Montse Ortigosa
Redacció

Jaume Clupés és el president de la FEDAIA, la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i la Adolescència, una plataforma sense ànim de lucre nascuda l’any 1996 i formada en l’actualitat per 89 entitats que atenen a més de 100.000 infants i 35.000 famílies a través de serveis en l’àmbit de l’acció social, l’educació, la formació pre-laboral i l’atenció a les famílies, com per exemple centres d’acollida residencial i familiar, adopció, pisos assistits, punts de trobada, residències maternals, centres oberts, serveis de teràpia, UECs, PQPI, entre d’altres.

Clupés ens rep a la seu de la FEDAIA, a Barcelona, per parlar sobre la tasca que fan i, sobretot, per reflexionar sobre com afronten el moment actual, especialment difícil per a totes les entitats del Tercer Sector.

En què esteu treballant actualment la FEDAIA?

La FEDAIA és una federació que integra moltes entitats amb molts serveis i per tant, cada un dels serveis marca una línia de treball diferent. En l’àrea de la prevenció estem treballant a través dels centres oberts que estan en primera línia amb els infants i les famílies. En aquests moments  estem treballant amb  l’Administració  en una reforma dels centres oberts per a ajustar una mica més el perfil professional d’aquests equipaments a la nova Llei d’Infància i per encaixar les propostes de la Administració al nostre model d’atenció. Volem participar en el format d’aquest model perquè entre totes les nostres entitats sòcies sumem  70 centres oberts a Catalunya i perquè tenim una història de propostes que hem anat confeccionant al llarg d’aquests anys.

L’altre tema en el que portem anys treballant és la lluita contra la pobresa. Totes aquelles activitats que fem nosaltres i les nostres entitats tenen un fil conductor que és la situació de pobresa i precarietat en aquest moment de crisi i tot el que això  comporta, com afecta en el desenvolupament dels infants. El centre de l’activitat de la FEDAIA és l’atenció a la infància més vulnerable, per tant sempre estem treballant des del punt de vista de la realitat social i els efectes que pot tenir en els infants que nosaltres atenem. Els nostres serveis estan orientats a combatre les conseqüències de la pobresa i d’altres situacions de vulnerabilitat pel que tenim serveis tant per a abordar temes com el fracàs escolar i l’inserció sociolaboral com altres destinats a la protecció:  centres residencials, pisos assistits, residencies maternals i acolliments, entre altres.

Donat el context actual, com veu vostè el paper que està desenvolupant la FEDAIA i altres entitats similars?

Jo crec que en aquesta etapa històrica que vivim de crisis econòmica, de crisis social i de crisis de valors, la FEDAIA i el Tercer Sector no deixen de ser la part de la ciutadania més potent en quant a creació i a propostes de polítiques socials. És un sector d’activitat no lucrativa i que per tant compta amb tot el que és la voluntat i la creativitat de la ciutadania i dels professionals. No obstant això, el nostre sector està greument afectat pel que són les condicions econòmiques en aquest moment.  Fins el 2008 vivim un període de creixement en quant a serveis, projectes, noves accions. Ara tot això està en revisió. I per tant el sector el que està fent és una reestructuració dels seus objectius, del seu potencial, de poder encaixar en les exigències que tenim en aquest moment. És un període que ens està assenyalant que l’Administració perdrà molt de pes econòmic en quant el que són les transferències per polítiques socials i, per tant, el que intentem fer  és esbrinar quines noves línies s’obren, des d’un treball més col·laboratiu amb la ciutadania però també de nous finançadors i nous projectes.

I quins nous finançadors tenen identificats?
Quan parlem de nous finançadors estem parlant de buscar projectes que siguin finançats per la iniciativa privada: fundacions privades, empresaris i fins i tot la pròpia ciutadania. Per molt que tornem a créixer probablement mai arribarem a les condicions econòmiques que teníem abans. És un nou paradigma econòmic el que se’ns planteja. Si actualment tenim una relació aproximadament de dependència del que són les transferències públiques d’un 70% i d’un 30% d’aportacions privades, es calcula que en dos o tres anys el percentatge d’aportacions de l’Administració baixarà al 30 o 40%. Aquest panorama econòmic ens està fent pensar en noves línies de finançament.

Parlant de pobresa, vaig llegir a El Punt Avui, el dia 12 de maig de 2013, un article que es titulava ‘Passen gana’, que deia que un de cada quatre nens i nenes de Catalunya no tenen cobertes les necessitats bàsiques, segons l’Informe de pobresa de FEDAIA, i les professores declaraven textualment que ‘pretenien aconseguir que tots els seus alumnes rebin una alimentació suficient i de qualitat com a condició indispensable per a reeixir en el corresponent procés d’aprenentatge’. Estem parlant que hi ha nens, confirmat per altres informacions, que només mengen a les escoles. De quines dades disposen actualment?

No hi ha dades. És molt complicat quantificar això. Nosaltres als centres oberts veiem famílies que tenen moltes dificultats, de tal manera que molts dels dispositius s’han adaptat a aquesta nova realitat: enlloc de fer suport escolar realitzen una activitat d’aprenentatge de cuina per  produir un tipus d’àpat  amb els quals els infants tinguin un complement a la seva alimentació. Els bancs d’aliments tenen cua i no poden servir cada setmana perquè tenen molta gent. Hi ha molts infants que pertanyen a aquestes famílies i per tant no estan cobrint les seves necessitats bàsiques. Si cada dia creix la llista d’aturats, el nivell de pobresa creix, i per tant el risc es multiplica. De totes maneres, la mala alimentació no deixa de ser només un símptoma, és la punta de l’iceberg, darrera hi ha un problema de fons més important. No només és l’alimentació, és la relació emocional que té aquest infant  amb una situació molt conflictiva, li falten altres coses, com ara el vestit, que no tingui accés a espais socialitzadors com són les colònies. Hi ha tota una sèrie d’elements que queden amagats però que ens indiquen que el risc d’exclusió social està creixent. Són infants que d’aquí deu anys haurien de donar resposta, haurien de participar en la societat que els toca viure, amb capacitats, amb recursos, i tot això està en joc. L’alimentació és important però no deixa de ser un símptoma de la situació.

Vostè creu que la societat és conscient d’això?

Jo crec que si, però conscient de què concretament? La societat està molt sensible amb la precarietat i sobretot amb la gent que l’està patint d’una forma més dramàtica. Els experts diuen que si no tenim una revolució al carrer és perquè hi ha una solidaritat tant des del punt de vista familiar com des de la ciutadania al nostre país. Una altra cosa és que la gent tingui consciència de com tot això es traduirà de cara al futur. O com afecta en el desenvolupament emocional dels infants que estan patint aquesta situació. Crec que la gent és conscient de la situació que vivim però no és conscient de què passarà al futur. Penso que hem d’intentar llançar missatges d’aquests que són importants sobretot com a responsables de les polítiques socials.

Centrant-nos en l’educació, a l’època de bonança econòmica ja hi havia a Catalunya un alt nivell d’abandonament escolar. Ara que està passant, tenen dades?

El que ens trobem és que la bonança econòmica feia que l’abandonament escolar fos un abandonament “justificat” perquè hi havia feina al carrer. El nano sortia als 16 anys sense acabar els estudis bàsics i trobava una feina on cobrava més que molts professionals. Això ha canviat perquè evidentment ara no hi ha feina. Cada vegada hi ha més consciència de que oportunitats de treball hi ha molt poques i en canvi no hi ha més remei que intentar sostenir l’aprenentatge i la formació. La situació de crisi aporta nous elements ja que els infants i els joves amb dificultats corren el risc de caure en el fracàs escolar.  El primer element és la supervivència i per tant moltes famílies el que estan és pendents de com trobar recursos i no són capaços d’ajudar als seus fills a sortir endavant en els estudis. De fet ens trobem amb nanos que tenen retard escolar i en els centres oberts es treballa molt donant suport.  Aquestes són qüestions que tindran conseqüències en el futur on tindrem un col·lectiu de persones sense capacitat de fer una inserció laboral i de poder tenir una certa autonomia, persones que tindran moltes més necessitats socials i haurem d’atendre.

Què opina vostè de la LOMCE, tant a nivell d’educació com de retallada de recursos?

És evident que aquesta proposta educativa és una proposta política que té altres intencionalitats que no són realment millorar els resultats educatius de nostres infants. Ja no em poso en tot el tema de la llengua. No aporta cap millora en el sentit qualitatiu. És més, jo crec que amb el que teníem fins al moment hi havia molt camí per reformar i per millorar i en canvi el que es fa amb aquesta nova llei és tallar en sec tot el que són les pròpies expectatives dels professionals que estaven treballant. Del tema religió no cal ni parlar-ne i si a més li afegim que han tret tot el que eren les assignatures que tenien a veure amb l’àmbit de la ciutadania, on s’ensenyaven uns valors importants perquè són valors de complement democràtic, de cooperació, del treball en equip, entre altres. En definitiva jo crec que això és un pas enrere.

I que opina del Pla Integral de la Infància i l’Adolescència?

Si no hi ha suficients recursos, encara que parlem de plans integrals difícilment els podrem desenvolupar en la mida que ens agradaria. Això és el mateix que està passant amb el Pacte Nacional per la Infància. És un instrument més amb el qual volem treballar per atendre la infància a Catalunya però també és veritat que no sabem amb quins recursos es podrà desplegar. Està molt bé que tots estiguem parlant d’una atenció integral, que diguem que els infants són subjectes de dret i que per tant han de participar del desenvolupament de la seva pròpia vida. Estem d’acord en què hem d’atendre els menors en una situació més vulnerable i per tant hi hem de posar recursos especialitzats… Tot això funciona amb força consens, ara, els recursos per poder-hi arribar són la incògnita que tenim.

En aquest sentit vostè ha afirmat en alguna entrevista que estem canviant les polítiques socials per beneficència.

Jo més que dir que estem canviant diria que hi ha un perill de que això pugui passar. Les mancances econòmiques que hi ha més les necessitats creixents fa que no s’hi pugui arribar des de la Administració i la iniciativa d’organitzacions assistencials està suplint les mancances. Tots estem intentant cobrir aquestes necessitats, i per tant això és una aportació pal·liativa a un problema, no és un programa, no és el disseny d’unes polítiques econòmiques i socials, simplement és intentar ajudar a les persones que no poden arribar a fi de mes. Això no sé on pot arribar, no sé quant durarà. No pot ser etern perquè una societat com la nostra ha de tenir polítiques clares i ben definides, amb recursos suficients. S’han de fer polítiques com hem fet fins ara, s’ha d’intentar arribar a nivells de la mitja europea per tal de poder sostenir polítiques socials de qualitat. Si allarguem molt aquest període de crisi i ens anem acostumant a que aquí ja hi arriba la ciutadania, aquí hi ha institucions que fan campanyes i obtenen aliments… això és un perill de que es puguin convertir les polítiques socials en polítiques de beneficència. I aquest perill l’hem d’evitar.