Jordi Pacheco
Politòleg. Responsable de projectes del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible

La governança global cada cop és més democràtica, com es va visualitzar en la cimera Rio+20[1] (juny de 2012) on, a banda de les conferències intergovernamentals que continuen tancades als Estats, s’oferien altres possibilitats de participació, que van ser aprofitades per 10.000 entitats acreditades de la societat civil, a les quals cal sumar-hi els 82 milions de persones van seguir la cimera per Internet (SFSF 2013). Aquesta obertura provoca que els Estats actuïn sota l’escrutini públic i hagin d’abandonar les posicions menys justificables, el que facilita que el principi de transparència s’obri camí.

Rio+20 va evidenciar que les cimeres convocades per les Nacions Unides han deixat de ser exclusivitat dels Estats perquè també interpel·len la societat civil.[2] Hem de parlar d’evolució i no de transformació radical perquè els procediments tradicionals de presa de decisions, basats en negociacions diplomàtiques, continuen vigents al costat de fórmules noves de participació i diàleg. I si bé les primeres continuen essent el fonament de la presa de decisions, les segones tenen l’avantatge que solen produir-se en la fase preparatòria, quan els resultats encara estan oberts i, per tant, amb més capacitat d’incidència del que se’ls atribueix normalment. Cal sumar-hi que, gràcies a què les negociacions entre els Estats tenen caràcter multilateral, part de l’actuació diplomàtica té caràcter informal, el que obre una finestra d’oportunitats per incrementar la influència de la societat civil.

En el cas de Rio+20 es van aplicar les següents formules de participació i diàleg:

• Amb més d’un any d’antelació, el març de 2011, el Comitè Preparatori va trametre l’anomenat “Document zero de resum“ a les entitats i se les va animar a enviar aportacions. Tot i que el document, com la “conferència social” que citarem a continuació, tenia la consideració d’informal, la seva importància va ser crucial ja que va constituir la base sobre la qual es va elaborar el document final amb la Declaració.

En els tres dies anteriors a l’inici de la cimera oficial, es va desenvolupar la “conferència social” (dies de diàleg sobre el desenvolupament sostenible), que va trametre les seves conclusions als caps d’Estat i de Govern. Aquesta conferència va ser organitzada pel UN-NGLS (UN Non-Governamental Liaison Service) que és un programa específic de l’ONU per impulsar les seves relacions amb la societat civil, però aquesta estructura es va mostrar insuficient per desenvolupar una autèntica consulta d’abast global i el projecte va requerir de la implicació i suport organitzatiu del Govern del Brasil, presidit per Dilma Rousseff.

• També cal esmentar les polítiques de suport a estructures de caràcter global, com el Stakeholder Forum for a Sustainable Future, finançat parcialment amb fons de la UE i altres institucions públiques. No formen part directament de les consultes però faciliten la participació.

Ara bé, convé ser realista sobre el grau de maduresa d’aquesta obertura, tant pel cantó de l’oferta com pel cantó de la demanda participativa:

En relació a l’oferta, i malgrat que la societat civil sigui a bastament citada en el document final de Rio+20, hi ha qui considera que té un rol merament simbòlic. La prova és que l’assemblea anual de CIVICUS, una federació que agrupa centenars d’entitats d’arreu del món per tal de difondre la participació ciutadana, (Montreal, setembre de 2012, just després de la cimera de Rio+20) hi van proliferar les intervencions crítiques.

En relació a la demanda, un problema clàssic de les accions participatives a qualsevol nivell de govern, si vol tenir èxit, és comptar amb participants solvents, perquè una cosa és reclamar la participació i una altra implicar-s’hi i fer aportacions rellevants. De fet, la participació de la societat civil en la governança global milloraria substancialment si s’assolissin els reptes següents:

• Aconseguir que la societat civil intenti que les seves propostes siguin vistes com a raonables per part de les altres parts. És a dir, superar la fase de desideràtum, on hom expressa les seves preferències inicials, i refinar les propostes en base a integrar altres interessos i punts de vista que són presents en l’arena de deliberació.
• Que els participants desenvolupin habilitats en l’anomenat “lobby social”. És a dir, les aptituds i els hàbits que permeten optimitzar la influència sobre les decisions públiques com són (i) actuar en els primers estadis del procés; (ii) conèixer les formalitats habituals o (iii) no deixar de comunicar les demandes a les persones més influents.
• Gestionar correctament el volum d’informació generada. En el procés participatiu vinculat a Rio+20, la societat civil d’arreu del món va trametre a UNDESA, responsable de l’elaboració del document, 577 aportacions amb un total de 7.500 pàgines (SFSF 2013). Per a què sigui útil, el volum d’informació s’ha de reduir, transformant-lo a un format simplificat i digerible a uns decisors polítics que tenen en ment moltes preocupacions simultànies.

Conclusions

En la governança global, el pes de les negociacions i la responsabilitat final de les decisions encara recau en els Estats-nació però la societat civil pot introduir els seus punts de vista a l’arena política. Ara bé, el disseny participatiu actual és millorable. Per exemple, la conferència social, al ser just abans de la cimera oficial, tenia poc marge per recopilar i estructurar la informació rellevant, el que encara li hagués donat més influència sobre el document final. A més, com que les primeres actuacions participatives van ser més aviat discretes, moltes entitats no es van adonar de les oportunitats que se’ls oferia fins que ja va ser massa tard.

Pel que fa a les conclusions aplicables a Catalunya, amb l’estat actual de la governança global, la seva constitució en Estat permetria deixar de ser un espectador passiu i participar activament en les decisions a través del procediment tradicional que està reservat als membres de la comunitat internacional. A banda, els nous processos participatius creen noves oportunitats per activar la ciutadania i comprometre-la amb l’àmbit públic, oportunitats que la societat catalana podria aprofitar.

Bibliografia

CIVICUS World Alliance for Citizen Participation. 2013. State of Civil Society 2013: Creating an enabling environment.

FEDERICO, Müller. 2006. Lobby Social. La nueva Gestión de la Comunicación en las Organizaciones no Gubernamentales.

Stakeholder Forum for a Sustanible Future (SFSF). 2013. The Nature of Stakeholder Engagement at Rio + 20.