Jesús Palomar
Expert en comunicació i xarxes socials
Professor de ciència política
Universitat de Barcelona

En les darreres setmanes l’ús de Twitter ha estat protagonista per diferents motius, tot va començar amb els comentaris relacionats amb la presidenta de la Diputació de León quan va ser assassinada tots ells apareguts a la xarxa social Twitter.

El següent capítol es va escriure quan, arran d’una final esportiva, els aficionats de l’equip que va perdre van fer servir la mateixa xarxa social per insultar i fer comentaris contra la comunitat jueva, recordant episodis de la història més fosca viscuts a Europa. La reacció de la comunitat jueva va ser denunciar 17.000 usuaris de la xarxa social a la justícia, 5 d’ells per originar els comentaris i la resta per fer-ne retuits.

Finalment, amb un altre tipus de motivació, la nit electoral de les eleccions europees, on calia esperar-se a fer públics els resultats a partir de les 23 hores. Tot i això molts apoderats i interventors de partits polítics, membres de meses electorals, alguns alcaldes i regidors, van difondre els resultats conforme s’anaven coneixent per Twitter.

Són tres casos diferents, especialment els dos primers amb el darrer, però en tot cas posen de manifest la dificultat de la convivència entre la llibertat d’expressió i el dret a l’honor o fins i tot la possibilitat de cometre il•legalitats, ja siguin penals o no. Tots tres però tenen en comú l’impacte social dels missatges, ja que en altres casos s’han fet servir com a proves judicials amenaces o comentaris de les xarxes socials.

On posem els límits a la llibertat d’expressió? On posem els controls dels poders públics, ja sigui el legislador, l’executiu a través de cossos policials, o el poder judicial?, però també ens trobarem un criteri menys polític/jurídic que ens vindrà de determinats sectors de la ciutadania 2.0 que ens dirà que el control de les xarxes socials es fa a través dels propis usuaris.

En aquest debat els poders públics, a través del Ministerio del Interior i de la Fiscalía General del Estado ja ha anunciat que s’iniciaran les accions necessàries per evitar que tot això passi, si cal afegint determinats comportaments a les xarxes socials com a delictes en el marc del Codi Penal. Tot plegat comportarà un reguitzell de situacions, que no ens estranyi pugui arribar a instàncies com el Tribunal Constitucional, ja que per poc que es reguli afectarà a un dret fonamental com és la llibertat d’expressió.

Més enllà del que la gent digui o deixi de dir a les xarxes socials cal tenir present que la regulació sobre xarxes socials esdevé un element molt complex de gestionar; fa uns anys quan la Justícia va voler actuar contra una pàgina web de Batasuna i en el moment de la seva il•legalització no es podia tancar perquè la web es trobava en un servidor fora de l’estat espanyol.

Per què aquests delictes o situacions il•legals surten a la llum? La resposta és senzilla: perquè s’ha fet ús d’un altaveu social que té un gran impacte i molta viralitat, però quina diferència hi ha entre que una persona utilitzi Twitter per fer comentaris xenòfobs o que la mateixa persona utilitzi un llençol i escrigui el mateix missatge i el posi al balcó de casa seva?, quina diferència hi ha entre fer comentaris contra l’honor d’una persona que han assassinat utilitzant el Twitter o fer-ho si es fa en qualsevol altre entorn o mitjà menys social? El que ens està dient tota aquesta polèmica és que és més delicte quelcom es diu a través de les xarxes socials que el que es pugui dir a un entorn públic amb menys gent?

En el cas de la publicitat de l’escrutini de les eleccions al Parlament Europeu serà sancionat aquell que ostenti un poder públic (alcaldes, regidors, membres de mesa, interventors, apoderats…), però la ciutadania que no ostenti un càrrec públi, no?

Legislar sobre la (limitació) de la llibertat d’expressió esdevé, com a mínim, un tema delicat i polèmic. Només cal veure que no ha estat ben rebut ni per la societat ni per instàncies judicials les propostes legislatives de limitar els llocs on es pot manifestar la ciutadania. Intentar legislar sobre els continguts a les xarxes socials i que, per tant, els poders públics hagin d’actuar d’ofici davant situacions com les descrites a les xarxes socials requereix d’uns recursos materials, humans, tecnològics i econòmics que si no es disposen abastament millor seria no legislar sobre temes que no es podran controlar. Sense oblidar l’allau de denúncies que es poden trobar uns tribunals, ja actualment col•lapsats, per “m’ha dit això o allò per Twitter”.

Davant d’aquestes situacions polèmiques hi ha dos conceptes sobre els quals ningú n’ha parlat: valors i educació.

No s’ha parlat de la necessitat d’incloure en els plans d’educació de les escoles elements relacionats amb les xarxes socials, no la típica formació de “seguretat a les xarxes” on s’ensenya, especialment als més joves, a protegir-se d’altres a les xarxes socials, sinó de quins comportaments no s’han de tenir a les xarxes socials, ja sigui per no perjudicar la pròpia identitat i reputació digital o per tenir problemes amb la justícia.

En relació als valors, és evident que no es pot dotar de valors a les xarxes socials, i que segurament les lleis i les sancions no són bons “inculcadors” de valors, els valors són quelcom les persones i les societats tenim per “autoregular-nos”, i en aquest punt seria interessant observar la necessitat que aquells que estan (estem) a les xarxes socials facin quelcom per garantir uns valors, però també la pròpia llibertat d’expressió. Potser hauria estat més “eficient” promoure una campanya de bloqueig de perfils que tinguin comportaments indesitjables.
Cal educació i valors en l’ús de les xarxes socials, cal que els poders públics facin servir les xarxes socials per investigar delictes, però no podem ni matar ni limitar al missatger, el problema no està en les xarxes socials, sinó en les persones que no les saben fer servir. Contra això, què és millor l’autoregulació dins les xarxes socials o limitar la llibertat d’expressió?