Enginyeria constitucional i ira social Resposta

Pere Vilanova
Catedràtic de Ciència Política (Universitat de Barcelona)

Finalment, a dos de juliol, s’ha fet públic que un tribunal ordinari turc ha declarat nul el pla del Govern de convertir el Park Gezi, a la vora de la Plaça Taksim, en un centre cultural-comercial, que havia de ser una rèplica d’una construcció militar otomana (de fet, només de passada es parlava d’afegir-hi una mesquita). El pla, a primera vista de perfil urbanístic-municipal, va desfermar primer una petita manifestació d’ecologistes que volien evitar la tallada d’uns arbres al lloc en qüestió. La continuació és ben coneguda, en pocs dies s’arriba a una àmplia insurrecció social, molt forta en medi urbà, menys en medi rural, que va molt mes enllà de la inicial protesta ecologista, i acaba demanant la dimissió del Govern en ple. Tot plegat, a hores d’ara es poden extreure algunes reflexions del cas, entre altres coses perquè ha desfermat comparacions amb l’esclat d’“ira social” que ha tingut lloc a Brasil poc després.

Una primera qüestió té relació amb la total imprevisibilitat de l’esclat social, la manca d’enquadrament (legal o clandestí) del moviment per part de qualsevol partit polític, i el fet de que els manifestants, en el moment més culminant de la protesta, no demanen un canvi de règim sinó la retirada del pla inicial, la fi de la repressió, l’alliberament dels detinguts i, finalment, la dimissió del Govern amb el seu primer ministre al capdavant.

La imprevisibilitat seria relativa en aquest cas, doncs jo vaig estar donant classe a una universitat d’Istanbul els dies anteriors a l’1 de maig, l’ambient era tranquil, i els preparatius al carrer seguien la pauta habitual: taules petitòries, algunes pancartes, algun meeting social, etc. Però no passava d’això, a banda d’una discretíssima presència policial al carrer. Però un col·lega turc em va dir: “hi ha una tensió rampant, subjacent, no organitzada políticament, però que va acumulant-se; per l’1 de maig potser no passarà res, però no tardarem gaire en veure un esclat d’ira social”.

I així va ser. Aquest esclat turc, que no reclama una caiguda de règim, encara menys un retorn a la dictadura militar (que tant van marcar el país de 1960 a 1992), què vol exactament? Mantenir un règim democràtic, de fet, enfortir la democràcia política i social, però sobretot vol una cosa que des d’aquí potser tenim problemes per entendre correctament. Molts ciutadans turcs volen marcar una línia vermella a allò que anomenen “l’enginyeria constitucional” d’Erdogan, que vol anar fent més i més densa una xarxa de pautes i normes de comportament social més islamista (segons la seva concepció del tema). Per exemple, als vols internacionals de Turkish Airlines –una molt bona companyia— es serveix alcohol amb els àpats, sense problema, als vols nacionals, pràcticament ja no.

Un altre exemple, el partit del Govern vol impulsar un canvi legal que acabi amb la norma que prohibeix que les dones portin un mocador al cap en la funció pública, si no que vol que cadascuna pugui decidir si el porta o no, en funció de la seva llibertat personal,  és a dir que és una proposta que posa en dificultats a qualsevol, perquè apunta a la llibertat individual, partint del fet de que el vel integral en qualsevol de les seves versions seguirà estan prohibit a tots els efectes.

És interessant, i les paradoxes continuen en altres terrenys. El kemalisme, que a banda de la seva laïcitat republicana com a ideologia, podria ser considerat també una tradició lligada a un fort militarisme en el camp polític, és invocat per tots dos bàndols, a les manifestacions pro-gubernamentals hi havia no només banderes turques (no de l’Islam), sinó retrats de Kemal. Els fonaments republicans del règim són de moment intocables, la laïcitat formal del règim no es pot qüestionar, de moment, i Erdogan, tot i les seves successives (i espectaculars) victòries electorals ho sap perfectament.

És a dir que el cas turc planteja una vessant pròpia, que aquí he mirat de resumir, i altres vessants que el vinculen amb una fenomen transnacional i global: els esclats d’“ira social” de gran intensitat, però que com a Brasil no tenen com a demanda política formal un canvi de règim polític, sinó coses molt fàcils d’entendre però molt difícils d’assolir: reformes democràtiques econòmiques, social i polítiques creïbles i immediates. Programa ambiciós.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s