitants i una altra per a aquells municipis que havien finalitzat el període de quatre anys. La voluntat manifesta era que els municipis amb menys capacitat econòmica i infraestructures també poguessin treballar la cohesió social i territorial de zones segregades o en vies de segregació . La segona incorporació era que puguessin continuar rebent suport del Fons de Barris i de la Generalitat de Catalunya aquells projectes acabats que consideressin que calia continuar treballant algun dels camps d’intervenció atès la seva singularitat, o per abordar noves problemàtiques sorgides i no identificades en la diagnosi inicial. Aquestes noves fórmules incorporades indicaven una voluntat d’adaptació als canvis ja fos per les dinàmiques pròpies de cada ajuntament o les dificultats i problemàtiques socials de la població de la zona de protecció per tal que el Projecte d’Intervenció Integral tingués unes millors garanties de realització (Nel•lo, 2010).

Després de l’any 2010 a tenor de la situació econòmica, que es començava a notar de forma més severa, i per garantir la viabilitat dels projectes en execució, la Generalitat de Catalunya no va tornar a obrir convocatòria per a nous projectes presentats per municipis per tal de poder-se adherir a la Llei i disposar de recursos del Fons de Barris. Va coincidir aquesta decisió amb un canvi polític a la Generalitat de Catalunya. Es va passar del Govern d’Entesa (2007-2010, i que eren les mateixes formacions que composaven el Govern Catalanista i d’Esquerres ) composat per les forces polítiques del PSC, ERC i la coalició ICV-EUiA per a un Govern de la coalició política de Convergència i Unió.

5.Un altre canvi, el darrer? La col•lisió de les polítiques de reducció de dèficit i l’inici de la fi de les polítiques d’intervenció integral.

Entre els anys 2010 i 2011 es comencen a succeir canvis en les dinàmiques de realització dels projectes per part dels ajuntaments. Comencen a aparèixer alguns problemes amb els compromisos econòmics en relació als ingressos del Fons per part de la Generalitat cap als municipis. Aquest fet va dificultar posar en marxa i implementar els projectes de les darreres convocatòries, malgrat la fórmula de poder sol•licitar bestreta per part dels que l’iniciaven. Però també van aparéixer dificultats per part dels mateixos ens locals a mantenir els plans d’inversions en relació a les actuacions d’infrastructures i obres, o destinar els recursos estimats en el pla financer anual. La causa principal expressada es trobava en les polítiques de reducció del dèficit públic que no permetien l’endeutament de les administracions públiques i prioritzaven el retorn de deutes bancaris, així com la caiguda dels ingressos per part de les diferents administracions . Es va afegir a més, el marc legal que limitava la realització d’inversions en obres i la reducció dràstica de les despeses relacionades amb la provisió global del benestar a diferents nivells. De retruc, en tenir els projectes un caràcter temporal i amb un gran diversitat de models de prestació en relació a les seves actuacions, van ser objecte de minorització i alteració de les seves partides de transferències i de despeses per part de diversos ajuntaments a nivell general:

Però aquesta situació no només va ser dificultosa per a les administracions públiques i executants dels projectes. Les famílies de les zones de protecció de la Llei de barris també es van veure afectades directament tant per les mesures d’alteració del benestar i de pujança impositiva endegades per les diferents administacions, així com per les conseqüències de la situació socioeconòmica de crisi sobre les mateixes.

Un exemple relacionat directament amb aquesta aturada són els projectes de rehabilitació dels elements comuns dels edificis i la instal•lació d’ascensors. Es barregen elements que tenen a veure com que cada ajuntament té una fórmula diferent per a realitzar les actuacions d’aquest camp, que la Generalitat no obre convocatòria d’ajuts de rehabilitació després de l’any 2010 , que els ajuntaments no poden fer front al co-finançament i les obligacions reconegudes cap a les comunitats de propietaris i propietàries… Però també les dificultats dels veïns i veïnes per a poder abonar els compromisos econòmics dels projectes d’obres, ja que aquests tenen una consideració tripartita sostinguda entre Generalitat, Ajuntaments i propietaris/àries. Per tant en les justificacions econòmiques cauen el nombre d’aquests projectes de rehabilitació perquè no s’han iniciat o simplement s’han aturat a mig procés. Això no vol dir però, que la rehabilitació d’aquests elements s’aturi per complet, però si que pateix. La crisi del sector de la construcció que obliga a l’adapatació d’algunes empreses constructores cap a la rehabilitació i l’intent d’aplicació d’algunes fórmules per a solucionar aquest tema per part d’alguns ajuntaments permeten certa, però mínima, continuïtat.

Com comencen a posar de relleu els estudis empírics sobre el primer impacte de la crisi en la població, aquesta es concentra majoritàriament en aquells sectors i classes socials més vulnerables, als que s’afegeixen nous col•lectius (Laparra& Pérez, 2012). Malgrat això, ja existien situacions de pobreses i exclusió social anteriors a la situació de crisi: La pobresa és preexistent a la crisi i és conseqüència d’unes estructures socials desiguals de partida. Fonts de dades com el Panel de Desigualtats Socials de Catalunya (PaD) han ajudat a disposar d’elements per a entendre millor aquest fenòmen dinàmic, multidimensional i complex fins l’any 2011: Aquesta realitat socioeconòmica de crisi va començar afectant als col•lectius tradicionals, pertò també a d’altres grups – la nova pobresa- perquè el risc d’entrada a la pobresa s’havia ampliat i es començà a observar un mobilitat social descendent de gran part de la població. D’altra banda van augmentar les dificultats per ensortir-se. Alguns instruments per combatre aquestes situacions – com eren els escuts protectors de determinades polítiques- s’han debilitat i estan essent minoritzats perquè les línies d’acció política s’estan reorientant cap a d’altres àmbits; però no pas a combatre l’increment de les desigualtats socials (Sáez, 2013).

Nombroses fonts com les qe ofereix el IV informe de FOESSA apunten a un increment estrepitós del llindar de pobresa, que també s’expressa a nivell territorial. Tot i que no són molt nombrosos, estan apareixen estudis que es preocupen per a observar els efectes de la darrera crisi en la la dimensió socioespacial a nivell de tot Catalunya o a nivell espanyol. Per citar-ne els més destacables, n’hi ha de Barcelona ciutat i de la seva perifèria que indiquen que les desigualtats es concentren -i s’incrementen – en zones de segregació social urbana . Més recentment hi ha les aportacions i estudis de cas del Projecte Barris i Crisi . En el cas del subjprojecte denominat “segregació urbana” es conclou que aquesta problemàtica ja era significativa l’any 2001 tant en els territoris més desfavorits i significativa també amb els grups socials més benestants; Per tant, molt abans de la situació de recessió i per això els seus autors remarquen que ja era un fenomen estructural. Com s’ha mencionat al principi, molts dels factors físics, econòmics, polítics i socials que apunten aquests estudis sobre la concentració de la pobresa, ja es constataven previamenta a la situació econòmica actual (Requena, 2003).

Retornant a l’eina, la Llei de Barris no resta al marge d’aquest escenari econòmic que s’ha descrit, de les desisions polítiques, ni de les seves conseqüències. Un exemple d’això és quan la Generalitat reconeix la dificultat d’efectuar els pagaments al gener de 2012 i ho comunica formalment als responsables polítics dels ens locals que gestionen un Projecte de Barri per a que ho tinguin en compte en l’elaboració o consideració per als seus pressupostos per aquell any. Des d’aquesta advertència, el Govern de la Generalitat no incorpora ni la denominació ni la dotació pressupostària del Fons de Barris. Des d’una lectura economicista es podria afirmar que allò que no està contemplat en un pressupost de despeses no existeix, almenys inicialment. Malgrat això, per part de la Generalitat s’anima als municipis a continuar desenvolupant els seus projectes, ja que ho considera una bona eina de transformació com ho ha demostrat en els primers projectes i sobretot atès la situació de vulnerabilitat i l’impacte de la davallada econòmica sobre els barris.

Se suma a més la demora considerable de l’ingrés als ens locals de les despeses justificades al Fons de Barris amb antel•lació a la data. Aquesta situació el Govern la intentarà solventar l’any següent via els mecanismes extraordinaris de pagaments a proveïdors mitjançant el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas acollint-se al Reial Decret Llei 8/2013, de 28 de juny, de mesures urgents contra la morositat de les administracions públiques i de suport a les entitats locals amb problemes financers. Es tracta però, de fer front a alguns drets reconeguts per part dels ens locals pendents de pagaments i que són despeses ja liquidades. És a dir per a pagar el co-finançament que inicialment han suportat els ajuntaments.

En el pressupost del 2013 es repeteix la mateixa situació descrita. L’avançament de les eleccions comporta una pròrroga dels pressupostos del 2012 i, com a norma general, els imports de les partides són similars als de l’exercici anterior. En aquest escenari resten aturades les despeses destinades a inversions i no es permeten les pròrrogues de crèdits de despeses de programes fins que s’aprovi el nou pressupost . Al mes d’agost del mateix any, el Govern de la Generalitat informa que prorroga formalment el pressupost per a tot l’any 2013. Indica que centra el seu objectiu pressupostari en l’elaboració d’uns càlculs per a l’any 2014 atès un objectiu de dèficit fixat pel Govern Central de difícil assoliment. Aquest nou sostre de dèficit del Ministerio del Govern Central es concentra en el 1,58% vers el 1,20% que havia previst la Generalitat. Això vol dir que segons aquest objectiu s’hauria de fer una previsió pressupostària a la baixa en nombroses partides. El Govern de la Generalitat va mencionar que no tenia intenció de fer un pressupost amb incorporacions del que va denominar retallades addicionals, i és per això que va manifestar optar per a treballar un pressupost per al proper exercici on es tinguessin en compte diferents opcions d’ingressos i per tant mantenir la pròrroga per al 2013.

Aquest escenari econòmic i la seva gestió, com s’ha fet esment, impacta directament en els projectes de millora de barris vigents o que han allargat el seu termini d’execució. El problema de tresoreria dels ajuntaments es converteix en un aturador com a norma general de les actuacions. Apareixen complicacions similars als de la Generalitat i el fet que els ajuntaments han de posar la totalitat dels recursos destinats als projectes inicialment. En aquest moment la situació proposa un exercici d’adequació a l’escenari per a continuar desenvolupant en la mesura del possible o plantejar-se el debat polític sobre la continuïtat, tancament o adaptació dels projectes a les noves exigències econòmiques i situacions socials identificades.

Tot i la diversitat dels projectes i dels seus graus de realització, es comencen a compartir estrategies similars: els nivells d’execució pressupostària dels darrers anys anteriors davalla considerablement i s’expressa semestralment en les certificacions econòmiques, no es compleixen els terminis dels plans financers, hi ha projectes d’obres que no es comencen, es veuen paralitzades les obres de rehabilitació dels espais comuns dels edificis, i es veuen minoritzats els programes de millora urbanística, econòmica i social.

Davant aquest problema i davant el trasllat de les dificultats al món local, la Generalitat proposa un allargament de la pròrroga dels anys d’execució dels diferents projectes a través del Decret 53/2012 de 22 de maig. Val a dir, que inicialment la Generalitat de Catalunya plantejava aquesta possibilitat de pròrroques extraordinàries només per algunes actuacions, sobretot les relaciones amb infraestructures i obres, però després d’un debat amb els ens locals es va decidir recollir la sensibilitat d’intentar fer el mateix per als programes d’altres camps com eren bàsicament els relacionats amb la millora social.

A aquesta possibilitat que ofereix el Decret, els ajuntaments comencen a acollir-se quan pertoca sol•licitar-ho, i sembla ser que la tendència de la gran majoria és aplaçar els projectes d’obres cap a la parti final del període i dedicar els esforços a les actuacions dels programes socials. Aquestes opcions també són indicacions que ofereix la mateix Generalitat per garantir la vibilitat dels projectes i centrar-se en donar resposta a la situació que es va detectant als barris.

L’any 2014 el Govern de la Generalitat destina un partida econòmica per al Fons de Barris de 37 milions d’euros. Aquests recursos considerables però, únicament van destinats a pagar deute cap els ajuntaments. Pobrement cobreix els drets reconeguts dels ajuntaments fins a l’any 2010 completament i alguns de l’any 2011.

3

Aquest tipus de polítiques intervencionistes estan doncs en un moment de transformació a Catalunya. I més aviat està trasnformant-se per qüestions de respostes de prioritats polítiques que no pas per un reorientament de les estratègies, o una experiència acumulada que indiqui que cal encetar altres abordatges. És un moment on no només hi ha dificultats per a la gestió econòmica de la Generalitat i dels ajuntaments, sinó que la darrera crisi econòmica capitalista sacseja i incrementa – també especialment- les dificultats de les zones de protecció de la Llei de Barris. Aquestes varen ser escollides atès les seves dificultats inicials i on es concentraven més situacions de vulnerabilitat. Per això va haver-hi una aposta política clara per a destinar-hi recursos i un marc d’actuació per a procurar alterar les situacions desfavorables de diferents àmbits i ajudar a no erosionar-se els escuts protectors per combatre les desigualtats socials. El moment però, deixa oberta la reflexió si sembla ser que aquests barris, pobles i vil•les de Llei de Barris continuen – i continuaran- com a zones segregades urbanes i socials de Catalunya malgrat els esforços que es destinen, i malgrat les iniciatives i impuls d’algunes accions concretes d’emprendidoria social.

6. Elements crítics: una valoració molt general de la eina i l’experiència fins el moment.
Malgrat la situació descrita, la Llei de Barris a Catalunya ha aportat elements interessants que cal posar de relleu: Ha resolt i ha suposat set convocatòries d’ajuts, s’han aprovat, impulsat i financiat 143 projectes d’intervenció i 4 propostes de continuïtat, dels quals 31 han finalitzat. S’han destinat prop de 1.330 milions d’euros d’inversió pública de la Generaltiat i els ajuntaments a la realització de les diferents actuacions dels projectes d’intervenció integral per tal de millorar barris o vil•les de zones protegides que es distribueixen en 117 municipis. A més, s’han creat dinàmiques i oportunitats de complementació d’altres polítiques al territori com han estat les convocatòries de Treball als Barris, encara vigents, focalitzades a desenvolupar polítiques d’inserció, formació i millora del mercat de treball local, o la convocatòria de Salut als Barris que també s’ha basat en els principis d’integralitat i subsidiarietat (Lope et al., 2009; Rodríguez & San Román, 2007).

La Llei de Barris ha permès en el cas de Catalunya actuar des d’una perspectiva transversal en barris que concentraven determinades problemàtiques, situacions de desigualtat i exclusió social. Han centrat l’atenció del poder públic regional-autonòmic i dels ens locals, que s’han preocupat d’identificar aquests problemes, de plantejar accions per a treballar-los i de destinar-hi recursos conjuntament i amb una voluntat manifesta de canvi.

Aquesta dinàmica ha ajudat a consolidar un model de gestió que s’ha extés arreu de Catalunya, ha avançat en línies d’intervenció interadministrativa, ha aportat elements de transversalitat i modes de treballar territorialment a les administracions locals (Aixalà, Cabellero, & Mascaró, 2009). També ha tingut la intenció d’avançar en termes de cohesió social, tot i les complicacions metodològiques i conceptuals que pot comportar el concepte. Hi ha hagut la intenció d’apostar per la dinamització comunitària, de fer partíceps als veïns i veïnes –beneficiaris/àries directes de les actuacions-, de realitzar accions de millora social,de canviar les imatges dels barris i llençar un missatge en tant que agent socialitzador que les coses poden canviar i els barris estan millorant.

Però no ha estat similiar a tot arreu: Els projectes s’han desplegat als municipis de forma diversa. Hi ha hagut bones experiències que han demostrat la funcionalitat de l’eina quan s’aprofiten les dinàmiques per a incidir en la millora de l’àmbit local (Lope Peña et al., 2009) , així com també quan s’articula amb propostes des de la innovació social per a cercar solucions concretes a problemes concrets com denota el Projecte Barris i Crisi .
Malgrat la situació de crisi que dificulta enormement l’execució dels projectes, encara és una eina de regeneració urbanística i de transformació social potent. Però en tant que programa un dia o altre cladrà cloure i finalitzar els terminis d’execució. Aquest serà un bon moment per fer balanç de la potencialitat de la Llei de Barris, si ha alleugerat l’impacte de la crisi en zones vulnerables, si calia que es complimentes amb altres polítiques… i com no, per a repensar les prioritats polítiques.

Referències
Aixalà, Dolors; Cabellero, Anna; Mascaró, Montse (Eds.) (2009). La Llei de barris a Terrassa: Una experiència per a la reflexió. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, D.L.
Arias Goytre, Félix (2000), Las periferias sociales: Los barrios desfavorecidos en las ciudades españolas. Documentación Social, nº 119, pp. 275-294.
De la Cal Barredo, Maria Luz; Martínez Monje, Pedro. Manuel (2009). Barrios con privación y exclusión social. Estructura de oportunidades y aislamiento institucional. Zainak. Cuadernos de Antropología-Etnografía,nº32, pp. 877-896.
García Ferrando, Lídia (2008).Retos para un nuevo modelo de intervención en barrios: La Llei de Barris de Cataluña (2004). Cambios en las políticas de regeneración urbana. Barcelona, Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, nº 12. Accessible a: http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-270/sn-270-58.htm. [data de consulta:10/5/2013]
Laparra, Miguel (2010). El primer impacto de la crisis en la cohesión social en España. Fundación FOESSA. Cáritas Española. Madrid
Laparra, Miguel; Pérez Eransus, Begoña (coord.) (2012). Crisis i fractura social en Europa. Causas y consecuencias en España. Barcelona, Obra Social “La Caixa”: Colección de Estudios Sociales, nº 35. Accessible a: http://obrasocial.lacaixa.es/deployedfiles/obrasocial/Estaticos/pdf/Estudios_sociales/vol35_es.pdf. [data de consulta:10/11/2014]
Lope Peña, Andreu; Rodríguez Soler, Juan; Castelló Santamaria, Laia (2009). De la ley de barrios al diseño de políticas locales de empleo: Estudio de caso en Cataluña. Arxius de Sociologia, nº21, pp. 49-64.
Martí-Costa, M., & Parés, M. (coord.)(2009). Llei de Barris: Cap a una política de regeneració urbana participada i integral? Barcelona: Generalitat de Catalunya/ EAPC-DG Partcipació Ciutadana.
Merino, Jordi & Dahbi (2010). Barris en transformació: Cap a una nova segregació social urbana a Catalunya?. Barcelona. Àmbits de Política i Societat, nº43, pp. 31-34.
Mongil Juárez, David (2010),. Intervención integral en barrios: Conceptos, instrumentos y elementos de mejora. Valladolid. Ciudades: Revista del Instituto Universitario de Urbanística de la Universidad de Valladolid, nº13, pp.139-161.
Muñoz, Francesc (2006): Fer ciutat, construir territori: La Llei de Barris. a. Activitat Parlamentària, nº 8.Barcelona: Generalitat de Catalunya, pp.59-75.
Nel•lo, Oriol (2010). The Callenges of Urban Renewal. Ten Lesson from the Catalan Experience. Lisboa. Análise Social, nº 197, pp. 685-715.
Requena, Jesús (2003). La peor casa en el peor barrio: Barrios de inmigración y marginalidad en la periferia urbana de Barcelona. El caso de Badalona. Barcelona, Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, nº 146. Accessible a: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=668838&orden=7026&info=link. [data de consulta:04/05/2012]
Rodríguez-Garcia, Dan; San Román Espinosa, Teresa (2007). Inmigración, salud y gestión de la diversidad: Presentación y avances de un proyecto en barrios de Cataluña. AIBR: Revista de Antropología Iberoamericana, nº 2-3, pp.489-520.
Sáez, Lluís. (2013) La pobresa és només conseqüència de la crisi?: conferència tercera a: cicle de debats El valor social de la recerca de la Fundació Jaume Bofill. Barcelona 15 de gener de 2013. . Presentació disponible a: http://www.obdesigualtats.cat/intra/ob/documents/PPT_Debat%20Pobresa%20Web.pdf. [data de consulta:04/11/2014]
Torres López, J. (1999). Nuevas expresiones de la desigualdad social. Revista de Estudios Regionales, (54), 147–160
Vilagrasa. J. (1995.) Segregción social urbana: introducción a un proyecto de investigación. Anales de Geografía de la Universidad Complutense de Madrid, nº 15 pp.817-830
Disponible a: http://revistas.ucm.es/index.php/AGUC/article/viewFile/AGUC9595220817A/31632 [data de consulta:10/11/2014]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s