Jordi Argelaguet: ‘Es detecta constantment que hi ha gent a l’Administració que fa la seva feina prou bé i que té ganes de millorar’ Resposta

El passat juny de 2013 el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya va celebrar el 10è aniversari del Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (TISA), juntament amb les dues universitats co-organitzadores del Màster, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’acte va ser un punt de trobada amb els representants dels diferents sectors que treballen en l’àmbit de la investigació aplicada, els ex-alumnes que han passat pel programa d’estudis al llarg d’aquests 10 anys, i amb sociòlegs i politòlegs interessats en la recerca social.

Durant l’acte vam celebrar una taula rodona on es va debatre sobre “La qualitat de la investigació aplicada: reptes en el context actual”, amb Jordi Argelaguet, director del Centre d’Estudis d’Opinió; Anna Jolonch, cap de recerca de la Fundació Jaume Bofill i Jordi Sauret, director de l’Institut Feedback de Sociologia.

Al bloc recollim ara el testimoni de tots tres ponents durant aquella taula.

Jordi Argelaguet: ‘Es detecta constantment que hi ha gent a l’Administració que fa la seva feina prou bé i que té ganes de millorar’

(Continuació de la part I)

El Centre d’Estudis d’Opinió també es dedica a la formació d’altres companys de l’Administració Pública al voltant d’alguns elements com les enquestes, els estudis qualitatius, per tal de fomentar la qualitat de les dades amb què treballa l’Administració. Per tant, tenim també una certa perspectiva de quines són les demandes de l’Administració. És clar que, a partir dels cursos que fem, i les enquestes que els passem de qualitat o d’expectatives que la gent tenia, disposem d’ informació, tot i que sempre hi ha el dubte de fins a quin punt la mostra que obtenim és representativa, atès que hi ha diverses variables que fan que la gent s’hi apunti. Però, en tot cas, això ens dóna una certa imatge del perfil de la gent que està fent recerca aplicada a l’Administració Pública. Es tracta generalment de persones del cos superior i, per tant, el nivell de formació i de responsabilitat dintre de l’Administració Pública es troba a la banda alta. Es tracta de gent que treballa en aquest àmbit, el de les dades agregades procedents bàsicament d’enquestes; però hi ha gent que també vol un tractament de les dades agregades en termes més generals. Amb tot, es tracta de persones no vinculades professionalment a aquest àmbit, sinó que puntualment necessiten un cert instrumental: puntualment demanen informació, i d’alguna manera estem intentant suplir, amb un petit vernís, unes pinzellades d’allò que la gent necessita. En aquest àmbit, doncs, modestament intentem sadollar el seu interès però, per altra banda, es detecta sovint que hi ha gent a l’Administració que fa la seva feina prou bé i que té ganes de millorar, i que, en conseqüència, s’apunta a aquests cursos no només per fer mèrits i necessitats professionals.

En aquest sentit, hem detectat que la professionalitat d’aquest tipus de perfils els empeny a la necessitat d’estar en procés de reciclatge constant, i val la pena cuidar-los. Efectivament està molt bé que a l’Administració Pública hi hagi gent, que no són pocs, que estiguin al lloc de treball amb aquesta voluntat de servei públic, que passa per anar-se reciclant-se constantment.

Per altra banda, a l’Administració Pública, en termes generals, la recerca aplicada no és precisament la primera prioritat. En certa mesura acaba sent una certa Ventafocs, que acaba d’ajudar a prendre algunes decisions, però no sol ser l’element central en el procés de presa de decisions. Malgrat tot, més enllà que no hi hagi prou extesa una cultura de molt rigor en aquests termes, és cert que hi ha certs nuclis importants de gent, en els seus àmbits, que tenen un pes molt important en el tema de la recerca. Per posar-los amb un cas, al Departament d’Economia disposen de centres més o menys associats, unitats amb economistes molt potents amb un nivell de formació elevadíssim. A altres centres com l’IDESCAT, l’encarregat de realitzar les estadístiques oficials d’aquest país, també disposen d’unitats que elaboren aquest tipus de recerca, de la mateixa manera que en departaments concrets també hi ha molta gent que realita estudis sobre les matèries pertinents (joventut, llengua,…) amb un nivell més que considerable, la qual cosa es reflecteix en estudis potents, ambiciosos, i que tenen un nivell universitari, de la banda alta de la universitat, on també hi ha una mica de tot.

Ara bé, tot aquest esforç, entenc jo –per tant és una visió personal–, reposa sobre unes bases estantisses. Reposa sobretot sobre el lideratge de determinats quadres de comandament, determinats directors o nivells de decisió que es creuen això i que, per tant, decideixen impulsar-ho. De la mateixa manera que hi ha gent així, hi ha altra gent que té una posició molt temorenca: “Jo per què he de fer un estudi per fer no sé què, si les dades que em proveirà m’acabaran portant més complicacions?” Així, restricció, fre de mà posat… Però, en canvi, sí que és veritat que hi ha lideratges importants a nivell polític que s’ho creuen i ho impulsen, perquè en el fons saben que aquesta inversió acaba tenint un rèdit i un retorn importants. Hi ha unitats la funció de les quals necessita aquest tipus de dades perquè, si no, perd la seva raó de ser. I també val la pena subratllar, com a reconeixement a aquestes persones, l’interès del propis treballadors que tenen ganes de fer les coses i que no es conformen estrictament amb fer el mínim sinó que, davant d’unes dades, són capaços de veure-hi vies de recerca, de proposar i d’adoptar un rol proactiu. La iniciativa d’aquestes persones acaba jugant un paper molt important a tirar-ho tot endavant. És clar, es tracta d’unes bases que jo considero estantisses, perquè canviant lideratges polítics, o que algú s’arribi a cremar, o acabi adoptant un paper més passiu, aquest àmbit de recerca més aplicada comença a patir una miqueta més.

Quins són els límits que operen sobre això i que dificulten i acaben provocant que des de l’Administració acabi sent una carrera d’obstacles? Aquí, la panòplia de coses que incideixen són moltes, i farem una relació més o menys telegràfica. Tenim problemes de rigidesa en els procediments d’accés a la funció pública. Per treballar a la funció pública està tot preestablert i, així, els camins són els que són: la funció pública estava i està perquè la gent acabés sent funcionària. Això ja està passant a la història a marxes forçades. Però les exigències de la funcionarització passaven perquè la gent aprovés uns temaris propis de la funció pública, la qual cosa significava que si invertien molt temps per a estudiar quelcom el treien del seu àmbit d’especialització i viceversa, si eren molt especialistes en un tema se’ls feia estudiar molts temes de qualsevol altre temari. Això acaba essent contraproduent per a la pròpia administració, perquè costa anar a buscar els millors. Els diran, en el millor dels casos, “hauries pogut ser funcionari, però has d’estudiar aquestes oposicions”, la qual cosa és incompatible amb qualsevol via de recerca aplicada amb una miqueta de consistència. Si són bons per passar les oposicions, em refereixo al temari general, són bons després en el seu àmbit de recerca? Si no és l’àmbit de la funció pública estrictament de funcionaris, la resta de vies fan patir molt més: interinatges, precarització, etc. I, un cop superades aquestes barreres, un cop a dins, la carrera professional és molt complicada. Quant a la promoció salarial: és molt difícil primar el personal, i menys amb les últimes instruccions, ja que s’estan limitant força els premis a la productivitat. Per tant, la persona que entra a treballar, en què s’incrementarà el seu sou amb la perspectiva dels propers 20 anys? Doncs, si té sort, amb l’IPC, i si encara en té més, amb els triennis que anirà acumulant, i poca cosa més. Per tant, no hi ha gaires incentius, més enllà d’una càrrega de servei públic, que això pot tenir la durada que tingui, però potser a mesura que passin els anys això es podrà matisar una mica més. A més a més, els salaris que paga l’administració són difícilment competitius amb els que es paguen al món extern, especialment quan l’economia tendeix a anar millor. Aquesta gent pot ser cooptada fàcilment, i no podem atraure els millors, ni encara menys retenir-los. I és que, davant la temptació que pot suposar una oferta exterior, és necessari convèncer als interns que és important que es quedin a dins, la qual cosa és molt complicada.

Hi ha altres incentius que no són estrictament materials, sinó que serien més aviat immaterials. Des de l’Administració cal fomentar, en la mesura del possible, la possibilitat de fer xarxa, de contactes amb l’exterior, facilitar l’assistència a congressos, etcètera. És a dir, la permeabiltitat amb l’entorn és molt important no tan sols per la persona en sí implicada sinó també per a la mateixa organització. És molt important que el seu personal estigui al cas sobre què està passant al món. Ara bé, per l’experiència modesta que jo tinc, és complicadíssim. Quan hem de firmar un working paper d’una persona del Centre amb algú de fora, la paperassa que hem de fer per un trist working paper, sobre els drets d’autor, de qui és responsabilitat, etcètera, acaba sent difícil. Per tant són dificultats que, efectivament, garanteixen responsabilitats, llibertats, drets a tothom, però acaben sent un fre al funcionament de la recerca aplicada.
També hi ha restriccions des de dalt. El càrrec polític et diu: “cal dir-ho, això? Calia que ho estudiessis? Ara em publiques aquí un apunt de treball o això, i acabarem tenint més problemes dels que ja tinc, que són molts”. Es tracta d’una postura conservadora, que acaba sent contrària a la pròpia essència de la ciència, la voluntat de saber cada vegada més.

Hi ha altres constriccions que són molt més reals, com les restriccions a la despesa que tenim. El pressupost que teníem fa dos anys al CEO i el que tenim ara, ha baixat gairebé 800.000 euros. Bastant important, un 40% llarg! Com es retalla? El capítol 1 no l’he volgut tocar, perquè tampoc em sortia massa a compte. S’ha de pagar el lloguer, l’aigua, l’electricitat. S’han de pagar les enquestes que contractem. Doncs, què queda? La recerca. Les beques i ajuts s’han hagut de retallar d’una manera brutal. Perquè vegeu on hem arribat: se’m va ocórrer donar un premi, al millor treball de màster fet a les universitats catalanes. El premi consistia en un import de 1.000 euros i la publicació d’un working paper. Un cop convocat el premi, vam rebre instruccions: els 1.000 euros fora, no pots donar 1.000 euros perquè està prohibit, a partir d’ara, atorgar subvencions o premis, a no ser que ja estiguin dotats o consignats. Ja sé que els que fan treballs de màster no els fan pels 1.000 euros que eventualment puguin guanyar, però no podem fer ni tan sols aquest reconeixement, i ve de 1.000 euros! No hem pogut fer altres coses que havíem fet fins ara, que teníem convenis amb centres de recerca, amb equips d’investigació que els donàvem recursos per fer recerca. A més, en el cas del Centre d’Estudis d’Opinió, es dóna la circumstància que els analistes, la gent que ha de fer la recerca, són personal interí, i això vol dir que han tingut una rebaixa del 15% del sou, i el 15% del temps de feina. En aquestes condicions, es pot fer la recerca que es pot fer. Per tant, totes aquestes limitacions juguen d’una manera molt dura contra les expectatives que podíem tenir. No es deprimeixin del tot, però…

I acabo molt ràpidament, com a conclusions finals. Estem en una situació molt precària, molt dura, estem resistint moltíssim. El nostre treball es fonamenta sobretot en la capacitat de treball de la gent que, malgrat tot, mirem de tirar endavant. La professionalitat dels treballadors de base, que són els qui elaboren la recerca, són els que s’enfronten amb els problemes que tenen. Tenim la circumstància que les necessitats no desapareixen. Per més restriccions pressupostàries que hi hagi, la necessitat de disposar de dades ben analitzades continua essent-hi i, per tant, hem fer un esforç molt important: primer de contenció de les expectatives que hi ha, dels projectes que voldríem, i per altra banda, un esforç molt intens de prioritzar allò que és fonamental.

I finalment, voldria acabar amb una expressió que he dit abans: malgrat superem la crisis, suposant que les coses tornin a remuntar, la percepció, també molt estesa, és que ja mai tornarà a ser com havia estat abans. És a dir, suposant que les coses tornin a remuntar.

Amb tot aquest panorama, l’Administració no ha de ser un lloc prioritari per anar a buscar perquè hi haurà poc per oferir. Per tant, el tercer sector o la gent del món de l’empresa ha de sortir, obrir les portes, per captar el talent que estem produint a les universitats. Moltes gràcies.

Jordi Argelaguet (Sabadell, 1965). Professor titular de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i, des de 2011, director del Centre d’Estudis d’Opinió, adscrit al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s