Lluís Garzón
Sociòleg

Vaig arribar a Colòmbia el mes de març del 2011, com a investigador visitant al GMH (Grupo Movilidad Humana) a la Universitat Tecnològica de Pereira (Departament de Risaralda) i vaig viure fins a final d’aquell any. En aquest article faig una reflexió sobre la societat colombiana. La meva reflexió es troba a mig camí entre la sociologia i la filosofia i no faré un anàlisi en profunditat de qüestions com la guerrilla o el narcotràfic.

Colòmbia és el quart país més gran d’Amèrica del Sud i l’únic que té accés tant a l’oceà Atlàntic com al Pacífic. Colòmbia és també un país molt dinàmic. Els carrers estan plens de persones venent objectes de tot tipus, el “rebusque”. En contrast amb Europa, que degut a la crisi econòmica cada cop sembla més prostrada en una decadència lenta però inexorable, la situació de Colòmbia es alliçonadora, ja que es tracta d’un país que, tot i les convulsions del seu passat violent, està prosperant. Quines són les claus de l’actual dinamisme de Colòmbia?

Al llibre  Colòmbia: país dividido, sociedad fragmentada (Palacios & Safford, 2005) es fa un recorregut per la història del país. El títol té implicacions socials, polítiques i fins i tot filosòfiques. Segons Palacios i Safford, la geografia de l’actual territori colombià ha jugat un rol decisiu en la seva història. La presència de tres serralades muntanyoses va fer que les poblacions originàries estiguessin desconnectades les unes de les altres abans de l’arribada dels espanyols. Va ser la colonització, i la creació de carreteres i vies de comunicació, el que va fer que un grapat d’assentaments dispersos, on vivien grups ètnics diferents, es convertís en el “Virreinato de la Nueva Granada”. Aquest naixement com a país fragmentat va tenir conseqüències decisives per la futura història de Colòmbia. Colòmbia és un dels pocs països d’Amèrica on la capital i ciutat mes poblada, Bogotà, està situada a l’interior i no a la zona costanera. Bogotà, una ciutat que va néixer amb el nom de Santa Fe de Bogotà, és una capital atípica. Situada a una altitud de 2.600 metres sobre el nivell del mar, ocupa l’emplaçament de l’antiga capital del grup indígena Muisca. Les altres ciutats importants de la colonització van ser Cartagena, principal port fins ben entrat el segle XIX, i Tunja.

Van ser els colonitzadors espanyols els qui van desenvolupar les rutes de transport entre aquestes ciutats, primer aprofitant el riu Magdalena i més endavant creant un sistema de carreteres. Colòmbia va viure des de ben aviat tensions i competències entre ciutats i regions que no tenien parangó a la resta de l’Amèrica sota domini espanyol. Colòmbia és un país policèntric. En l’època colonial, Cartagena era més important que Bogotà, i al sud del país, Popayan, actualment coneguda com a centre universitari, va ser un centre important. Ja en el segle XX, una localitat de l’interior que no havia tingut cap paper a l’època colonial, Medellín, va esdevenir la segona ciutat i principal centre industrial gràcies a la indústria tèxtil. Barranquilla va desbancar Cartagena com a principal port comercial a principis del segle XX. La Colòmbia policèntrica contrasta amb el centralisme de països com Argentina. Per als colombians és molt important fer servir productes locals i promocionar els punts forts de cada localitat i cada poble, el que és sens dubte la conseqüència d’un desenvolupament independent de cada ciutat. A l’Europa occidental només Itàlia seria comparable, com a país també policèntric (Ginsborg, 1995).

Colòmbia és “presentista”. Es a dir, allò que compta per als colombians és el moment present. El passat tendeix a oblidar-se ràpidament, en bona part per no recordar fets convulsos i violència política. En quant al futur, els colombians semblen aliens a la mateixa idea de la planificació social. Colòmbia no té estacions, ja que es troba situada prop de l’equador i per tant la durada del dia i el clima no canvien al llarg de l’any. Existeix una variació climàtica que no té a veure amb el temps sinó amb l’espai: les serralades són més fredes mentre que les zones baixes són calentes. Per tant, fins i tot el clima fomenta el localisme i fa que els habitants de Bogotà siguin vistos com més freds i estrictes que els habitants de la costa.  Els nadius de Medellín són el punt mig, ja que aquesta ciutat gaudeix d’una “eterna primavera”.

Pereira, la ciutat on vaig residir durant la meva estada a Colòmbia, és una ciutat mitjana. La varen fundar el 1863 exponents de l’anomenada “colonización antioqueña”, un moviment de població de la regió de Medellín que escapava de la violència política, a regions de l’interior. La colonització antioquenya va traslladar la economia industrial d’Antiòquia a zones anteriorment poc poblades. A mitjans del segle XX, els pilars econòmics de Pereira eren  el cafè i el tèxtil.  La situació va canviar a finals de la dècada dels anys 80 quan una sèrie de fets van posar en qüestió aquests pilars econòmics.

El primer d’aquests fets va ser la reconversió industrial del sector tèxtil. El segon esdeveniment va ser el terratrèmol de 1999. El terratrèmol va destruir gran part de la ciutat i va trasbalsar la seva economia, que ja no tornaria a ser la mateixa. La migració es va incrementar, especialment la migració femenina a Espanya per treballar en el servei domèstic. La migració ha donat lloc a una situació marcada per la desestructuració de les famílies emigrants, amb joves que creixen amb els seus avis i sense referents dels progenitors, cauen en les bandes juvenils i la delinqüència (Castro, 2010).

Tornant a la pregunta inicial sobre quines són les claus de l’actual dinamisme de Colòmbia, aquestes estan relacionades paradoxalment amb la seva fragmentació. Colòmbia és un país policèntric on les persones estan habituades a buscar el seu propi camí i on la dimensió local és molt important. El dinamisme colombià s’alimenta precisament de la fragmentació del seu territori i de la seva societat.

Colòmbia té grans reptes de cara al futur. El seu dinamisme, que podríem qualificar de postmodern, conviu amb problemes ancestrals com la violència política. El principal repte és generar un desenvolupament sostenible que ajudi a crear llocs de treball estables perquè els més pobres no hagin d’escollir entre el “rebusque” i la migració. En la mesura que ho aconsegueixi, Colòmbia pot esdevenir un dels països capdavanters d’Amèrica Llatina.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 

• CASTRO, Y. La migración internacional en el Eje Cafetero y su inicidencia en los trastornos de la autoridad familiar,  La Redvista, Número 1: Migraciones: 247-263, 2010
• PALACIOS, J. & SAFFORD, M. Colombia: país fragmentado, sociedad dividida: su historia, Grupo Editorial Norma, Bogotà, 2005
• GINSBORG, C. Storia d’Italia del Doppoguerra a Oggi, Einaudi, Torino, 2006.