El passat juny de 2013 el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya va celebrar el 10è aniversari del Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (TISA), juntament amb les dues universitats co-organitzadores del Màster, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’acte va ser un punt de trobada amb els representants dels diferents sectors que treballen en l’àmbit de la investigació aplicada, els ex-alumnes que han passat pel programa d’estudis al llarg d’aquests 10 anys, i amb sociòlegs i politòlegs interessats en la recerca social.

Durant l’acte vam celebrar una taula rodona on es va debatre sobre “La qualitat de la investigació aplicada: reptes en el context actual”, amb Jordi Argelaguet, director del Centre d’Estudis d’Opinió; Anna Jolonch, cap de recerca de la Fundació Jaume Bofill i Jordi Sauret, director de l’Institut Feedback de Sociologia.

Al bloc recollim ara el testimoni de tots tres ponents durant aquella taula.

Jordi Argelaguet: “L’administració pública necessita capacitat d’anàlisi per entendre allò que està passant i per saber què s’ha de fer”

Moltes gràcies! En primer lloc, abans de començar pròpiament la meva intervenció, voldria fer un agraïment tant al Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya com als dos codirectors del Màster, que m’han convidat a venir, el Màrius Domínguez i el Pedro López. Amb alguns som col·legues de facultat, companys de vicissituds… En segon lloc, no puc deixar-ho de banda, felicitar els 10 anys d’aquest màster. El fet que s’aguanti en aquest context tan difícil és una prova d’èxit i, per tant, vull felicitar-los. Que durin els màsters vol dir que hi ha públic, però sobretot vol dir que la gent que el fa, el fa amb bona qualitat, per a que vagi sent objecte d’interès per part de la gent. I els resultats sembla que són més que satisfactoris.

L’objectiu de la meva presentació és fer una reflexió sobre aquest entorn de la recerca aplicada, en aquest cas en l’àmbit de l’Administració Pública. Seran unes paraules molt ancorades en la meva experiència de fa temps de professor universitari, formant gent que després haurà hagut d’anar a buscar-se la vida, a treballar… però també en el fet que des de fa un parell d’anys estic a l’altra banda, en aquest cas l’Administració Pública, en el Centre d’Estudis d’Opinió, on fem també, a part d’altres coses, recerca aplicada. Per tant, són unes reflexions que obeeixen a les impressions que he anat tenint des de diversos àmbits. En faltaria una tercera: l’experiència de la persona més o menys formada que va a buscar un lloc en el mercat laboral. Aquesta, per circumstàncies professionals, va ser diferent, i veient el context que corre avui en dia… em sap greu reconèixer-ho, vaig ser privilegiat en un moment determinat. En l’època que jo vaig acabar, les beques per a formació de personal investigador en àrees deficitàries eren molt abundants. A la meva promoció, a Ciència Política només a l’Autònoma, érem 4 o 5 persones que estàvem amb aquest tipus de beques. Imagineu-vos ara, la competència que pot haver-hi. Per tant, el que jo diré no és a títol institucional sinó purament personal.

En primer lloc, caldria que ens submergíssim en l’actual context. En aquest cas, la conjuntura és fonamental per entendre allò que ens està passant i, sobretot, les perspectives de futur. No vivim en una bombolla, però en aquest cas vull subratllar-ho un cop més. Sense això, sense fer aquest aterratge i tocar molt de peus a terra, perdoneu la reiteració, no entendrem res i faríem una certa volada de coloms, tot i que tampoc voldria que la gent sortís d’aquí, almenys per la meva intervenció, excessivament deprimida. A l’Administració, la situació és molt dura i molt complexa. En aquest moment estem travessats per una sèrie de paradoxes, de coses que volem i són contràries a les que fem, i d’efectes no volguts, molt difícils de superar. És una situació, insisteixo, molt complexa. No hi ha receptes fàcils i, a més, hi ha tensions constants entre diverses maneres de solucionar problemes que podem tenir des de l’Administració, que no són ben bé els problemes que té la societat i els problemes que tenen la gent que hi treballa. En aquests moments, tant dins de les carreres professionals a l’Administració com la gent que aspira a fer un servei a la societat, perquè té una vocació de servei públic, es troba amb unes certes barreres d’entrada o de progrés que són molt difícils de superar. En aquest context, la paraula clau és la paraula “crisi”, que té un impacte devastador. La crisi està fent unes retallades brutals, en tots els sentits, en tots els àmbits i en tots els nivells. No cal reiterar l’impacte que té en les persones, però a les Administracions Públiques estem sotmesos a unes fortíssimes retallades i, en aquests moments, i amb franquesa, tenim serioses dificultats per saber com ens en sortirem. És una confessió que no és exclusivament meva: cada mes hem de pagar nòmines i estem pendents de si hi haurà crèdit per pagar-les. Finalment, sempre les he firmat i la gent cobra a final de mes, però estem a aquest nivell. Quan tenim aquest element prioritari que és pagar nòmines, allò que ve després forçosament ja és secundari. I després, l’ordre de gestió de les diverses iniciatives ja costarà més, més enllà del que és prioritari, el que interessa més. Per tant, les retallades, les restriccions pressupostàries, ens configuren una situació en què tot allò que voldríem fer no es pot fer, tot allò que hem fet fins ara ha passat a la història i, després, tot allò que ens agradaria fer en el futur el dia que escampi la boira, segurament ja no ho farem més. Per tant, la situació és molt dura, no hi ha cap esperança de retornar a moments enrere. La contenció de la despesa en l’Administració serà ja una constant. Dit això, no vol dir que no es puguin fer coses en la mesura que els pressupostos ens ho permetin, però aquest és un element important. I, finalment, hi ha un element que també hem de tenir en compte, que és el que afecta més directament els individus, en totes les seves condicions de treball: la gent que té la sort de tenir un lloc de treball està sotmesa a unes certes pressions d’acceptar unes condicions que són cada vegada més dolentes, d’incertesa, de dificultats d’estabilitzar-se… I, a l’ inrevés, la gent que aspira a fer està disposada a fer moltes més coses, que potser en altres circumstàncies podia triar una miqueta més, i això acaba tenint unes conseqüències que no són volgudes.

Dit tot això, d’entrada, l’Administració Pública, en aquest món en principi més o menys ideal, necessita, per l’encàrrec que li fa la societat, reposar damunt d’un element fonamental com és l’excel·lència. L’Administració Pública ha de tenir la millor gent possible, preparada per poder fer front a les necessitats del servei públic. Les polítiques públiques que es fan, necessitem gent capaç d’analitzar, amb els elements suficients, que es puguin prendre les decisions que siguin adequades a les necessitats. I, en aquest sentit, una manera de participar en aquest món complex, competitiu, és que a l’Administració Pública has de tenir les millors persones possibles. Això passa per disposar dels millors en la recerca aplicada, que siguin capaços d’interpretar unes dades que puguin venir estrictament d’una enquesta, o altres dades més o menys agregades per entendre els impactes de qualsevol política pública, parlant en termes molt generals. L’Administració Pública necessita aquesta capacitat d’anàlisi per entendre allò que està passant i per saber què s’ha de fer. En aquest sentit, entra en una forta competició, si em permeteu, amb cometes o sense, amb el sector privat. El sector privat també està sotmès a la crisi, però hi ha una part que no i, per tant, pot contactar gent molt bona, i l’Administració ha de ser capaç d’estar a la mateixa alçada.

Així, estem en un escenari constant del que en podríem dir un equilibri, o si ho preferiu, de tensió. En aquest cas, la situació d’equilibri, o tensió, pel que fa a la recerca aplicada, l’Administració Pública va tenir la tendència de ser centre de recerca, és a dir, d’estimular l’anàlisi de coses que són ja més de recerca, i de vegades pot ser molt aplicada, però de vegades pot resultar una mica més especulativa, com per exemple quan es fan associacions entre diverses variables pel que pugui ser. Sabem que són diners públics i, en conseqüència, sabem que estem esmerçant recursos públics per fer plantejaments per veure si la hipòtesi que tenim se sosté o en quines condicions no se sosté. Per tant, aquesta tensió entre el que seria la recerca estrictament (a vegades més idealitzada) ha de ser en contraposició un servei públic, finançat amb diners públics. Per això hem de ser responsables d’aquests diners que la societat ens entrega a través dels impostos. Cal que siguin ben gastats i que ho puguem justificar.

Durant aquests dies hi ha un cert debat induït pel govern espanyol sobre la duplicitat a les Administracions. Un periodista important d’aquest país em va preguntar “el senyor Rajoy vol eliminar el Centre d’Estudis d’Opinió, vostè què n’opina?” En una de les preguntes que em va fer, em va esmentar els nens que passen gana. Contraposava el milió dos-cents mil euros de pressupost del Centre d’Estudis d’Opinió amb els nens que a Catalunya passen gana. És clar, si l’element essencial és la contraposició entre els nens que passen gana i l’existència del Centre d’Estudis d’Opinió, el debat acaba resultant incòmode, perquè jo tampoc no tinc ganes de carregar sobre la meva consciència segons quin malestar. Però, en el fons, el debat polític acaba essent aquest: què ens hem de gastar i què no ens hem de gastar. Per tant, hem de ser molt curosos amb els diners que tenim a disposició. Decidir què és prioritari i què no ho és en aquest moments costa moltíssim. I, quan parlem de recerca, els elements per justificar què és important en una recerca, segons com encara costa més de justificar, perquè des del comú dels ciutadans fins a quin punt és un element que acaba sent prioritari, inclús també des d’altres àmbits de la pròpia administració, tenir gent destinada a fer recerca, a mirar-se enquestes, a mirar-se dades? Moltes persones deuen pensar que no val la pena.

És evident que hi ha un debat que més o menys se sosté. Perquè el CEO continua existint, i hi ha altres àmbits de l’Administració on hi ha gent dedicada a la recerca: es dirimeix aquest debat afirmant que val la pena assumir el cost de fer recerca aplicada en l’àmbit de l’Administració Pública.

Jordi Argelaguet (Sabadell, 1965). Professor titular de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i, des de 2011, director del Centre d’Estudis d’Opinió, adscrit al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya.