Pot sobreviure una espècie sense nom? (I) 1

Marta Rovira
Sociòloga
@roviramartinez

1. Pot sobreviure una espècie sense nom? [i] La petita història d’un “ant” i d’un “armadillo”.

La pregunta que encapçala aquest article és voluntàriament tramposa. Conté una falsa aporia entre ontologia i epistemologia. Entre el fet que una espècie sigui i el fet que sigui representada socialment. De fet, suposo que si jo fos biòloga la resposta evident a la pregunta seria un “sí”. El món no es pot veure només des d’un punt de vista antropocèntric, perquè els humans fa només relativament poc temps que habitem el planeta. En canvi, si fos periodista, la resposta evident a la pregunta seria “no”. Allò que no surt als mitjans no existeix. És el que passa, almenys, amb les llengües. Si no pots comunicar-te deixes d’existir.

I què passa des d’una perspectiva sociològica? A les classes de sociologia s’explica la teoria de l’etiquetatge (Lavelling theory), una teoria que sorgeix de l’interaccionisme simbòlic i que postula que l’etiqueta diu més del qui la posa que no pas del qui la rep. El llenguatge (l’etiqueta, el símbol,  el referent) és un aspecte fonamental de les relacions humanes. I per tant del comportament de les persones amb allò que forma part del seu entorn. Què seríem sense el llenguatge? Nosaltres no hauríem evolucionat. Però, i el planeta…? La pregunta sobre el nom, o sobre el fet d’anomenar les espècies és la pregunta sobre la nostra intervenció en aquest planeta.

Miraré de posar-ne un exemple. És un exemple molt simple, molt rudimentari, però que crec que pot contenir algun element d’explicació. Agafo el que tinc més a mà. Recordo que una vegada uns amics que tornaven d’unes vacances al Canadà van regalar a les meves filles un ant. Immediatament elles digueren “un cérvol”. Però no. Era un ant. I van haver d’aprendre que hi havia un animal semblant al cérvol, que vivia a Nord-Amèrica. I el cérvol es va fer lloc a les prestatgeries de la seva habitació, al costat d’un tigre, un ós polar i un gos de peluix. Al cap d’un temps, uns altres amics, que havien viscut a Texas, als EUA, ens van regalar un “armadillo”.  “És l’animal més emblemàtic de Texas, ens van dir. Era doncs, un símbol local. Un referent del que és Texas. L’armadillo és el símbol de Texas. L’armadillo és Texas.

El llenguatge, i més a l’era d’Internet, és una eina d’apropiació i de localització, el llenguatge simbòlic és una eina d’autentificació. Convertir allò local en icona, en referent, vol dir comunicar-lo. L’armadillo de peluix és un símbol i és un referent del que és propi d’un lloc, del que és autèntic. Aleshores, jo de vegades em pregunto, amb tota la innocència, com és que no hem trobat mai en tota aquesta oferta d’animals de peluix que trobem les botigues de joguines, un teixó, o una guineu, o un esquirol…? Quin és el grau d’exotisme que ha de tenir una espècie per a ser digne d’atenció?

La pregunta genèrica que es desprèn d’aquest element anecdòtic és la següent: quina relació tenim amb la natura que ens envolta? Avui és possible que els milions d’infants que tenen a casa algun animal salvatge (algun exemplar de zoològic, hauria de dir per parlar en propietat), tigres, lleons, elefants, cocodrils… no sàpiguen dir gaires noms que identifiquen els animals que viuen en el seu entorn immediat. A part dels animals de granja, és clar.

Partim de la constatació que, avui, per a la majoria dels humans que habitem les grans conglomeracions urbanes de les economies industrialitzades i de serveis, la natura constitueix un medi a part. El contacte amb la natura és espars i discontinu. I està vinculat sobretot a l’oci, és  a dir, a aquella part del nostre temps que hem d’omplir amb noves experiències, amb benestar, amb la “desconnexió”. Si David Lowenthal va dir que en la societat moderna del XVIII i del XIX el passat va esdevenir una mena de  país exòtic (a foreing country), el mateix podríem dir dels ecosistemes naturals. La natura ha esdevingut en els nostres temps una forma d’alteritat. Una realitat paral·lela a la qual ens atansem amb l’interès d’un explorador en terreny exòtic.

En qualsevol cas, la nostra relació amb la natura és distant. I ens pot estar passant com a aquella llengua que té magnífics diccionaris, però amb uns parlants que van perdent la diversitat i la riquesa del llenguatge. Avui la mainada ja no diu escurçó, diu serp. Ja no diu estornell, diu ocell. Ja no diu trencalòs, sinó àliga, ja no diu xisqueta, sinó ovella…

2. Podem convèncer sense màrqueting? O com s’ho fan les entitats ambientals per seduir a l’era d’Internet?

La segona pregunta que volia proposar al lector és la següent: es pot convèncer sense màrqueting? Com es promociona socialment, avui, la idea de la protecció del medi ambient i la conservació dels ecosistemes?

Tal com explicava molt bé la Joana Díaz[ii] al darrer número del butlletí Sostenible, Internet està oferint un nou tipus d’activisme ambiental. Les possibilitats que ofereix el mitjà Internet per a fer arribar allò que volem dir a la societat és enorme. De fet, no deixa de ser una cosa fascinant. La massa crítica s’eixampla exponencialment, en la mesura que desapareixen les barreres físiques i podem reunir al voltant d’una mateixa causa totes aquelles persones que hi són sensibles. Fins i tot podem convèncer altres persones i sumar suports socials, esforços i capacitat d’iniciativa.

Les associacions poden prescindir d’aquesta eina comunicativa? Poden prescindir de tenir al seu abast totes aquestes plataformes per actuar en un medi tan ampli? Avaaz.org, change.org, 350.org, VERDEate.com…  Aquestes eines, però, tenen un llenguatge propi, tenen les seves pròpies regles. A Internet, ens cal seduir el públic. Ens cal arribar a la gent i convèncer-la que, entremig de tota la informació que està disponible a Internet, el que nosaltres els volem dir els interessarà. A Internet, comunicar ho és tot. El problema és que es tracta inevitablement d’una comunicació tremendament volàtil. La informació hi caduca ràpid. I l’impacte és necessàriament poc durador.

Un dels reptes de les organitzacions ambientalistes actuals és aconseguir voluntariat per als seus projectes. Gràcies a Internet, amb destresa, amb seducció, amb un bon esforç comunicatiu, es poden aconseguir voluntaris amb un sol clic. Milers de clics poden fer que una iniciativa triomfi. Plantar un arbre, donar suport a una iniciativa de crowdfunding… Però després haurem de tornar a començar de nou, a cada projecte, a cada nova iniciativa.

Aquesta és la paradoxa. No podem deixar d’alimentar constantment aquest vincle comunicatiu amb les persones que volem sumar als projectes associatius. No podem prescindir del poder de seducció que ofereix Internet i els mitjans audiovisuals. Però no en tenim prou. A més a més, calen estructures i persones disposades a col·laborar de forma duradora. La progressiva professionalització d’aquestes estructures (sempre que hi hagi diners) poden resoldre en part aquesta necessitat d’un nucli organitzatiu sòlid.

David Billis, que és el director de la Societat Internacional per a la Recerca sobre el Tercer Sector, i professor de la London School of Economics, va publicar fa dos anys un llibre[iii] en què diversos autors explicaven com les organitzacions del Tercer Sector (de la mateixa manera que ho ha fet el sector públic) han anat confluint cap a models de gestió que adopten els mètodes de l’empresa privada. D’una banda, hi ha una creixent professionalització. De l’altra, hi ha la constatació que des del Tercer Sector, ambiental, cultural, social… es produeix una activitat intensiva en generació de coneixement d’alt valor afegit. I això obre la possibilitat d’una certa mercantilització d’aquest valor afegit.

En el tercer sector cultural (cultura popular), per exemple, això mateix està portant clarament cap a la semi mercantilització d’un àmbit que havia passat de la iniciativa pròpiament popular del segle XIX i començaments del XX, a la dependència de la subvenció en els primers trenta anys de democràcia. I que ara es revaloritza perquè aporta productes i serveis a la societat, associats a valors immaterials apreciats per les noves classes mitjanes post-post-materialistes. En l’àmbit ambiental algunes iniciatives, com el Projecte Tàndem, ja estan posant en relació el TSA amb l’empresa.

Al seu torn, el món de l’empresa està fent un viatge a la inversa, que probablement veurem en els pròxims anys d’una manera cada vegada més notòria. La necessitat de dotar la seva activitat de valor “social” (i aquí podeu substituir “social” per qualsevol altra adjectiu que denoti un compromís amb l’entorn). Però aquesta recerca de “valors socials” farà que també conflueixin les formes de comunicació del món empresarial i del tercer sector. Les fronteres entre unes formes i unes altres d’organització s’estan tornant borroses, diu Billis. I té raó. I encara s’hi tornaran més, i competiran pels mateixos recursos.

El repte, però, tal com diu David Billis, és que aquestes noves formes de gestió comporten la pèrdua de capacitat decisòria per part de les bases conformades pel voluntariat. En aquest sentit, seria interessant saber com les entitats del tercer sector ambiental estan replantejant en aquests moments les seves estructures, si les estan reorientant per buscar noves formes de vinculació amb la societat, o bé si simplement segueixen una inèrcia. En qualsevol cas, els problemes de les organitzacions del tercer sector ambiental no poden ser només els de les seves estructures, sinó que hauria de ser com arribar a la gent. Quina mena de gent? I aquí sorgeix la tercera pregunta.


Notes

[i] Ponència llegida al I Congrés del Tercer Sector Ambiental de Catalunya el 13 de desembre de 2012, i revisada per a la seva publicació posteriorment.

[ii] “Mobilitzacions locals, globals i virtuals”. Sostenible. Butlletí 220.

[iii] David Billis (ed.), Hybrid Organizations and the Third Sector. Challenges for Practice, Theory and Policy. 2010. Palgrave-Macmillan.

Pot sobreviure una espècie sense nom? (II)

Anuncis

One comment

  1. Retroenllaç: Pot sobreviure una espècie sense nom? (II) « Àmbits de Política i Societat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s