La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà Resposta

Roser Cussó, Université Paris 8
Lluís Garcia, Institut d’Estudis Catalans
Imma Grande, Universitat Autònoma de Barcelona
Albert Padró-Solanet, Universitat Oberta de Catalunya

El cor meitat català i meitat espanyol ha estat un dels símbols més vistos a la manifestació del 12 d’octubre en favor de la unitat de l’Estat Espanyol. No sempre s’ha fet aquest ús de les banderes catalana i espanyola. Quin és el seu fonament? Els resultats de l’Escala d’Identitat Nacional Subjectiva (EINS) de les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), utilitzada també pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), permeten un principi d’explicació. Al juny 2013[1], el 3,6% dels enquestats a Catalunya diuen sentir-se «únicament espanyols», el 31% «únicament catalans» (opcions unidimensionals), el 2,6% «més espanyols que catalans», el 25,7% «més catalans que espanyols» mentre la resta, el 35,6%, es troba en el punt mitjà de la dualitat, «tan espanyol com català»[2]. Aquesta darrera dada sembla donar la raó a qui postula l’existència a Catalunya d’una «majoria silenciosa» nacionalment alhora catalana i espanyola, potencialment unionista.

De fet, però, degut a la forma de l’EINS i als problemes d’adaptació de l’escala del context originari castellà al català, les respostes duals no poden ser sistemàticament interpretades en el sentit d’una «doble identitat nacional». Així, és ben estudiada la tendència dels enquestats a triar la resposta menys conflictiva, la del mig, sobretot quan se’ls presenten opcions on és possible una suma, com en el cas de l’EINS (pregunta actitudinal[3]). A Catalunya hi trobem a més a més un altre fenomen que pot fer augmentar la dualitat sense que sigui forçosament nacional: la polisèmia del terme espanyol[4].

Primerament, Espanya és un topònim, el nom tradicional de la península del Sud-oest d’Europa. Aquest topònim deriva de la forma llatina Hispania, i en aquest sentit, Espanya inclou també Portugal. És un nom històric i geogràfic, però no nacional. El diccionari Alcover-Moll també recull, com a segona accepció d’Espanya, el nom d’un Estat, actualment un regne, que comprèn la major part de la Península Ibèrica i d’altres territoris geogràficament extra espanyols/peninsulars, notablement les illes Balears i les Canàries. Té un significat clar político-administratiu: si es pertany a aquest Estat s’és espanyol (passaport, DNI, ambaixades, etc.).

I hi ha un tercer significat: Espanya com a nom de la nació tradicionalment anomenada Castella. Atès que Hispania inclou Portugal o Catalunya, es tracta d’una «usurpació», com la d’Amèrica per part dels EUA. Com escriu Cristòfol Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557): «La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra provínsia no és Espanya i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols». Aquesta tercera accepció castellana ha portat els portuguesos, que abans s’incloïen en el topònim Espanya, a renunciar-ne: «Espanha, top. Antigamente, península da Europa Ocidental; hoje [avui], conjunto de naçôes sob hegemonia de Castela nessa península. Do lat. Hispania (vulgar Spania), a mesma península»[5].

A Catalunya, on conviuen els tres significats territorial, polític i nacional-castellà d’espanyol, a quin d’ells es refereixen els enquestats en llurs respostes duals? No ho podem saber. Ni l’EINS ni l’enquestador dóna cap definició ni guia. La pregunta és ambigua i, en conseqüència, també ho és la interpretació dels seus resultats.

Es la manca d’adaptació de l’EINS a Catalunya, concebuda a Madrid i en castellà, que manté aquests problemes. Certs mots morfològicament semblants, fins i tot iguals, en dues llengües poden tenir un significat diferent en les mateixes dues llengües[6]. Som davant dels dits false friendsEspañol, en castellà, és el propi gentilici nacional. A Catalunya, «tan espanyol com català», segons les dues altres accepcions esmentades, també pot voler dir: sóc català nacionalment i espanyol administrativament i/o geogràficament. Si l’EINS oposés català a castellà, dues identitats nacionals serien oposades clarament. L’avantatge del terme “castellà” és que no hi ha oficialment cap comunitat autònoma castellana; hi ha només «cántabros», «castellanoleoneses», «castellano-manchegos», «madrileños» o «riojanos». Amb aquesta modificació de l’EINS, que desfaria la polisèmia del terme espanyol, ¿hom obtindria un 35,6% d’identitat nacional dual a Catalunya?

Les estadístiques tenen una gran força simbòlica i molta repercussió als mitjans de comunicació i en les campanyes polítiques. Per al Partit Popular de Catalunya o per a Ciutadans, l’apropiació de l’alternativa dual de resposta és vital, perquè, sinó, quedarien marginats a unes respostes d’identitat nacional espanyola («únicament espanyol» i «més espanyol que català») que no superen el 6,2% en la darrera enquesta del CEO. El manteniment de les ambigüitats del terme espanyol és no només inútil científicament sinó que manté l’anàlisi nacional abusiva dels resultats duals, inserida també en el sistema escolar, la universitat, la història oficial, les lleis i els textos constitucionals. Alguns catalans poden acabar creient que el castellà (dit espanyol) fa part de la seva identitat nacional, o que els reis de Castella (dits espanyols), com ara Alfonso X, també els són propis.


Notes

[1] CEO. Baròmetre d’Opinió Pública. 2a Onada 2013. REO 723. Pregunta 25.

[2] Més del 5% dels enquestats diu que no ho sap o no respon.

[3] Es pot demanar si hom és una dona o un home (identificació directa) o si hom se sent únicament home, més home que dona, tan l’un com l’altre, etc. (actitudinal).

[4] Garcia, L. i Grande, I. L’invent de l’espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat. Fundació Catalunya Estat. Barcelona, 2012.

[5] Machado, J. P. Dicionário onomástico etimológico da língua portuguesa. Confluência. Lisbona, 1984.

[6] Garcia, L. Els tests en la nostra llengua o Caldrà arribar a demanar un decret dels tests en català consemblant al del cinema?. Debat del Ple de l’Institut d’Estudis Catalans. Institut d’Estudis Catalans, 23 novembre 1998.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s