Anjo Valentí
Politòleg a l’Àrea de Canvis Socials i Sostenibilitat del PSC
@anjovalenti

El primer ministre britànic, David Cameron, de procedència elitista i amb certs aires de suficiència, tot just havent guanyat les eleccions va topar-se amb protestes al carrer. Concretament, per part dels estudiants universitaris motivats per un fort augment dels costos de matriculació. Més recentment  aplicà unes impopulars mesures d’austeritat i retallades, com a bon conservador que és, i finalment, enguany, va trobar-se amb l’expedient Escòcia. I déu n’hi do com l’ha entomat.

Alex Salmond, el primer ministre escocès, de tarannà populista i somriure sorneguer, ja va avisar que durant aquest mandat, en el què el seu partit disposa de majoria absoluta, convocaria un referèndum per la separació d’Escòcia del Regne Unit. Una consulta pel dret a decidir del poble escocès ben convençut de tirar-la endavant, amb el consens i l’acord del seu parlament, però alhora també amb la conformitat ineludible del govern britànic tal i com s’exposa en el document “Your Scotland, your referendum”. Reconeixent així el que diu una dita anglesa, en què no podem trencar les bases del joc a meitat de la partida… excepte, en cas d’acord entre jugadors.

La resposta de Cameron, inicialment fou un “parlem-ne”, i a dia d’avui és un “negociem-ho”.  De fet, per sorpresa del propi Salmond, el cap de govern britànic, desprès d’encarregar un estudi rigorós sobre la viabilitat legal i jurídica de la convocatòria escocesa, no tant sols va fer seu el repte plantejat, sinó que  proposà que es fes al més aviat possible pels interessos d’Escòcia i del conjunt del Regne Unit. Fins i tot, abans de la data pensada pel propi Salmond, que tenia la intenció de fer-la coincidir el 2014, farcit d’esdeveniments de caire reivindicatiu.  El “premier” britànic va defensar tres coses de sentit comú alhora de convocar qualsevol consulta: la legalitat –és a dir amb acord de les institucions escoceses i britàniques-, la claredat –una normativa justa i democràtica adoptada per totes les parts involucrades-, i el fet decisori –és a dir, una pregunta clara i dues úniques opcions de resposta: sí o no-.

Per contrastar aquestes actituds i posicions, analitzem el què ha passat al nostre país entre els dos protagonistes principals: per part del Govern català, el president Mas, desprès del clam de la manifestació de la Diada, l’assumeix com a propi. Un precedent, que no va tenir la mateixa predisposició “presidencial” quan anteriorment s’havien viscut altres quantiosos i diversos clams al carrer contra les retallades; però, de ben segur, aquests “clams” no li devien interessar tant. Poc després, se’n va a Madrid amb un tot o res. Torna amb el res, convoca eleccions, i defensa en seu parlamentària un referèndum esdevingui legal o no.

Per part del Govern central, el president Rajoy, davant la petició del pacte fiscal, es queda mut i dóna un cop de porta sense cap escletxa oberta, ni subtilesa per interpretar, deixant la resposta “de pocs amics” als seus ministres i mitjans afins. Una sortida alternativa hagués estat proposar una comissió bilateral d’estudi sobre la proposta del Govern català, però la resposta tipus ja era esperada i desitjada per uns i altres. En definitiva, de cop i volta, ens hem trobat davant dues posicions del tot enfrontades quan fa poc temps s’ho pactaven tot.

Quina enveja democràtica, de formes i d’actituds tenim alguns respecte com s’ha viscut un procés similar al Regne Unit. Així, entre la legalitat constitucional irreformable esgrimida per uns i la legitimitat popular ara descoberta per altres, existeix una tercera via: assolir un acord democràtic entre les institucions catalanes i espanyoles que faci possible o bé l’aposta federal en la què fermament creiem uns quants, o bé pactar el dret a decidir sobre aquest o altres camins.