Francesc Núñez
Dr. en Sociologia i llicenciat en Filosofia
Director del grau d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya

La wikipèdia, i la majoria dels diccionaris de filosofia, defineix realitat com “el conjunt de tot allò que existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o allò que sembli altra cosa que el que és” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Realitat).  Per tant, una realitat imaginada ha de ser un fantasma, un constructe irreal de la imaginació. Res que pugui ser considerat real pot ser un producte de la imaginació. Això no vol dir, és clar, que no pugui imaginar-se allò real o que no hi pugui haver una coincidència entre una realitat imaginada i allò real.

No obstant això, amb “realitat imaginada” afirmo que pot haver-hi, o que de fet hi ha, una realitat com a resultat del procés imaginatiu, és a dir, que la imaginació, en tant que capacitat social, i no només individual, crea i pot crear realitat. Hi ha realitats que són imaginades i que només existeixen com a imaginació o en l’imaginari social, però que són realitats. Malgrat ser imaginades, són reals i tenen en la vida de les persones els mateixos efectes que pot tenir una realitat física o ideal. Són viscudes –i tingudes- com a realitat.

Exemples d’aquest tipus de realitat imaginada podrien ser la felicitat, la maternitat, les utopies i els objectes de l’enamorament o de moltes altres emocions i passions. Les comunitats, també, són sempre imaginades. No tot el que és real i coexisteix amb les nostres vides i les condiciona existeix independentment de la imaginació de les persones o de les formes institucionals que això pugui tenir.

Amb això només vull ressaltar, sense que suposi cap descobriment, que part de la realitat del món contemporani, un cop desapareguda l’evidència de la “realitat del món”, l’evidència de la presència de Déu i la retirada a una interioritat suposadament auto-justificada i auto-justificadora, s’ha tornat paradoxal perquè està plena de realitats que són imaginades.

Al voltant de les emocions, i molt especialment al voltant de l’amor, en podem trobar molts exemples. La sociòloga israeliana Eva Illouz, en el seu darrer llibre titulat Why love hurt, exposa brillantment com la imaginació s’ha tornat un element clau en la manera en com organitzem la nostra experiència i en com estructurem el nostre pensament. La imaginació determina plenament les anticipacions d’allò que trobarem en el món. En l’experiència amorosa, central en la vida contemporània, és difícil distingir el que és imaginari del que és real. És en aquest sentit que els imaginaris col·lectius de l’amor, guionats pel cinema i la novel·la, decideixen com serà la nostra experiència amorosa i fan de l’anhel (fantasiós) la seva perpètua condició (Illouz, 2012: 260).

En el terreny de les emocions, com en el del consum(isme), la imaginació té la capacitat de substituir l’experiència real i suscitar sensacions iguals a les que produiria un objecte real. L’individu modern (Campbell, 1987) ha après que les emocions són igual de reals tant si les produeix un objecte real com si les produeix la imaginació perquè de fet són les mateixes i de la mateixa naturalesa. Aquesta és l’habilitat de l’homo consumens: ser un somiatruites (daydreamer), trobar satisfacció en l’anticipació del consum dels objectes que satisfaran els seus desitjos i que desperten les emocions. Som capaços de fer present, de fer emoció, passió, desig… allò que està absent, però que és imaginat.

Quan ens enamorem som capaços d’inventar l’objecte del nostre desig. L’amor és un joc solitari, resa el títol d’una novel·la d’E. Tusquests. Però el cas de l’amor només és una mostra del poder de la ficció i les indústries culturals en la configuració dels imaginaris socials, en la naturalesa anticipativa de les emocions i en el problema de passar d’un objecte imaginat a la realitat ordinària. La imatge que, com individus, però també com a societat, ens configurem del futur, del futur de la pròpia vida i del futur social, determina les eleccions que fem en el present i, també, en la definició del futur. Això la sociologia, però també la política (i no ho ignora la politologia), ho té ben comprovat.

En l’extraordinari llibre d’Eva Illouz que inspira part d’aquest reflexió s’insinua quina pot arribar a ser la importància de la “ficció” (com a realitat imaginada i com a generadora de veritats irreals) en la socialització dels individus. Les emocions ficcionals (cine i narratives diverses) modelen els nostres estils cognitius donant forma a l’experiència. Estem parlant de l’organització del desig (d’allò que volem) i de les maneres de desitjar. Estem parlant de la manera en com l’aprenentatge cultural dóna forma al desig i de com aquest desig genera formes comuns de patiment, d’insatisfacció o de nostàlgia perpètua. La nostàlgia, un sentiment ben modern, per quelcom que mai no ha estat o que mai no hem tingut. O el que és, crec, encara pitjor i que denuncia Illouz: l’anticipació imaginada de l’experiència ens aboca a un dilema epistemològic: ¿allò que visc és l’experiència en sí mateixa o la seva representació? I a un dilema ètic, ¿com afecta això la meva capacitat d’escollir una “bona vida”?

Si aquest parell de dilemes ens semblen dignes de reflexió és perquè, encara que imaginada, estem parlant de realitat. No es tracta de la força de les definicions per a determinar allò que esdevé real -com diu la coneguda màxima sociològica-, o de la manera en com un plànol anticipa i defineix l’aixecament d’un edifici, no, estem parlant de realitats que tenen la força per commoure’ns, per concretar l’experiència, per definir el pensament i, en definitiva, donar sentit i valor de les nostres vides. Una nova ontologia que demanda renovar la imaginació sociològica i revisar la comprensió de la vida política.

BIBLIOGRAFIA

ANDERSONS, B. (2005) Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. Catarroja: Afers.
BEN-ZE’EV, Aaron (2004) Love online. Emotions on the Internet. Cambridge: Cambridge University Press.
CAMPBELL, C. (1987) The romantic ethic and the spirit of modern consumerism. Oxford, UK: Blackwell.
ILLOUZ, E. (2012) Por qué duele el amor. Una explicación sociológica. Madrid: Katz.
ILLOUZ, E. (2009). “Emotions, Imagination and Consumption: A new research agenda” Journal of Consumer Culture,  9; 377.