Núria Creus
Politòloga
@nuriacreus

El debat sobre l’organització territorial de Catalunya està permanentment obert, molt especialment pel que fa a l’àmbit supramunicipal. Així, l’existència de comarques i províncies (i els ens que les regulen, Consells Comarcals i Diputacions Provincials) és constantment posada en entredit i, juntament amb un nombre elevat d’entitats amb personalitat jurídica pròpia, conformen una estructura supramunicipal complexa que ningú no pot negar que, mal organitzada, ha acabat portant a duplicitats i poca racionalitat, just l’efecte contrari del que seria desitjable.

Assumida aquesta qüestió, cal tenir present que tota organització territorial és un reflex de l’estructura de poders polítics i, en el cas que ens ocupa, una part gens menyspreable de la seva ineficiència deriva de la coexistència de dos models d’organització territorial amb voluntats polítiques diferenciades que, en un estira-i-arronsa constant, no acaben essent ni l’un ni l’altre.

Els orígens

L’organització territorial històrica del Principat de Catalunya eren les vegueries, en les quals el veguer era un delegat del poder reial. Després del decret de Nova Planta el règim borbònic va imposar els corregiments i, sota règim napoleònic, es van implementar els departaments, que el 1833 van ser substituïts per les províncies, organització encara avui vigent sota l’empara de l’article 137 de la Constitució Espanyola.

Contra el pensament habitual, però, val a dir que força estudis desmenteixen que la creació de les províncies fos una imposició centralista del govern de Madrid i, fins i tot, donen a entendre que partits catalanistes de l’època, així com comerciants, terratinents, industrials, etc. hi estaven més aviat d’acord.[1] L’oposició catalanista era no tant en contra de les províncies i les Diputacions en sí, sinó en contra de la figura del governador civil, que seguia les ordres del partit governant a Madrid[2] i, per tant, el seu dictat polític.

Al seu torn, la divisió comarcal actual també té una tradició històrica arrelada, si bé no va ser efectiva a nivell administratiu fins al 1936, un cop aplicada la divisió territorial de Pau Vila del 1932, i no va ser fins al 1987 que es varen crear els Consells Comarcals tal com els coneixem ara.

L’actualitat

La Constitució Espanyola dedica el seu Títol VIII a l’organització territorial de l’Estat, que promulga que es farà mitjançant els municipis, les províncies i les Comunitats Autònomes que es constitueixin.

El Capítol VI del Títol II de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya  fa referència al govern local i, en el seu article 83 estableix que Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries, mentre que l’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas, per les comarques i altres ens que pugui crear la Generalitat[3].

La realitat actual ens mostra una organització territorial de Catalunya estructurada en base a municipis i províncies (no pas vegueries, malgrat l’Informe favorable a la seva reinstauració sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya[4]) mentre que, comarques majoritàriament, i multitud d’altres ens, conformen altres associacions supramunicipals. Malgrat que els Consells Comarcals, amb limitada capacitat econòmica, fan principalment un paper de prestadors de serveis de proximitat per als casos de petits municipis que no els poden assumir i, en canvi, les Diputacions Provincials, que disposen de majors atribucions i recursos econòmics, compleixen una funció bàsicament distribuïdora de recursos als municipis, Consells Comarcals i Diputacions Provincials han acabat compartint competències i responsabilitats similars.

El futur immediat: xoc de poders

El passat 14 de març el Ple del Parlament de Catalunya va rebutjar la supressió dels Consells Comarcals, amb l’abstenció del Partit Popular de Catalunya i el vot a favor de la supressió de Ciutadans, fet que deixa entreveure el xoc entre partits polítics catalanistes i espanyolistes en relació al model d’organització territorial. També es pot interpretar això mateix de les propostes de reformes de lleis en matèria de règim local pendents d’aprovació imminent per part d’ambdós governs.

D’una banda, la proposta de reforma del govern espanyol sobre la llei de bases de règim local afebleix els municipis petits de menys de mil habitants (que són la meitat dels existents a Catalunya) i enforteix les províncies i, per tant, les Diputacions, amb voluntat centralitzadora, lluny de la voluntat dels partits d’òrbita catalana que, en qualsevol dels intents de fer desaparèixer les províncies, sempre han topat amb la ferma oposició del govern espanyol, que veu en les Diputacions un ens bàsic de la seva organització, al servei dels seus dictats i economia (no oblidem que en depèn la recaptació d’impostos).

D’altra banda, l’avantprojecte de llei de governs locals que ha aprovat la Generalitat de Catalunya té la pretensió de reduir, fins i tot suprimir, els Consells Comarcals que formen part de l’àrea metropolitana de Barcelona, i convertir-los en organismes bàsics i preeminentment tècnics (alliberats de la feixuga estructura política actual) per a la prestació de serveis, tot deixant la porta oberta a la creació de noves comarques, sempre que no impliquin un increment de despeses, que al seu torn comportaria un increment de dèficit públic. La nova llei de governs locals també preveu convertir les quatre diputacions actuals en vegueries (si mes no, nominalment).

Conclusions

L’organització territorial ha de permetre que qualsevol ciutadà, allà on visqui, gaudeixi dels mateixos drets i oportunitats. Segons Josep Oliveras i Samitier, cito textualment, “les reformes administratives serioses només poden fer-se quan hi ha un canvi de règim polític, o un partit té al seu parlament una majoria absoluta ben remarcable, cosa que vol dir que té també el lideratge en el territori, o bé si s’estableix un consens entre els partits i les principals entitats de la societat civil”. La situació de crisi actual i la possibilitat d’un canvi de règim polític farien bé de ser aprofitades per a aquesta reforma seriosa de l’organització territorial, amb el màxim de consens possible.

No podem deixar de banda altres qüestions que afecten el desori actual (picabaralles partidistes, un mal funcionament endogàmic del sistema, una sobredimensió de l’Administració Pública, el manteniment o no dels actuals nivells d’administració, …), però, sense perdre-les de vista, podem concloure que el context present és una oportunitat única per a assolir una remodelació de l’organització territorial pròpia “a la catalana” amb garanties d’èxit, sense duplicitats, evitant reproduir els errors de mínima eficiència i màxima burocràcia, creant un model d’organització territorial més simple i eficient i que, en definitiva, sempre al servei del poble, permeti no només gaudir dels serveis que n’emanin en igualtat de drets i oportunitats sinó que arribi a assolir quotes elevades de satisfacció entre la ciutadania.