Pot sobreviure una espècie sense nom? (II) 1

Marta Rovira
Sociòloga
@roviramartinez


3. Per incidir en el canvi hem de saber trobar els “iguals”? Com podem fer per participar els que no pensen com nosaltres?

Una de les limitacions d’Internet (una limitació certament invisible, no aparent), és que té una gran capacitat de reunir persones que comparteixen interessos, identitats o inquietuds, però difícilment pot ajudar a construir un espai de trobada de sensibilitats, perfils o interessos diversos.

Richard Sennett acaba de publicar el seu darrer llibre. Es titula Together. The rituals, pleasures and Politics of Cooperation. [IV] Hi diu textualment: “Viure amb gent que és diferent –des del punt de vista de la raça, l’ètnia, la religió o els recursos econòmics- és el repte més urgent que avui ha d’encarar la societat civil. Tendim socialment a rebutjar el compromís amb la gent que no és com nosaltres, i la política actual empeny cap a la tribu més que cap a la ciutat.”

Sennett afirma que la cooperació és una forma d’artesania, que implica adquirir una sèrie d’habilitats, i que és difícil que es pugui dur a terme sense un marc comú de pautes, de rituals, que siguin inclusius de la diversitat. Històricament, la societat ha creat múltiples exemples d’espais i estructures que permeten una mena de col·laboració no especialment dirigista, en què es manté la flexibilitat suficient perquè cadascú hi trobi el seu lloc. Sennett identifica aquests espais amb el model del “taller”, oposat al model de la “fàbrica”.

Algunes entitats, partits, sindicats, diria Sennett, funcionen com fàbriques. Mouen grans estructures i molts peons. És a dir una gran massa de persones que segueixen unes directrius de dalt a baix. Sennett hi oposa la idea d’una estructura flexible, petita, oberta, que funciona des de baix cap a dalt. I per tant, que no es pot plantejar els mateixos reptes, ni pot tenir el mateix tipus d’ambició des del punt de vista de la seva capacitat d’incidència. Però aquestes estructures menys poderoses tenen una virtut: són inclusives. Potser no tenen capacitat per dur a terme una revolució social, però admeten la diversitat present a la societat.

Malgrat que socialment, les qüestions ambientals han assolit en els darrers anys una elevada notorietat, i que s’han fet passes de gegant en aspectes com la recollida selectiva de residus, l’estalvi d’aigua o altres, els estudis ens mostren que la manera de comprendre les qüestions ambientals són diverses segons determinats factors socials (edat, nivell d’instrucció, volum d’ingressos econòmics, lloc de residència…). També ho és la relació de les persones amb l’entorn natural i la capacitat per gaudir-ne, segons els estudis sobre la percepció del paisatge.

Com s’aproxima el TSA a aquests diferents perfils socials? Les organitzacions ambientals tenen públics prou diversos? Quina distància hi ha entre el discurs que fan aquestes organitzacions i els discursos socials presents en el seu entorn social?

4. L’acció ambiental ha de ser local/global? I per què no natural/social?

Una persona m’explicava que des de fa anys treballa analitzant com la pesca està afectant la biodiversitat marina. Al llarg dels anys ha anat constatant que per molts controls que hi hagi, sempre es topa amb una sèrie de comportaments dels pescadors que limiten el que podria ser una política ambientalista de la gestió de la pesca. I vet aquí que un dia es va preguntar si potser el que hauria de fer és plantejar-se quins són els ecosistemes culturals en què s’insereixen els comportaments dels pescadors i que poden explicar la seva manera d’actuar.

I a mesura que m’anava explicant com és el món de la pesca (l’estructura de confraries vinculades al tipus de peix i a les diferents tècniques, la relació entre el patró i els pescadors, les llotges, etc.) ens vam adonar que és un món absolutament divers, amb una infinitat d’idiosincràsies que trenquen amb la imatge homogènia que en tenim. La societat també conté una gran presència de diversitat, doncs, una infinitat d’ecosistemes culturals.

Com es construeix el compromís social envers el medi ambient a partir d’aquesta diversitat?

  1. Com ja he dit, un aspecte clau és la comunicació, entesa com una font de construcció de vincles simbòlics carregats de sentit. Però no pot ser una comunicació unidireccional. Ha de partir del diàleg, de la digressió i de la dispersió de registres comunicatius.
  2. L’altre aspecte fonamental és la creació d’espais de col·laboració social. De fet, jo estic convençuda que la pròxima revolució en termes de canvi polític vindrà de la capacitat d’articular, de la capacitat de reinstitucionalitzar els vincles socials. Avui tenim la capacitat d’articular, d’autoorganitzar-nos, de crear xarxes i d’establir estructures que parteixen d’una base de consciència (informació) molt gran. Això ho fan possible les noves tecnologies (tant Internet, com la mobilitat humana elevada a través de transports físics, i no em refereixo pas a l’avió i als grans viatges, que també, sinó també al fet que avui podem anar d’una punta a l’altra de Catalunya amb poca estona, i això possibilita moltes coses.  Facilita la col·laboració en un entorn dispers).
  3. Per què la dispersió no és un handicap? Per què el treball a escala local és fonamental. La proximitat, a l’era d’Internet, és un aspecte que es revaloritza (ho demostra que avui, ara mateix, diverses institucions estan desenvolupant mapes per localitzar els seus membres, per ubicar espacialment la participació ciutadana). L’escala local permet la trobada, la confluència duradora en un espai comú. També és el terreny de la identitat. En tenim nombrosos exemples. Espais locals que han estat protegits gràcies a un compromís social molt transversal a escala local. La platja es Castell de Palamós, la campanya “Fer reviure el Ripoll”, la preservació de “Torre Negra i el Pi d’en Xandri”…
  4. La concepció de l’entorn com un patrimoni natural col·lectiu sens dubte genera un efecte de solidaritat que és difícil trobar en espais més difusos entre persones de diferents característiques. La col·laboració que sorgeix del fet de compartir la familiaritat amb aquest entorn parteix d’uns vincles que permet aquesta hibridació de perfils socials i de maneres d’aproximar-se als problemes ambientals.  I la solidaritat, si conté la diversitat, és un exercici inclusiu. Igual que passa en l’organització d’una festa major, en què cadascú, avis, àvies, joves, etc. busquen aquella activitat que els convé més, cal trobar la manera de fer possible una familiaritat amb la “nostra” natura. Cal trobar la manera d’aconseguir que diferents formes de col·laboració social beneficiïn una relació millor amb els entorns naturals.
  5. La identificació és una via de responsabilització i reapropiació respecte de l’entorn natural. Alain Touraine es preguntava fa uns anys, en el seu llibre Penser autrement [v], si pot haver-hi una lluita social, política, ambiental, etc. sense un subjecte definit al darrera? Com es pot generar aquesta identificació entre el qui i el què en el TSA? Potser a través d’un teixó del Vallès de peluix? O un tritó del Montseny convertit en un logo? O la figura d’un estornell a l’etiqueta d’un cava del Penedès? Per què no? A més d’altres eines, evidentment: plantar arbres, netejar rius, reconèixer l’entorn, construir nius, fer un hort… Com diu Sennett: rituals, plaers i estratègies de cooperació.

Sociològicament és molt difícil pensar que un col·lectiu humà pugui intervenir per a portar un nou ordre mundial que substitueixi l’actual. Però sí que és possible imaginar la creació de “llocs” (topos) que creïn espais humanament transformadors. Hem de ser conscients que vivim a cavall entre la inèrcia moguda per grans estructures i les oportunitats de generar sentit que ofereixen els espais articulats en la proximitat. Cal redescobrir aquest subjecte que ha estat anul·lat per un pensament basat en les grans forces de l’economia, de la natura o del canvi tecnològic, i recuperar els actors, com diu Touraine. La missió del TSA no és només ambiental, és també social. Cal, doncs, que les entitats del TSA es pensin a si mateixes, i es constitueixin com a veritables propostes socials. I que prenguin consciència que són una part d’aquesta trama social complexa des de la qual ens mirem la natura, interactuem amb ella, i la identifiquem amb una sèrie de noms. I ens hi relacionem, com diu Richard Sennett, a través de rituals, plaers i formes de col·laboració.


Notes

[IV] Sennet, Richard. Together. The Rituals, Pleasures and Politics of Cooperation. Yale University Press. 2012.

[V] Touraine, Alain, Penser autrement. Fayard. 2007.

Pot sobreviure una espècie sense nom? (I)

Anuncis

One comment

  1. Retroenllaç: Pot sobreviure una espècie sense nom? (I) « Àmbits de Política i Societat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s