Els drets humans avui a Occident: un recordatori en temps de canvis Resposta

Juan Luis Aparicio
Politòleg

El proper 10 de desembre es celebrarà el Dia Internacional dels Drets Humans i es commemorarà el 65è aniversari de l’aprovació, per l’Assemblea General de Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Possiblement aquest document sigui el més rellevant que les Nacions Unides han estat capaces de generar des de la seva creació. En el moment de la seva aprovació, en 1948, el món era molt diferent de l’actual. La segona guerra mundial feia només tres anys que havia finalitzat, Europa iniciava la seva reconstrucció, la Guerra Freda començava els seus primers episodis i nous Estats, arran de la descolonització, començaven a aparèixer a l’escena internacional. En aquest context històric es va desenvolupar el treball de redacció de la Declaració per part de la Comissió de Drets Humans, creada pel Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides el 1946 recollint un dels propòsits presents a la Carta de les Nacions Unides. Eleanor Roosevelt, presidenta de la Comissió, va liderar el treball que durant dos anys i mig les delegacions de gairebé 60 països van realitzar per arribar al consens i donar al món la Declaració Universal de Drets Humans. Des de la seva aprovació el 1948 a la Declaració s’han assolit diferents acords que han desenvolupat el contingut dels drets humans. Cal destacar el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i el Pacte de Drets Civils i Polítics, en vigor des de 1976, els quals, conjuntament amb els seus protocols facultatius i la Declaració, constitueixen l’anomenada Carta Internacional de Drets Humans. Igualment en els darrers anys el treball continua amb el procés per assolir el reconeixement del dret al desenvolupament, al patrimoni comú, al medi ambient o a la pau.

Tot i la rellevància de la Declaració el seu contingut és clar i senzill. En trenta articles es troben redactats els drets que tots els ésser humans tenen al planeta pel mer fet de ser-ho. La Declaració, tot i no ser un tractat internacional jurídicament vinculant, és font del dret internacional, concretament del consuetudinari, i possiblement és l’àmbit del dret internacional on Nacions Unides ha influït més. No obstant això les violacions dels drets reconeguts a la Declaració es continuen duent a terme arreu del món. Els mecanismes de detecció, denúncia i protecció s’han desenvolupat des dels anys quaranta però encara resulten insuficients a escala mundial com les mateixes Nacions Unides reconeixen. A Occident els drets humans estan plenament integrats en els sistemes legislatius, en alguns casos amb referències directes a aquests en les cartes magnes d’alguns Estats, no obstant això que estiguin assolits no garanteix que es puguin patir involucions. L’actual període de canvi de règim generat per la crisi financera, econòmica, política i social que s’està produint a Occident, i especialment a Europa, tindrà conseqüències que en aquest moment no es poden preveure. Per aquest motiu cal estar atents, inclús a Europa[1], davant de qualsevol involució. En aquest sentit, farem un exercici de repàs d’alguns dels drets humans reconeguts a la Declaració per veure: primer, que els seus continguts no han quedat desfasats sinó tot el contrari, són de plena vigència i denoten l’avenç que respecte el seu temps van significar; i segon que, fins i tot a Occident, alguns d’aquests drets encara tenen camí per recórrer per poder afirmar que es troben desplegats en la seva màxima expressió.

A la Declaració, del bloc d’articles corresponents als drets civils i polítics, articles 3 a 21, podem destacar primerament, i per una banda, l’article 3 de la Declaració el qual afirma que “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat” i, per l’altra l’article 5 el qual diu que “ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants”. El dret a la vida és un dret inherent a l’ésser humà, i no hi ha tracte més inhumà que llevar la vida, no obstant això encara ens trobem com a països d’Occident, com els Estats Units d’Amèrica (EUA), on aquest dret és suprimit per part de tribunals que sentencien a la pena de mort als acusats per certs delictes. De fet un dels dos protocols facultatius del Pacte de Drets Civils i Polítics, part integrant de la Carta Internacional dels Drets Humans com hem vist anteriorment, promou l’abolició de la pena de mort. Com és obvi els EUA no es troben adherits a aquest protocol del qual actualment hi ha 77 Estats que en són part. També cal assenyalar que en moltes constitucions d’Estats, els quals han ratificat el protocol, i on la pena de mort no s’aplica, apareixen excepcions que la fan possible sota certs supòsits. En el cas d’Espanya l’article 15 de la Constitució Espanyola així ho reflecteix: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o trac­tes inhumans o degradants. Resta abolida la pena de mort, llevat d’allò que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra”[2].

Del grup de drets civils i polítics també destaca l’article 4: “Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes”. Encara que han passat més de 200 anys des de l’inici del procés per l’abolició de l’esclavitud al món aquesta, disfressada de diferents formes, encara perviu. No és necessari cercar-la al tercer món, ja que, malauradament, encara es troba present a Occident. Per exemple, organitzacions criminals, amb vincles internacionals, fan de la prostitució i de l’explotació laboral el seu lucre convertint a dones, moltes d’elles immigrades, en esclaves sexuals sota xantatge o amenaces de mort per a elles o les seves famílies. La diferència amb el tercer món rau en el fet que l’Estat de dret de les societats occidentals pot imposar-se i jutjar a individus i a organitzacions criminals que vulneren els drets més bàsics. No obstant això, hem de tenir present que encara que la justícia funciona i persegueix aquestes vulneracions els fets es duen a terme dins d’Estats democràtics consolidats i on els drets humans es troben jurídicament garantits. Un altre motiu per no abaixar la guàrdia.

El darrer dels drets civils i polítics presents a la Declaració que es destacarà és l’article 12: “Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs”. Aquest dret, especialment en allò referent a la correspondència personal, està d’actualitat arran de la informació destapada per Edward Snowden, antic treballador de l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA, a través, principalment, del The Washington Post. El govern dels EUA, amb la complicitat de les principals empreses de subministrament de serveis de comunicació electrònica del país, ha estat controlant des de fa anys i de manera indiscriminada les comunicacions privades de ciutadans del seu país i d’estrangers residents, a través dels seus correus electrònics, sense el coneixement ni consentiment d’aquests, i en nom de la seguretat nacional. Aquest cas ha obert el debat sobre els límits dels Estats d’accedir a la informació privada dels seus ciutadans. Aquesta pràctica no és contrària al dret recollit a la Declaració? La resposta no és clara ja que la clau de la interpretació d’aquest article de la Declaració rau en què es pot definir com a ingerència arbitrària o no. Alguns poden argumentar que la lluita contra el terrorisme és justificació suficient per ingerir en les comunicacions privades i d’altres que és un atac contra les llibertats individuals. El problema potser es trobi en el fet que sigui una pràctica generalitzada, no només per part dels EUA sinó per part de qualsevol Estat, i ens trobem davant d’una violació sistemàtica. La lluita contra el terrorisme no ha de ser una excusa per vulnerar les llibertats civils ni per atiar la por entre la societat generant pràctiques d’Estat policial que fan malbé les llibertats individuals.

Pel que fa al bloc dels drets econòmics, socials i culturals, recollits als articles 22 a 27 de la Declaració, podem destacar en primer lloc de l’article 23 els apartats 1 i 2: “Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball”. Els drets laborals que la Declaració inclou, i el seu posterior desenvolupament, han establert les bases de les relacions laborals durant la segona meitat del segle XX. En moments de depressió econòmica, com la que està vivint especialment Europa, l’atur és el principal efecte. Milions de treballadors no poden exercir aquest dret i han de subsistir amb les proteccions socials de l’atur. En alguns Estats, en nom de la reducció del dèficit pressupostari o la consolidació fiscal, aquest dret de protecció contra l’atur es veu greument reduït, ja sigui en l’ajut econòmic o en la durada de la prestació, acostant a aquests treballadors, i en molts casos a las seves famílies, a situacions de pobresa i exclusió social. L’Estat del benestar assolit a Europa es dissol paulatinament en nom de l’austeritat, posant per davant el pagament del deute públic i els interessos d’aquest deute a l’ajut als ciutadans en situació d’atur en la cerca d’un treball i la millora de la seva formació. Paral·lelament, les ciutadanes que es troben ocupades pateixen una discriminació crònica, la qual encara que s’ha reduït en els darrers anys, continua estant present. Per exemple, a Espanya, i segons dades de l’INE, la diferència entre el sou d’un treballador i una treballadora que realitzen el mateix treball representa en 2010 un 16,2%. Aquestes diferències des de l’inici de la crisi s’han vist encara augmentades resultant inacceptables i són un dels principals cavalls de batalla, pel que fa a la igualtat, que encara queda per assolir a les societats occidentals[3].

En segon lloc, dins del bloc de drets econòmics, socials i culturals, l’apartat 1 de l’article 25 diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat”. D’aquest apartat, el qual aborda un ampli espectre de drets, analitzarem el de l’habitatge en el context actual. De nou es tracta d’un dret humà que s’ha transposat en moltes constitucions, com en el cas de l’espanyola en el seu article 47: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’es­peculació…”. No obstant això la seva aplicació efectiva queda en entredit quan els desnonaments colpegen la societat com ho ha fet en els darrers cinc anys. A Espanya no hi ha una estadística fiable de quants desnonaments s’han produït en els darrers anys[4]. Però, segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca extretes d’una mostra de més d’onze mil persones que han sol·licitat el seu ajut en els dos darrers anys, el 83% dels desnonaments ho eren sobre la primera residència, el motiu de l’impagament que havia portat al desnonament en un 70% dels casos ha estat causat per l’atur i el 82% dels afectats eren de nacionalitat espanyola. Aquestes situacions provoquen que el nombre de famílies que puguin entrar en perill d’exclusió social s’incrementi, colpejant especialment els sectors més vulnerables de la societat. Afortunadament, la societat civil s’ha organitzat i mobilitzat per reclamar una major protecció d’aquest dret i millores en la legislació per tal de no deixar desprotegits sectors de la societat. Ara és el moment que la política faci el seu treball, estigui a l’alçada de les circumstàncies, i a través de les institucions oportunes legisli pel bé comú.

En darrer lloc analitzem l’aplicació de l’apartat 1 de l’article 26: “Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L’ensenyament tècnic i professional es posarà a l’abast de tothom, i l’accés a l’ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius”. La darrer frase d’aquest article il·lustra un fet que a Catalunya, amb les dificultats pressupostàries de la Generalitat de Catalunya, han portat a un increment del preu de les matrícules universitàries públiques. De fet, segons dades de l’Observatori del Sistema Universitari de Catalunya, entre els cursos 2007-2008 i 2013-2014 els estudis universitaris han incrementat el seu preu entre un 69% i un 291% depenent del tipus d’estudis. Aquest dramàtic canvi en tant poc temps provoca desigualtats en l’accés als estudis superiors, i més quan l’import de les beques s’han reduït i les condicions per accedir-ne s’han endurit[5]. Cal assenyalar que el compromís per assolir la gratuïtat dels estudis universitaris ha estat recolzat per Espanya amb l’adhesió al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, en els seus articles 13 i 14, i el qual és part constituent de la Carta Internacional de Drets Humans com hem vist anteriorment. Davant de la impossibilitat d’un sistema universitari públic gratuït cal garantir l’accés als estudis universitaris a aquells que ho meriten i que sense suport econòmic no podrien fer. L’educació s’ha de considerar una inversió i no una despesa ja que menys educació no genera societats millors. L’estalvi que es generi avui en nom de la reducció del dèficit pot provocar hipoteques sobre el desenvolupament futur de la societat que siguin superiors a l’estalvi inicialment previst.

En conclusió, la Declaració dels Drets Humans ha significat un enorme avenç en el reconeixement internacional de drets bàsics i fonamentals inherents a la condició humana, però van ser necessàries dues guerres mundials perquè es treballés per part dels Estats per crear un marc legal que ho protegís. Hem vist, a través del repàs realitzat sobre alguns dels articles de la Declaració, que encara que hi ha un ampli cos del dret internacional públic que ho regula s’ha de continuar treballant pel compliment dels drets humans, també a Occident. No hi ha garantia que, encara que estiguin assolits i que els sistemes legals dels Estats d’Occident els garanteixin, no es puguin produir involucions o desplegaments insuficients que deixin en indefensió a determinats sectors de la societat. Per aquest motiu és condició fonamental el coneixement i la promoció d’aquests drets per part de la societat a través de l’educació. L’article 26.2 de la Carta ja ho apunta: “L’educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals…”. L’actual crisi a Occident, la qual té característiques de canvi de règim, està mostrant com certs drets assolits i desplegats àmpliament es veuen contrets i qüestionats en nom d’un model econòmic que suposadament portarà a la recuperació econòmica. Afortunadament, com hem vist, la societat civil es mobilitza per defensar-los. Els drets humans no són només llibertats individuals que tenen un caràcter formal perquè estan reconeguts i garantits a través del dret internacional públic. Al contrari, perquè es puguin desenvolupar en la seva màxima expressió arreu del món, també s’han de garantir les condicions econòmiques, socials, polítiques, culturals i mediambientals, és a dir, el context en el qual s’exerceixen. De fet, és el que s’expressa a la pròpia Declaració en el seu article 28 quan diu: ”Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius”. Els drets humans pertanyen a tots els habitants del planeta però és necessari que els Estats generin les condicions perquè es puguin exercir per part dels ciutadans, i a la vegada, aquests són responsables de practicar-los, defensar-los i demanar comptes als seus respectius Estats perquè els apliquin i desenvolupin.


Notes

[1]
Europa ha estat el continent on més àmpliament s’han desenvolupat mecanismes de control i compliment dels drets humans. Destaca el treball realitzat des de finals de la dècada dels anys quaranta del segle passat per part del Tribunal Europeu de Drets Humans i pel Consell d’Europa.

[2] Cal assenyalar que Espanya a l’hora de signar el protocol va fer-ho amb reserves sobre l’article 2, precisament, per cobrir la legislació espanyola en matèria de tribunals militars en temps de guerra. Aquesta reserva va ser retirada el 13 de gener de 1998 pel govern. Per tant, aquesta disposició de l’article 15 de la Constitució no tindria efecte, en principi, en temps de guerra per part de tribunals militars.

[3] Dades de l’INE respecte la bretxa salarial entre homes i dones. La diferència entre homes i dones ha passat a Espanya en 2008 d’un 16,1% a un 16,2% en 2010 (a Catalunya d’un 19,8% a un 16,9% en el mateix període de temps).

[4] El govern espanyol es va comprometre a realitzar una quantificació trimestral oficial dels desnonaments a partir de 2013 per part de l’Institut Nacional d’Estadística. D’acord amb informacions aparegudes en premsa, no serà fins a 2014 quan es publiquin les primeres dades.

[5] Segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport el número d’estudiants beneficiaris de beques universitàries atorgades per part de la Generalitat de Catalunya ha passat de 1.833 el curs 2007-2008 a 2.031 en el curs 2011-2012 per un import d’1.976.400 € i 1.973.600 € respectivament. Cal considerar que segons dades d’IDESCAT els alumnes matriculats, i per tant susceptibles de ser beneficiaris de beca, s’han incrementat en el mateix període, fent que hi hagi més competència per obtenir una beca amb menys dotació econòmica (curs 2007-2008 amb 223.685 matriculats i curs 2010-2011 amb 244.217 matriculats).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s