Juan Luis Aparicio
Politòleg

Durant aquest any 2013 les institucions comunitàries i els Estats membres de la UE tancaran definitivament la dotació pressupostària, l’anomenat marc financer plurianual, de les diferents polítiques públiques de la UE que regiran el proper període de programació 2014-2020. Aquest es tracta d’un procés complex que es va iniciar durant 2011 amb la proposta de marc financer per part de la Comissió Europea, i en el que participa tot l’entramat institucional comunitari[1]. El darrer gran episodi d’aquest procés es va dur a terme amb l’acord polític tripartit (Comissió Europea, Parlament Europeu i Consell) el passat 27 de juny de 2013 pel marc financer plurianual 2014-2020. Aquest acord va ser recolzat pel Parlament Europeu en votació del passat 3 de juliol de 2013, però no serà fins a la tardor quan formalment s’aprovi el marc financer.

L’acord institucional assolit estableix un marc financer màxim de l’1% del PIB de la UE a 28, uns 960.000 milions d’euros a preus de 2011 durant tot el septenni. Cal subratllar, però, que en el procés de negociació tant la Comissió Europea com el Parlament Europeu han cedit respecte els Estats membres. De fet, les xifres finals representen una reducció d’uns 85.000 milions d’euros sobre la proposta inicial de la Comissió Europea la qual ja es trobava, a la vegada, per sota de la del septenni anterior (1,09% del PIB sobre 1,12% del PIB en 2007-2013). Així, les restriccions pressupostàries i l’austeritat que l’actual context econòmic i financer condiciona els Estats membres ha tingut la seva traducció en el marc financer de la UE. De nou, els Estats membres guanyen i la UE perd. Una visió per part dels governs dels Estats membres de la UE massa a curt termini ha portat a un marc financer poc flexible i que hipoteca amb més austeritat l’acció de la UE fins el 2020. El govern Merkel ha sabut imposar aquest model econòmic com l’únic per fer avançar Europa quan un dels arguments de fons és la reelecció de la cancellera en les properes eleccions legislatives de setembre de 2013, les quals, venen marcant l’agenda política i econòmica de la UE des de fa gairebé tres anys.

Més enllà del debat sobre la idoneïtat del marc financer plurianual 2014-2020[2], el qual es concretarà en polítiques i programes en els propers mesos, destaca una rúbrica del mateix: Creixement intel·ligent i inclusiu. Aquí trobem, amb una dotació d’uns 450.000 milions d’euros, un 47% del total del marc financer, totes les polítiques destinades a la competitivitat, a l’ocupació i a la cohesió econòmica, territorial i social. És a dir, principalment la política de cohesió i la política de recerca, desenvolupament i innovació. És a través d’aquestes dues polítiques on Catalunya rebrà la majoria dels recursos comunitaris pel proper període[3] mitjançant els fons de la política de cohesió (el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i el Fons Social Europeu (FSE)) i el nou programa Horitzó 2020.

Primerament i pel que fa a la política de cohesió 2014-2020, és voluntat de la Comissió Europea una major integració de les actuacions realitzades pels fons estructurals en els diferents territoris de la UE, una concentració temàtica en mesures concretes i l’elaboració d’unes estratègies regionals que defineixen el desenvolupament econòmic, social i les inversions en recerca i innovació. Aquesta visió imbueix tant al futur de la política de cohesió, de recerca i d’innovació com el conjunt d’actuacions per a assolir l’estratègia Europa 2020[4] a través de les estratègies regionals d’innovació per a l’especialització intel·ligent (RIS3). Cada regió de la UE ha de definir els àmbits de creixement econòmic i prioritzar els àmbits d’actuació en la futura política de cohesió. Aquesta estratègia és una novetat de cara al proper període ja que va molt més enllà de les avaluacions ex-ante que les regions feien de cara a la programació dels fons en septennis anteriors. En el cas de Catalunya, al tractar-se d’una de les regions més desenvolupades, almenys el 80% dels recursos del FEDER han de concentrar-se en actuacions de recerca, innovació, TIC, competitivitat de les pimes i eficiència energètica i almenys el 80% dels recursos del FSE en ocupació i mobilitat laboral, inclusió social i lluita contra la pobresa, educació i aprenentatge permanent i millorar l’eficiència de l’administració. Actualment el govern de la Generalitat de Catalunya ja ha elaborat el document de treball de la RIS3 de Catalunya el qual es troba obert a consulta pública fins el 27 de setembre de 2013[5].

El repte pel proper període per part de la Generalitat de Catalunya és programar les operacions que es cofinançaran per part de la política de cohesió de manera coherent i coordinada amb els principals actors implicats (l’anomenada quàdruple hèlix, universitats, empreses, administracions i societat civil) i cercant l’especialització en aquells àmbits econòmics que permeten diferenciar-se a Catalunya de la resta de regions veïnes (tant d’Espanya com de l’Europa del Mediterrani occidental). El motiu és doble: per una banda els recursos de la política de cohesió, com ja hem vist en el nou marc financer, són escassos en relació amb anteriors períodes, però per l’altra són més necessaris que mai per focalitzar-los en actuacions innovadores i diferenciadores que cerquin el desenvolupament basat en sectors econòmics amb espai de creixement i que generin llocs de treball.

En segon lloc, i pel que fa a Horitzó 2020, aquest serà el principal programa que executarà la política de recerca, innovació i desenvolupament tecnològic de la UE pel proper període. Amb la voluntat de simplificar i incrementar la participació de les PIME, la Comissió Europa ha aglutinat en aquest programa totes les activitats de recerca, innovació, desenvolupament, demostració que en el període 2007-2013 es trobaven separades en fins a 4 programes diferents[6]. Horitzó 2020 representa, des del primer programa marc iniciat el 1984, la vuitena generació de programes marc que han desenvolupat la política d’R+D+i de la UE. Amb un pressupost previst d’uns 70.000 milions d’euros pel període 2014-2020, el programa s’estructura en tres pilars diferents: ciència excel·lent (foment de la recerca científica), lideratge industrial (impuls tecnològic i foment de la innovació a les PIME) i reptes socials (activitats de recerca que arribin al mercat i tinguin una translació directa que beneficiï als ciutadans).

A diferència dels fons de la política de cohesió on cada Estat membre, i en conseqüència les regions, tenen un import a programar preestablert, la programació d’Horitzó 2020 es trobarà centralitzada en la Comissió Europea. És aquesta qui obrirà les convocatòries al llarg del període de programació i mitjançant concurrència competitiva les millors propostes de projectes seran escollides. Així doncs, no hi ha quotes estatals, ni regionals ni locals. Aquesta és la principal característica que també ha definit els anteriors programes marc. De fet, en el cas de Catalunya la participació en el Setè Programa Marc de Recerca i Desenvolupament Tecnològic (7PM) ha estat força notable. Fins a dia d’avui, Catalunya ha captat 655 milions d’euros, més del doble que en el programa marc anterior, i cal considerar que aquesta xifra serà superior ja que durant aquest 2013 es tanquen les darreres convocatòries. Això situa a Catalunya, amb un retorn del 28,7% del total del captat per Espanya en el 7PM i un 2% del total de la UE, molt per sobre del que per PIB o per població hauria d’haver captat. A diferència dels instruments de la política de cohesió, als programes marc el sector empresarial pot ser beneficiari dels cofinançaments. De fet, el 19% del total del retorn a Catalunya fins a dia d’avui al 7PM ha estat directament per la participació de les empreses catalanes en projectes col·laboratius amb la resta de la UE.

En resum, Catalunya dins del proper septenni 2014-2020 en el marc de les polítiques de cohesió, recerca, innovació i desenvolupament tecnològic de la UE afronta la necessitat de definir correctament en què vol focalitzar les inversions per generar un desenvolupament econòmic sostenible. Altrament, el model de desenvolupament econòmic basat en l’austeritat que domina a Europa ha provocat que els recursos siguin més escassos que en períodes anteriors. Aquest és un dels motius perquè la Comissió Europea ha posat especial èmfasi en la coordinació entre les actuacions que es cofinançaran a través de la política de cohesió i de la política de recerca, innovació i desenvolupament tecnològic. No obstant això no ha assenyalat com fer-ho i, finalment, dependrà de cada regió com realitzar aquesta coordinació. Per això, és necessari que Catalunya generi un sistema que permeti aquesta coordinació de manera flexible al llarg del temps considerant els constrenyiments financers i legals marcats per la Comissió Europea i per l’Estat en el cas de la política de cohesió. Catalunya, a través de la RIS3, ha de definir els àmbits d’actuació de manera acurada però, no perquè ho reclama la Comissió Europea, sinó perquè és un exercici necessari per tal d’enfortir un desenvolupament econòmic sostenible basat en la innovació, la recerca i el desenvolupament tecnològic. Catalunya ha de definir que vol ser i que vol fer quan sigui gran i apostar decididament, en concertació amb la resta d’actors (quàdruple hèlix), per un model de desenvolupament econòmic definit i que diferenciï a Catalunya de la resta de territoris veïns. Tant els recursos provinents de la política de cohesió com els provinents de models col·laboratius amb altres actors europeus, si es troben coordinats adientment, són instruments que poden facilitar aquesta necessària diferenciació i alinear el sector públic i el privat, tot creant llocs de treball, generant coneixement i potenciant aquells àmbits sectorials industrials on Catalunya és líder.