Laia Márquez Muñoz. Investigadora al Grup d’Administració Digital i Electrònica de la UOC i doctoranda a la Universitat de Girona.

Actualment tant les dones com els homes majors de divuit anys amb nacionalitat espanyola poden votar en unes eleccions generals. Tal com recull l’article 23 de la Constitució espanyola i la Llei Orgànica 5/1985, del 19 de juny, del Règim Electoral General.

Ara bé, no sempre ha existit un sufragi universal masculí i femení. El passat 19 de novembre del 2023, es commemoraven noranta anys del sufragi femení a unes eleccions generals a Espanya.

El sufragi universal per tota la ciutadania no es va aconseguir d’un dia per un altre, va ser una lluita i un moviment constant de generacions de tot el món. I Espanya no va ser una ser excepció.

La Constitució de Cadis del 1812, la primera Constitució espanyola, menyspreava a gran part de la societat del moment. Existia un sufragi censatari masculí i cap dona tenia dret a vot.

Uns anys més tard, el 1876, es va aprovar una nova constitució. I no va ser fins al 1890, amb una reforma de la constitució del 1876, que es va aconseguir el vot masculí universal pels majors de 25 anys. Una altra vegada, una nova constitució deixava a la dona en un segon pla.

No va ser fins ben entrat al segle XX que es va posar a l’agenda política, pública i mediàtica la necessitat de què la dona obtingués el dret a vot, concretament la Constitució del 1931 va ser el primer text legal espanyol que ho va preveure (tot i que finalment no va ser fins al 1933 que es va implementar).

Fins al 1931 la dona era entesa com un subjecte passiu de l’home i no gaudia de cap mena d’autoritat en l’àmbit domèstic ni tampoc tenia drets reconeguts. A tall d’exemple, l’article 57 del Codi Civil del 1889 diu textualment “El marido debe proteger a la mujer, y ésta obedecer al marido” i a l’article 60 del mateix text legal se cita “el marido es el representante de su mujer”. Aquestes frases simbolitzen el masclisme que hi havia aquella època i, com la dona era vista com un objecte i no com una persona.

Per Gálvez (2014) els motius que la societat del moment justificava per excloure el sufragi femení són: la visió que les dones tenien menor capacitat o intel·ligència, el desinterès de la dona cap a la política, la falta d’independència a l’hora de prendre decisions (molt dependent de l’home, el pare en primera instància i posteriorment el marit) i la necessitat de dedicar-se a la família i a la casa.

Per sort, a inicis del segle XX amb l’entrada massiva de les dones a la vida laboral, a conseqüència de la necessitat de la mà d’obra a favor de la modernització de l’economia espanyola, va fer que les dones trobessin el seu espai a la vida pública. A poc a poc, el feminisme va trobar el seu lloc a les terres espanyoles i el 1918 es va crear la primera associació autònoma de dones, l’Associació Nacional de Dones Espanyoles a Madrid. Aquesta entitat estava formada per dones de classes mitjanes i altes que reivindicaven una igualtat entre homes i dones, tota una novetat per l’època. Cada vegada hi havia un major sentiment a favor del sufragi femení, tot i estar immersos en un període de crisi social, la posterior dictadura de Primo de Rivera  (1923-1930) i finalment el govern de Berenguer (1930-1931) molt influït pel rei Alfons XIII.

Als anys vint i trenta ja arribaven a Espanya experiències victorioses dels drets femenins d’altres països. El primer estat a aprovar el sufragi femení sense restriccions (anteriorment hi havien hagut territoris que havien aprovat el dret a vot de les dones, però de caràcter censatari) va ser a Nova Zelanda el 1893 i, a Europa va ser a Finlàndia (en aquells moments Imperi Rus) l’any 1907.

Amb les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 amb un resultat clau a favor de la república, la proclamació de la II República de manera oficial el 14 d’abril del 1931 i la fugida del rei Alfons XIII fora d’Espanya, es va crear un clima d’equiparar els drets dels homes i les dones, però també de les persones riques i pobres. No es volia una societat feminista-censatària sinó que es volia aconseguir un món feminista-igualitari. Es treballava per reformar l’estat de dalt a baix assimilant-ho amb les democràcies parlamentàries europees del moment, però es comptava amb dos inconvenients (que van marcar totes les polítiques republicanes): la falta de recursos i l’oposició de l’església en un moment que tenia molta força a la societat espanyola (especialment a les dones).

El mateix dia que es va proclamar la II República es van constituir les Corts Constituents amb l’objectiu d’elaborar una nova Constitució espanyola que inclogués quins eren els drets i els deures de la ciutadania.

Una vegada acceptat socialment el dret de les dones, es va generar una pregunta:  Quan s’ha d’aprovar i aplicar el sufragi femení? Aquí es va generar una batalla, amb el debat al Congrés dels Diputats de l’1 d’octubre del 1931, entre dues referents feministes del moment:

• Clara Campoamor, del Partit Republicà Radical, creia que ja s’havia restringit durant molt de temps el vot femení i que ja era hora  que les dones poguessin votar a Espanya.
• Victoria Kent, del Partit Republicà Radical Socialista, era partidària d’ajornar el vot de les dones per més endavant. Considerava que les dones estaven adoctrinades per l’església i calia temps perquè s’adonessin dels beneficis (especialment en drets) que els proporcionava la república. Defensava que si s’implementés el vot femení en aquell moment, les dones votarien a la dreta.

Finalment, Clara Campoamor va aconseguir convèncer el Congrés dels Diputats, amb 161 vots a favor i 121 en contra, que era el moment de reformar la Constitució del 1931 a favor del sufragi universal femení. La reforma del marc legal, en l’article 36, reconeixia que tots els ciutadans (actualment s’utilitzaria el mot “ciutadania”) majors de 23 anys i independentment del seu sexe, tenien els mateixos drets electorals. El reconeixement del sufragi universal femení va ser el primer pas per tots els drets igualitaris que s’han anat reconeixent al llarg de tots els darrers anys.

El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les primeres eleccions generals amb sufragi universal (tant masculí com femení) i, com ja preveia Kent, va guanyar la dreta. Els partits conservadors es van presentar sota una mateixa candidatura nomenada CEDA (Confederació Espanyola de les Dretes Autònomes), mentre que l’esquerra es va presentar fracturada i dividida (sota vàries candidatures).

Amb el cop d’estat del general Franco l’any 1936, la posterior guerra civil (1936-1939) i la dictadura franquista (1939-1975), es va retrocedir en drets de les dones i, no va ser fins a la Constitució espanyola del 1978 que es va tornar a reconèixer el sufragi universal femení. Així i tot, els anys 70 i 80 estaven lluny de tots els drets a favor de les dones que es van aconseguir i idear amb la II República i no va ser fins ben entrat al segle XXI que es va arribar a tenir-ho, encara que en el 2023 continuen existint bretxes entre els homes i les dones en diverses qüestions d’igualtat.

En conclusió, sense cap mena de dubte la primera experiència del sufragi universal espanyol va suposar un abans i un després en els drets de les dones i en la democràcia espanyola. Tenir com a dones veu i vot en les cambres legislatives ha servit per empoderar un col·lectiu tradicionalment marginal amb la finalitat que mai més es perdi el sufragi universal.

REFERÈNCIES DOCUMENTALS

BOE (1978). Constitució Espanyola https://www.boe.es/legislacion/documentos/ConstitucionCATALAN.pdf

BOE (1985) Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General. https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1985-11672

BOE (s.d) Real Decreto de 24 de julio de 1889 por el que se publica el Código Civil. https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1889-4763

Congreso.es (s.d) Constitución de la República Española 1931 https://www.congreso.es/docu/constituciones/1931/1931_cd.pdf

Congreso.es (s.d) Constitución Española de 1876 https://www.congreso.es/constitucion/ficheros/historicas/cons_1876.pdf

Congreso.es (s.d) Constitución política de la monarquia espanyola. Promulgada en Cádiz a 19 de marzo de 1812 https://www.congreso.es/constitucion/ficheros/historicas/cons_1812.pdf

Gàlvez, A (2014) El derecho de sufragio en el siglo XX. Revista Derechos y llibertades 31 https://core.ac.uk/download/pdf/44310256.pdf