Patrícia Garrido Durà
Sociòloga especialitzada en polítiques públiques i excooperant

 

En els darrers temps s’han accentuat els qüestionaments sobre l’eficàcia i la pertinència del model de Cooperació al Desenvolupament. Farem una aproximació a la Cooperació Descentralitzada que duen a terme les ONGD, atenent l’evolució del context internacional en el qual s’originà aquest moviment, així com el procés d’institucionalització que va viure, abans de desembocar en la crisi de legitimitat actual.

La fragilitat d’un model dissenyat a partir d’un paradigma esgotat.

A partir de la II Guerra Mundial, una sèrie d’aspectes (la Guerra Freda, la descolonització, l’aparició del sistema de Nacions Unides, i la consolidació del pacte social a Europa, que prioritzaria a les agendes polítiques el reconeixement dels drets socials i la implementació de polítiques redistributives), van generar un escenari econòmic i polític internacional que fragmentaria el món en tres grans blocs: Primer, Segon i Tercer Món.

En aquest context neix el paradigma Nord-Sud, com a definició de les profundes i injustes desigualtats entre països dels diferents blocs, amb la vocació de contribuir a reduir aquestes desigualtats a través de la transferència de fluxos de capital públic. Són els inicis de la Cooperació al Desenvolupament.

Actualment el paradigma està conceptualment esgotat. Han sorgit nous mecanismes de cooperació Sud-Sud entre països, on els donants pertanyen a economies emergents que a poc a poc guanyen l’espai global a les que es van establir després de la II Guerra Mundial i que imposen les seves regles i condicions.

També l’evolució de l’escenari “primermundista”, primer amb l’avenç de les corrents neoliberal des dels anys 80, i després amb l’esclat de la crisi econòmica i financera el 2008, està vulnerant la supervivència del model Europeu de redistribució social i solidaritat internacional.

Existeix un desfasament entre el funcionament real de l’economia mundial i els sistemes polítics, basats encara en mecanismes institucionals d’un altre segle. En aquest context la simple transferència de recursos Nord-Sud s’ha tornat insuficient per atendre problemes que reclamen transformacions i canvis de caràcter global.

La militància, extraviada en mans de la institucionalització.

La Cooperació Descentralitzada sorgeix a principis dels anys 80, però és durant els anys 90 quan es produeix el “boom” del sector, arran de les acampades i mobilitzacions que reclamaven el 0,7% del PIB nacional en polítiques d’ajut extern. Les organitzacions constituïen una expressió articulada de la interpel·lació dels ciutadans als governs i a l’ordre social mundial.

De l’activisme i el militarisme es va evolucionar a la professionalització del sector a partir de dos aspectes determinants: l’increment exponencial de les subvencions públiques, després de les mobilitzacions d’èxit del 0,7% del PIB, que van permetre la contractació de personal tècnic i gerencial amb relativa continuïtat; i la institucionalització del moviment.

El procés d’institucionalització va replicar les pautes habituals que proposa Tarrow. Amb l’esvaïment de la “fase inicial disruptiva”, el moviment va institucionalitzar les tàctiques inicials, transformant-se en un grup d’interès, a través de la constitució de les ONGD, i va centrar-se en “obtenir beneficis concrets a través de la negociació i el compromís amb les autoritats”.

La institucionalització va produir el que la sociologia denomina “desplaçament dels objectius”, que consisteix en la supressió de les metes radicals originals del moviment per altres més moderades (1). Es va prioritzar la captació de recursos per tal de gestionar la continuïtat de projectes i tècnics, la relació clientelar amb els ens públics locals, i la constricció de les activitats d’incidència política reduïdes a un simple discurs moderat.

El reclutament de personal tècnic, totalment desvinculat de la militància social i l’activisme, va provocar un distanciament progressiu respecte les bases socials, cada cop més passives, i va provocar un desplaçament del personal voluntari, provocant un trencament entre la supervivència organitzativa i la mobilització de base (2). El discurs va canviar, i la gerència de les ONGD ja no pretenia promoure accions de protesta, sinó de lobbyng a les administracions públiques, lobbyng frugal, per descomptat.

Per a què continuar cooperant? Pertinença i futur.

Les ONGD han esdevingut un estrany híbrid entre societat civil organitzada i una externalització dels serveis públics a l’exterior. Una fragmentació d’ajudes, un mosaic superposat que difícilment pot modificar l’statu quo mundial. Víctimes de l’absència de recursos o còmplices d’un sistema injust?

En un món desregulat com l’actual, on restem a la voluntat dels mercats, la cooperació té més sentit que mai per tal de promoure noves relacions a escala mundial i presenta un valor afegit respecte a la resta d’ajudes. És un sistema que permet apropar-se a les problemàtiques a escala local, facilitar la participació ciutadana i les iniciatives populars, i promoure l’articulació entre institucions i agents socials.

Podem somiar amb una Cooperació que es reinventa a si mateixa, que planteja nous objectius, nous instruments i nous actors, però la realitat és que no compta amb base social que la legitimi, és econòmicament dependent i es veu obligada a condicionar les seves actuacions als interessos polítics, i per implementar accions d’alt impacte necessita cert volum econòmic.

Es pot reinventar un model esgotat en un context al qual els canvis estructurals dels països estan subjectes a influències a escala global?

Diuen que durant la II Guerra Mundial, l’aportació de la Resistència Francesa va tenir més a veure amb el manteniment de l’esperança en l’imaginari col·lectiu que no pas en la contenció de les forces alemanyes. Potser ens passa el mateix amb la Cooperació. Potser l’impacte transformador a escala mundial no és remarcable, però necessitem organitzacions que representin la justícia social i que ens recordin que un altre món hauria d’ésser possible.

Notes:

(1)   TARROW, Sidney. El poder en movimiento. Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política. Tercera edición. Alianza Editorial, S.A. 2012. 519 páginas. ISBN: 978-84-206-0958-4, pàg. 205 i 206.

(2)   TARROW, Sidney. El poder en movimiento. Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política. Tercera edición. Alianza Editorial, S.A. 2012. 519 páginas. ISBN: 978-84-206-0958-4, pàg. 240.

Bibliografia:

BAÉZ MELIÁN, J.M. Un análisis crítico del actual sistema internacional de cooperación al desarrollo, en “Estudios económicos de desarrollo internacional”. Departamento de Economía y Dirección de Empresas de la Universidad de Zaragoza. Vol. 8-2 (2008).

BONI, A., CALABUIG, C., CUESTA, I., LLANOS, M., LOZANO, J.F., MONZÓ, J.M., TORRES, A.J. La cooperación internacional para el desarrollo, en “Cuadernos de cooperación para el desarrollo”. Edición revisada. Valencia, 2010. Núm. 1. ISBN: 978-84-8363-538-4.

ROMERO, L. La deriva de la cooperación descentralizada española, en “Esbozos, artículos”. Biblioteca Hegoa. Disponible en: http://biblioteca.hegoa.ehu.es/system/ebooks/17788/original/La_deriba_de_la_cooperacion_descentralizada_espa__ola.pdf

TARROW, Sidney. El poder en movimiento. Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política. Tercera edición. Alianza Editorial, S.A. 2012. 519 páginas. ISBN: 978-84-206-0958-4.

UNCETA SATRUSTEGUI, K. Cooperación para el desarrollo: anatomía de una crisis, en “Íconos. Revista de Ciencias Sociales”. Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales-Sede Académica de Ecuador. Num. 47, Quito, septiembre 2013, pp. 15-29. ISSN: 1390-1249.